Els Nostres Poetes

Diuen que Catalunya és terra de poetes, la qual cosa no deu voler dir que ens en sobrin, sinó senzillament que n’hi ha molts/es. Només hem de fer un cop d’ull a la mà de recitals i premis literaris que hi ha arreu del territori (i ja hi podem incloure València i les Balears) per convèncer-nos d’aquest fet. Celebrem-ho: benaurats nosaltres, els catalans, que no farem mai curt de poesia.

A mi em fa l’efecte, però, que Catalunya és terra de poetastres. Aparentment, no hi ha gaire diferència entre un poeta i un poetastre: tots dos escriuen poesia, es presenten a premis literaris i, de tant en tant, fan recitals de poesia per als amics, que solen ser altres poetes i/o poetastres. Fins aquí, tot en ordre.

Què els diferencia, doncs? Òbviament, els diferencia la qualitat i coherència de les seves obres, però això sempre es fa difícil de demostrar, atès que, per fer-ho, abans t’han de donar la paraula i la gent ha d’estar disposada a escoltar-te, la qual cosa, a casa nostra, no passa mai.

Però hi ha una altra diferència: els poetastres ––que en són la majoria; la llista és llarga–– escriuen, bàsicament, per fer currículum. Quan eren joves i tendres, escrivien perquè la mama els llegís i a casa els aplaudissin. Tanmateix, un cop es fan grans, escriuen per fer currículum, això és, per medrar socialment, per aspirar a una feina més o menys remunerada en el fantàstic món de la cultureta. (Una prova que no falla mai és preguntar-los si, quan eren adolescents, guanyaven els Premis Sant Jordi de l’Institut de Torn). És com si, escrivint poesia, fent recitals i guanyant premis (i publicant llibres) fessin punts per accedir ––i ascendir–– al funcionariat cultural català.

Un poetastre no escriu perquè no pugui no escriure, perquè tingui alguna cosa substancial a dir i l’hagi de dir sí o sí. No, no ens enganyéssim. Un poetastre escriu perquè no pot quedar enrere en la cursa pels mèrits culturals. No tenen absolutament res a dir, només escriuen perquè saben que, si deixen de fer-ho, no podran figurar tal com a ells/elles els agrada, és a dir, com més, millor. Això explica el fet que un poetastre, un cop col·locat ––un cop ben col·locat––, deixi d’escriure i es dediqui a això que ara anomenen gestió cultural. És normal: un cop assolit l’objectiu, deixen d’escriure, de recitar i de publicar. De tant en tant, perquè no sigui dit, guanyen algun Premi Literari ––no pas insignificant–– i estan cofois.

Proposo una solució: que no es descataloguin més llibres de poesia i que es reeditin les obres completes de tots els poetastres nostrats que encara són vius ––no val la pena dir noms, la llista és massa llarga. Potser si ho féssim així, ben segur que a més d’un i una els cauria la cara de vergonya ––amb el benentès que encara els en quedi una mica, de vergonya.