El decàleg de Ruaix

Josep Ruaix, eclesiàstic i lingüista, ha estat distingit amb el II premi especial del jurat dels premis Martí Gasull, que otorga Plataforma per la Llengua.  Ruaix ha escrit diversos estudis sobre llengua catalana. Aproximadament, una seixantena. I fa uns dies va presidir l’acte de cloenda del Postgrau de Correcció i Qualitat Lingüística (PCQL), el Postgrau d’Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals (PALMA) de la UAB. Els organitzadors dels postgraus, Mònica Montserrat, Albert Branchadell i David Paloma, van proposar-li fer una conferència sobre deu punts conflictius del català normatiu i que la nova gramàtica hauria de resoldre. A Ruaix li va semblar la mar de bé.

1. El primer punt que mereix ser revisat, segons Ruaix, és el que fa referència a la grafia dels mots grecollatins que originalment acaben en –as. Tot i que l’any 1984 la Secció Filològica de l’IEC va redactar un acord sobre la qüestió, el cert és que ni els llatinistes ni els hel·lenistes ho han acceptat. Ruaix considera que cal buscar una solució pràctica que conciliï les dues posicions i proposa que els noms més usats, és a dir, els comuns (com àlies, Mecenes – mecenes), sobretot els bíblics (Isaïes, Messies – messies, Judes – judes) s’escriguin en –es; pel que fa als menys freqüents (Crítias, Gòrgias), els que es presten a confusió i els no adaptats, com Càritas, que s’escriguin en –as.

2. El segon punt que, d’acord amb el gramàtic, s’hauria de revisar és el de les dièresis. Ruaix creu que s’haurien d’admetre, almenys com a secundàries, les següents grafies sense dièresi: apaisat, traidor, traidoria, traidorenc, veinat, veinatge, així com els derivats cultes en –al, –at i –oide (laical, laicat, aracnoidal, col·loidal, romboidal, etc.). “Encara que s’escriguin en dièresi en grec, no cal fer-ho en català, perquè mai s’ha pronunciat”, matisa Ruaix. “L’ús de la dièresi és, en aquest cas, una ultracorrecció imposada per disciplina, un gal·licisme proposat per Fabra, que no s’adequa a la pronúncia catalana. La pronúncia amb diftong és general, constant i ja antiga”, afirma Ruaix, i, per això, considera que és important suprimir aquestes dièresis, que ningú fa, de manera transitòria.

3. El tercer punt sobre el qual Ruaix considera que la nova gramàtica ha de reflexionar és el de les normes del guionet en els mots compostos. El gramàtic considera que s’ha de revisar amb profunditat, ja que les normes que va dictar l’IEC l’any 1996 (unes normes que, per cert, presenten canvis importants respecte la normativa fabriana), segons ell, presenten greus inconvenients que cal corregir. “La causa del problema”, diu, “és no adonar-se de la utilitat d’aquest signe gràfic, un element que ajunta, però que, alhora, separa”. D’altra banda, alguns autors (Nogué i Riera, 1997: 22 – 27) consideren que, en alguns casos, la norma de l’IEC ha permès eliminar vacil·lacions, però que, en el cas que n’hi hagi, moltes vegades la mateixa situació comunicativa o el context pot resoldre l’ambigüitat. Ruaix, però, considera que és útil en les set funcions següents:

a) La funció fonètica distingeix que dos elements que estan units i separats alhora s’han de pronunciar com a mots independents. No és el mateix, segons Ruaix, expresident que expressar i, per això, proposa que el primer porti el guionet: “d’aquesta manera el parlant intuiria que a ex-president no forma part del mot i que, per tant, no cal fer les reduccions vocàliques pròpies de les síl·labes àtones”, diu.

b) El guionet també té funció morfològica, és a dir, serveix per marcar que dos elements units i separats alhora tenen tots dos flexió de nombre i gènere: una rata-pinyada, unes rates-pinyades. En canvi, en el cas de dos caçapapallones, com que el primer element no fa plural, no és necessari el guionet. A la llarga es podrien admetre les formes aglutinades si s’acaba prescindint de la flexió, atès que aquesta és “la praxi tradicional i històrica”. De fet, Lluïsa Gràcia ho comenta així a la Gcc (2002/2008: § M 7.3.4.2): “De tota manera, la tendència entre els parlants és a fer-hi la flexió al final (sordmuts, sordmuda, etc.) i així ho recull el DIEC”.

c) El guionet també pot tenir una funció sintàctica, amb la qual es marca coordinació en lloc de subordinació. Per a Ruaix un exemple com la corona catalano-aragonesa, on els adjectius català i aragonès estan coordinats i, per tant, hauria d’anar en guionet.

d) El guionet també pot tenir una funció semàntica, consistent a marcar la coexistència de dues o més idees enfront de la fusió d’una sola idea. Per això, el gramàtic proposa escriure hispano-mexicà amb guionet perquè es tracta de dos conceptes diferenciats, mentre que cal mantenir hispanoamericà tot junt perquè indica un sol concepte. La gramàtica provisional de l’IEC accepta que, en els casos en què els compostos estan formats per dos adjectius que prenen la terminació –o (excepte l’últim) quan es vulgui remarcar la independència dels dos conceptes.

e) Pel que fa a la funció fisiognòmica, aquesta marca els elements que integren un compost, de manera que no es pugui confondre amb un mot simple. És el cas de vint-i-u o cap-i-cua.

f) La funció diacrítica permet distingir gràficament entre compostos de tipus irregular que es confondrien amb altres de tipus regular: per exemple, bec-gros, on bec és subordinat de gros.

h) Finalment, la funció estilística uneix sintagmes que circumstancialment volem lligar o relacionar íntimament, com és el cas del títol del conte d’Espriu Tereseta-que-baixava-les-escales.

4. Pel que fa als consells de la Secció Filològica (1993) sobre l’ús dels signes admiratiu i interrogatiu inicials, Ruaix considera que “eren poc realistes i han estat poc seguits”. De fet, els tractadistes han parlat poc sobre l’ús d’aquests signes gràfics. Com diuen Solà i Pujol (2011: 1.46), “ningú no es plantejava la qüestió i tothom es limitava a fer veure que no existia”. En els últims anys, alguns s’han atrevit a parlar de la qüestió; d’una banda, Solà ha proposat fer servir els signes d’interrogació inicial i final, i creu que la resistència a adoptar-lo és deguda a una temença de submissió al castellà (que és qui fa un clar ús d’aquest sistema) (Mestres, 2002/2007: § VII, 7.2.3.1). D’altra banda, Ruaix recomana utilitzar el signe d’interrogació final i el signe d’interrogació inicial, aquest últim quan l’estructura i la prosòdia de la frase ho requereixin. Per exemple, en el cas de les interrogatives parcials, atès que comencen amb una partícula interrogativa, l’ús del signe seria innecessari, segons l’autor.

5. Un altre dels punts crítics que Ruaix veu necessari de revisar és l’admissió de cap en lloc de gens (de). Tal com Brucart (2002/2008: § S 7.2.2.2.b) assenyala, aquests quantitatius poden imposar una interpretació inespecífica del sintagma nominal i només poden aparèixer en un context de modalitat oracional no afirmativa (termes de polaritat negativa). Ruaix considera que la frontera entre cap (quantificador indefinit) i gens (quantificador quantitatiu) s’ha anat difuminant i que s’hauria d’admetre cap en lloc de gens per dues raons: d’una banda, perquè molts noms abstractes, en determinats contexts, passen a concretar-se i a individualitzar-se (“Diuen que té una importància extraordinària”, “Doncs jo crec que no en té cap, d’importància”); d’altra banda, perquè té un ús popular i literari molt estès, almenys en el català central. Pla, per exemple, l’utilitzava: “No en tinc cap ganes”. Segons Ruaix, es tracta d’una evolució lingüística natural paral·lela a les altres llengües romàniques.

6. Les combinacions de pronoms febles en català són moltes i variades. Ruaix considera que la combinació d’un pronom de segona persona i un de primera en què un d’aquests és un reflexiu inherent (al verb), en algunes varietats, es substitueix pel pronom reflexiu de tercera persona. Bonet (2002/2008: § M 10.3.3.3) descriu aquest fenomen i detecta dues combinacions —en què una és resultat de l’altra—: la primera, la combinació del pronom de segona persona i un de primera, en la qual un d’ells és un reflexiu inherent, dóna com a resultat una seqüència en què apareix el pronom se (exemple extret de Bonet (íbid.), ¡No te m’escapis! seria ¡No se me t’escapis!); la segona consisteix a combinar un pronom feble (originàriament reflexiu) que correspon a la persona i el nombre s’omet, “de tal manera que la persona i el nombre que correspondrien al reflexiu apareixen només en el verb” (per exemple (íbid.), ¡No te m’escapis! seria ¡No se m’escapis!). Ruaix considera que hi ha raons gramaticals que justifiquen el canvi i, per tant, proposa que el fenomen sigui considerat admissible en la llengua estàndard, almenys com a variant secundària, tal com es fa amb altres combinacions pronominals.

7. El setè punt que Ruaix considera que cal revisar és sobre certes oracions de relatiu sense verb. Sobre aquest ús, Solà (2002/2008: § S 21.4.3) en parla i ho considera un fenomen d’influència castellana. Jané l’ha estudiat amb profunditat i hi veu una influència francesa (gal·licisme). Ruaix, que també s’ha dedicat a analitzar aquest fenomen, aconsella evitar, en català, les oracions relatives sense verb implícit, bé substituint-les per una frase amb el pronom personal en lloc del relatiu (quan es tracta d’explicatives), bé fent-hi explícit el verb sobreentès (quan es tracta d’especificatives).

8. Sobre la primera persona del plural de l’imperatiu d’alguns verbs que presenten un segment velar, Ruaix proposa que aquesta forma s’hauria d’admetre, almenys, com a secundària. D’acord amb Perea (2002/2008: § M 4.8.7), la primera persona del plural prové del present de subjuntiu (beguem), mentre que la segona persona del plural prové de l’indicatiu (beveu). No obstant això, “les realitzacions orals, que manifesten una vacil·lació destacable, no es corresponen, però, amb aquest aspecte de la normativa”, comenta Perea (íbid.). Ruaix, per la seva banda, considera que, en els casos dels verbs de radical velaritzat, la forma etimològica més antiga és bevem i que l’imperatiu velaritzat es va formar per analogia amb verbs com dir (“digui ell”, “diguem nosaltres”).

9. El novè punt que Ruaix creu que cal revisar és un dels punts més controvertits de sintaxi catalana: la distribució de les preposicions per i per a. Aquest capítol mereixeria un article sencer, però procurarem sintetitzar les línies generals de la discussió.

Tal com afirmen Viana i Suïls (2002/2008: § S 27.1.2.1) i Solà (1994: § 5), el problema de fons és el contrast que es produeix entre els dialectes ribagorçà-pallarès, tortosí i valencià, que usen per a de manera sistemàtica, i els dialectes de la resta del domini, que fan servir sempre per. La norma Fabra parteix de la base que el català central confon per i per a, i com que això pot provocar vacil·lacions en la llengua escrita, elabora una distinció entre els diversos complements (temps, lloc i causa) que poden presentar aquestes preposicions. El punt més conflictiu de la norma és el que fa referència a l’ús de per i per a davant d’infinitiu, en què Fabra considera que les dues preposicions poden ser igualment acceptables en un cas: “és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o l’objecte de l’acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció […]. En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a. Ex.: Havíem anat a Girona per veure el nostre pare” (Fabra, 1918: § 128.III).

La distribució, doncs, de per i per a de Fabra ha causat dubtes entre els gramàtics: Coromines, en síntesi, proposa mantenir només la distinció entre per i per a  davant de sintagmes nominals, ja que considera que l’ús de la preposició per a davant d’infinitiu i partícules, d’una banda, és difícil d’aplicar, i, de l’altra, que la construcció “per + inf. simple” és poc genuïna. Solà (íd.) planteja, en la proposta Coromines-Solà, simplificar criteris, i, per tant, seguir Coromines, si bé un dels problemes a què ha de fer front és “la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal” (Viana i Suïls, íd.): però tot i això, Solà (íd.) considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.

Ruaix, continuador de la norma Fabra, s’hi oposa pels motius següents: en primer lloc, perquè, precisament, considera que el gir “per + infinitiu simple” ha existit sempre i en tots els nivells de llengua; en segon lloc, considera que és gramaticalment incongruent i defensa que, “si escrivim Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, és lògic i necessari escriure Materials per a estudiar els parlars aragonesos”; en tercer lloc, “perquè no té en compte el conjunt de la llengua ni la tradició literària, busca la facilitat abaixant el nivell expressiu dels escrits i ha produït un cert tarannà de «no ve d’un pam»”.

10. Finalment, l’últim punt sobre el qual Ruaix creu que s’hi ha de pensar una mica més és l’ús de la preposició a en una frase com “d’aquí (a) mig any”. Solà, l’any 2008-2009 va publicar un article en què defensava que calia escriure “d’aquí mig anys”, “d’aquí cinc minuts”. A Ruaix, però, la proposta no el va convèncer i aconsella de no aplicar-la.

Bibliografia

Fabra, Pompeu (1918/1933). Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1995/2000. Facsímil. En línia.

Mestres, Josep M., Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité (1995). Manual d’estil. La redaccció i l’edicció de textos. Vic; Barcelona: Eumo, Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associcació de Mestres Rosa Sensat, ⁴2009 [revisada, actualitzada i ampliada].

Nogué, Neus, Elvira Riera. “Fent servir el DIEC (i II)” dins Llengua i ús. Revista Tècnica de Normalització Lingüística [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura], 1997, núm. 8, p. 22 – 27.

Pujol, Josep M., Joan Solà (1995). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Educaula, 2011 (4 edició revisada).

Sancho, Pelegrí. La categoria preposicional. València: Universitat de València, 1995.

Solà, Joan. Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona: Empúries, 4ª edició, 1997.

Solà, Joan, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dir.) (2002). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 42008 [edició definitiva].

Totes les cites de Ruaix estan extretes del dia de la conferència.