El compromís modèlic de Xavier Antich

Editorial Arcàdia ha publicat La voluntat de comprendre (Arcadia) de Xavier Antich, que aquest dimecres 9 de novembre es presenta a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca, a les 20h. Jordi Coca l’ha llegit i en parla a Núvol.

Els amics de l’editorial Arcàdia han tingut l’encert d’editar el llibre de Xavier Antich que duu per títol La voluntat de comprendre. En principi es tracta d’un recull d’articles sobre cultura i pensament, però m’apresso a dir (amb veritable por al tòpic) que es tracta de molt més que això. I m’explico: a la meva manera de veure, La voluntat de comprendre és una evidència excepcional que l’amic Antich ha desenvolupat suficientment la capacitat d’exposar un pensament articulat d’amplíssim repertori temàtic. I a més no ho fa des de l’intel·lectualisme estratosfèric que resulta francament sospitós i sovint estèril, sinó des de la responsabilitat de qui sap que opinar públicament és crear espais imprescindibles de debat, de civisme i de compromís. Antich defuig, doncs, la subjectivitat pedantesca i s’endinsa en l’exercici responsable d’algú que s’ha imposat com un deure visualitzar la seva voluntat de comprendre el món de la manera més àmplia, profunda i clara possible.

Quan aquest projecte es fa seriosament, quan esdevé un repte que implica alguna cosa més que presumpció, reclama a qui el duu a terme la necessitat de tenir en compte tant el passat com el present en cadascun dels temes que tracta; suposa poder citar amb naturalitat i coneixement veus tan bàsiques per la nostra cultura com ara Plató, Aristòtil o Sèneca, i també suposa estar en disposició de debatre les idees de Hegel, Nietzsche, Heidegger, Merleau Ponty, Benjamin, Hannah Arendt, Barthes, Foucault i/o Deleuze, entre d’altres nom de primer nivell. Però més enllà d’això –que ja és molt–, i potser de manera encara més transcendent, cal referir-se també a noms equivalents en l’àmbit de la creació: així, per exemple, res no es pot entendre del tot sense les referències a Homer, Sòfocles, Dant, Bach, Goethe, Godard, Zweig, Tàpies…, noms que circulen abundantment pel text de Xavier Antich com a múltiples venes capil·lars.

Per comprendre cal, efectivament, no moure’s únicament en el pla elevat de les grans idees, sinó estar en condicions de reconèixer aquelles expressions artístiques que encarnem les diferents maneres possibles de mirar l’evolució del món. En aquest sentit, el llibre de Xavier Antich és modèlic, i ho és tant quan es refereix a la facultat de la memòria com als objectes, a les coses, quan parla de la imperiosa necessitat del plural, de nosaltres, o quan ens endinsa pels camins d’una certa utopia social i política tot explicant-nos amb Charles Taylor que podem construir un imaginari compartit que per això mateix acabarà tenint prou força per mobilitzar l’acció política. Naturalment La voluntat de comprendre també és un llibre modèlic quan s’endinsa en el món de la fotografia i del llenguatge (per referir-nos únicament als grans apartats del volum). Modèlic, perquè mai no decep ni pretén anar més enllà del que proposa.

Des d’aquest plantejament, aquí tot just insinuat per una qüestió d’espai, Xavier Antich s’erigeix entre nosaltres com un dels grans noms a tenir en compte a partir d’ara. Ja ho sabíem pel simple fet de llegir-lo a la premsa i també perquè poc o molt l’hem tractat personalment; tanmateix, l’ordenació del material que configura el llibre La voluntat de comprendre ve a testimoniar de manera fefaent i indiscutible, que l’autor ha encetat un camí que sens dubte serà profundament fructífer per nosaltres. Ara comptem amb algú que treballa a la universitat, que presideix una Fundació com la Tàpies, que escriu als diaris, que llegeix, que opina i que fa divulgació cultural a través de conferències i cursos; comptem amb algú que s’ha imposat com un compromís la voluntat de comprendre allò que li ha tocat de viure tot assumint, alhora, el deure d’obrir amplis espais de debat tant en els mitjans de comunicació com en aquesta cosa difusa que anomenem l’opinió.

I precisament el gran mèrit consisteix en la novetat que aquests espais de debats que ell instaura (no dic que sigui l’únic que ho fa) eixamplen un món d’esperances que creix entre els vèrtexs terribles i esfereïdorament dominants de la banalitat imperant sobre qualsevol tema, de la feixuga reiteració de les idees més velles, gastades i inútils, i del partidisme atroç i malalt que ens menteix i ens enganya sistemàticament. Aquests són els paràmetres hegemònics de tants i tants opinadors i opinadores actuals. En canvi, Xavier Antich ens proposa exactament el contrari i ho fa sempre sense dogmatismes, generosament obert a compartir les seves lectures recents o les més bàsiques en els períodes de formació, obert també a mostrar-nos sincerament l’evolució del seu aprenentatge, i tot remarcant que els sentits, les emocions i els impulsos creadors són tan reals i pràctics com les idees. Tampoc no s’està de dir que cal defugir les modes, cosa que no li impedeix referir-se amb naturalitat a les sèries televisives o al pensament de Kant… Modèlic.

Xavier Antich també és modèlic quan ens parla de la multitud, quan es refereix a una fotografia de claus que Marcelo Brodsky va fer a Barcelona quan fugia de la dictadura argentina, quan tot referint-se a les maletes s’apropa a Steiner i a la seva idea que som “convidats a la vida”, quan ens descriu a fotografies d’home i dones abatuts que carretegen matalassos i desesperació… És modèlic quan parla de l’oblit, quan comenta el film de Wim Wenders El cel sobre Berlín (Xavier, hauries d’haver esmentat Peter Handke, perquè el film tant és del guionista com del realitzador…), quan es refereix a la cultura com una segona pell… Aquí hi batega profundament la vella i bella idea d’Antonin Artaud que veu la cultura com un nou òrgan, com una mena de segon alè… I Antich és modèlic perquè, com Artaud, es planteja la imperiosa necessitat de no referir-se a la cultura sense considerar que el món té fam…

La passió d’Antich per la fotografia m’emociona. La fotografia és un art modern, que en cent anys s’ha transformat profundament, que hem après a llegir més lentament del que ens pensàvem, que ara mateix es mou en una veritable hiperinflació d’imatges, que testimonia violències i brutalitats actuals tot remetent-nos a idees clàssiques com per exemple la de la pietat: una dona-mare i una criatura-fill… I m’emociona quan fa de la paraula un camí de diàleg, quan introdueix amb naturalitat la cita de Fedre, de Plató, en què Sòcrates pregunta al jove Fedre on va i d’on ve… M’emociona, ja ho he dit, que en un llibre en principi dedicat al pensament hi bategui una tan pregona, fructífera i sincera sensibilitat per la creació.

Resumint: feia dècades que no estava tan segur d’haver conegut algú veritablement gran. Vaig tenir aquesta pertorbadora sensació quan l’any 1967 vaig conèixer Joan Brossa, Antoni Tàpies, Pere Portabella, Carles Santos…, la vaig tenir treballant amb l’enyorat Xavier Fàbregas a partir del 1970, en fer amistat amb Miquel Bauçà el 1971 i en conèixer aquell mateix any Fabià Puigserver, quan vaig llegir Manuel de Pedrolo el 1972, en iniciar el 1974 un llarg camí de coneixement i amistat amb Josep Palau i Fabre, amb Blai Bonet el 1979… Ara he sentit el mateix en llegir La voluntat de comprendre del ja amic de fa temps Xavier Antich. I, naturalment, no es tracta que els textos que s’apleguen en aquest llibre sigui mitjanament bons, bons o molt bons (que ho són); és tracta d’una cosa més important: Antich ens proposa un espai de responsabilitat, un espai que ens feia molta falta, en què l’escriptura i la lectura, els sentits i les idees, el saber i la intuïció, conviuen amb l’imperatiu de voler comprendre per què les coses són com són i per què les pensem com les pensem.

Un exemple del que dic és el text “Des d’on mirem?”, en que es reflexiona sobre la violència filmada. Ho fa seguint la filòsofa italiana Michela Marzano, amb el cineasta austríac Michael Haneke, a partir del text de Colm Tóibín interpretat per l’actriu Blanca Portillo sobre la crucificació de Jesús…, i tot plegat per fer-nos entendre que en determinades filmacions d’assassinats se’ns obliga a adoptar la mirada sense pietat d’aquells que cometen el crim. Tot això, i dotzenes d’exemples més, fa que La voluntat de comprendre sigui un llibre modèlic i que ens omple d’esperances pel fet incontestable que ens proposa l’opinió i l’espai públic com un àmbit de dignitat.