desjecte

“Ets un desjecte”, jo era un mardanot, m’ho dien ma mare i ma iaia, vatros hau de buscar al diccionari “dejecte”, a casa diem “desjecte”, la persona que és desjecta va deixada, abandonada en el vestir o, de vegades, en la netedat, els galifardeus i els poetes solen ser desjectes, jo ho vaig ser, perquè o viuen a les nits o viuen amagats vés a saber on i escriuen de dia tot el dia, els poetes solen ser també dejectes, vils mestres de la dejecció, a les nits o amagats, van sempre despullats, així escriuen, diuen, amb síl·labes de sang i carn, i ha de ser així perquè el poeta és un ésser etimològic, el seu país és el passat, en ell parlen mil morts i tot en ell és tan vell com cagar ajupit, que “dejectum” és “llançar avall”, evacuar les matèries fecals, així un poeta es lleva al matí, caga, es mira la caguerada i li diu — “Bon dia, volum de merda que he amollat i mire” i no en té prou, hi afegeix — “Aquesta bona merda assaonada i fràgil, dóna ganes d’invitar a sucar-hi el veïnat”.