De vegades m’indigno per una lletra

Imagino que el que pretenia Enric Farrés amb la frase de Josep Pla «De begades penso en Palafrugell», inscrita així en una paret mitgera de Palafrugell, era generar debat al voltant de la norma i la transgressió. Pel que he llegit, hi ha hagut més d’un esquinçament de vestidures (i els inevitables acudits a Twitter). Tanmateix, la transgressió de la norma com a activitat artística no hauria d’escandalitzar ningú. El que hauria d’irritar realment és el contingut de la frase triada. Després de l’Any Espriu pensava que ja havíem après a no fer el ridícul convertint banalitats en frases lapidàries. No, no n’hem après, és evident.

En qualsevol cas, el «ja mític grafit literari» (David Parreño dixit) planià-farresià convida a reflexionar sobre norma i transgressió. ¡Doncs reflexionem-hi! Farrés proposa una transgressió òbvia en l’ordre de l’ortografia diguem-ne escolar. No som davant una qüestió lingüística controvertida (un esclar, un per de finalitat, un lo neutre, un sisplau, un barco), no: som davant d’una mera falta d’ortografia en un camp tan treballat per l’escola com la distinció entre b i v. La transgressió afecta una sola lletra en un camp on la convenció és clara i no discutida per ningú. És una falta d’ortografia infantil, una puerilitat coherent amb el contingut, certament infantilitzant, d’una frase que ni el més recalcitrant xovinisme local podria justificar. Aquesta pueril transgressió té la virtut, però, de suscitar la reflexió del que suposa castigar la llengua alterant una sola lletra.

De vegades jo també m’indigno per una lletra. Però hi ha lletres i lletres, i cal indignar-se amb una certa dignitat. A mi em faria certa vergonya indignar-me pel trabucament d’una v per una b. Em sento més orgullós, en canvi, d’haver-me indignat per un del que un irreflexiu corrector em va canviar per de. Comencem pel començament. Quan vam arribar a l’any 2000 ens vam adonar que tots dèiem «del 2000» on fins aleshores havíem dit «”de 1999», i va sorgir el dubte de què havíem d’escriure: «de 2000» o «del 2000». La controvèrsia va ser important, i es va donar tant en català com en castellà. Molts vam arribar a la conclusió que, si dèiem «del 2000», havíem d’escriure «del 2000», perquè apostàvem per un model de llengua escrita no deslligat innecessàriament de l’oralitat. Fa poc vaig llegir una explicació que em va fer comprendre el perquè d’una realització oral aparentment incoherent: es fa servir l’article durant el primer mil·lenni i a partir del 2000, i no es fa servir en els anys començats per 1000, senzillament perquè «el-mil» resulta cacofònic. Per això fem «de 1999» i «del 2000». Per això jo vaig néixer el 30 d’abril de 1980 i lliuro aquest article a Bernat Puigtobella el 10 de maig del 2014.

El fet és, però, que no tothom veu les coses d’aquesta manera, i alguns mitjans i editors opten per «de 2014» on altres ho fem per «del 2014». Tothom té les seves raons, evidentment; el que hem d’exigir, això sí, és coherència. La Vanguardia opta per «de 2014» en l’edició castellana i per «del 2014» en la catalana. No sembla una distinció justificada. En castellà, el Diccionario Panhispánico de Dudas de la RAE recomana certament «de 2000», però deixa clar que «esta recomendación no implica que se considere incorrecto, en estos casos, el uso del artículo: 4 de marzo del 2000». Si La Vanguardia opta per «del 2014», ho pot fer tant en català com en castellà. Però ha optat per «de 2014» en castellà i per «del 2014» en català. Respectem-ho, encara que no veig justificada la distinció. Com a mínim, però, em sembla que hem d’exigir que els textos catalans de l’edició catalana duguin «del 2014» sistemàticament, ja que aquest és el criteri triat. ¿És així? No, no és així. Vegem-ho.

El 26 de març passat es va morir la meva àvia, i vaig acompanyar el meu pare i un meu oncle a una oficina de Serveis Funeraris ubicada en unes sòrdides dependències de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una de les meves funcions va ser redactar l’esquela. Això em va fer descobrir que la plantilla catalana de l’esquela requadrada que t’ofereixen com a base els senyors de Serveis Funeraris fa un ús sistemàtic de la forma «de 2014»: «Ha mort cristianament a Barcelona … el dia __ de ___ de 2014»; «La cerimònia tindrà lloc demà, dia __ de ___ de 2014». Aquesta plantilla contravé, doncs, el llibre d’estil del diari on la major part de catalans publiquem les esqueles dels nostres morts. Agafin qualsevol exemplar de La Vanguardia i ho comprovaran: a la portada, «del 2014»; a les esqueles, «de 2014». Una autèntica potineria. Conscient del despropòsit, em va semblar que calia contribuir a la millora estètica de l’univers esmenant si més no l’humil espai de l’esquela de la meva àvia. En adaptar la plantilla a les dades que anàvem facilitant (per cert, la situació em va fer pensar que cada família hauria de pactar un protocol sobre la inclusió o no a les esqueles dels familiars sobrevinguts d’acord amb l’àmplia casuística actual: matrimoni, parella de fet, parella living-apart-together…) vaig esmenar «de 2014» per «del 2014», per fer l’esquela coherent no solament amb el meu criteri (cosa probablement irrellevant) sinó sobretot amb el criteri de l’edició catalana del mitjà en què apareixeria. A la representant de Serveis Funeraris li vaig fer posar també «viuda» en lloc de «vídua» (seguint, esclar, el documentat criteri de Coromines) i «Marcel·lí» amb el punt de la l geminada volat, no pas baix.

La indignació arribà l’endemà. L’esquela reproduïa el text tal com l’havíem fixat, però amb una alteració: «Ha mort cristianament a Barcelona, a l’edat de 98 anys, el dia 26 de març de 2014». Ja ho veuen: «de 2014» on jo havia fet posar «del 2014». Però més greu que això era que, a la mateixa esquela, al final, l’anònim corrector hi havia deixat passar el següent: «La cerimònia tindrà lloc demà, dia 28 de març del 2014, a les 11.45 hores.» Aquí sí que el corrector va mantenir «del 2014». Això significa que l’esquela va ser sotmesa a una correcció lingüística matussera: algú va voler adaptar el text a un criteri prefixat sobre la qüestió, tot i que no era el criteri de La Vanguardia en català, sinó el subcriteri dels editors de les esqueles en català de La Vanguardia, que no es deuen parlar amb el cap d’edició del diari. Però el problema és que, qui va voler fer aquesta adaptació, la va fer malament: en un lloc sí i en l’altre no. En un text de vuit línies, dos criteris diferents davant un mateix problema.

Em vaig indignar, evidentment. No em va semblar que el del escapçat justifiqués no pagar la factura de l’esquela, però sí que vaig considerar que calia exigir una rebaixa. Un servei mal prestat requereix alguna mena de reparació que esperoni a treballar millor el proper cop. Tanmateix, se’m va dir que allò era «una errada tipogràfica que no afecta a l’informació [sic] que es volia donar». Un argument fabulós, com el que podria fer un estudiant que escrivís «bon día» amb un accent a la i, i davant el suspens del professor, digués: «Home, professor, ja m’ha entès». Sí, esclar que el «bon día» s’ha entès, però està mal escrit i l’alumne ha de suspendre. És una qüestió formal, únicament formal, que no altera la informació donada. Però l’estudiant ha de suspendre. Perquè la forma també informa i ha de ser valorada. Perquè hem de treballar amb rigor i professionalitat. La feina, ben feta. Un mes llarg hem estat discutint, Serveis Funeraris i jo, sobre la magnitud de l’errada. Finalment, l’empresa m’ha ofert una rebaixa simbòlica del 5% de la factura, que he acceptat per tancar el tema definitivament. Ja ho veuen: de vegades, jo també m’indigno per una lletra.