Contra tots i totes

Són molts els encants de parlar una llengua romànica, però des que va començar a haver-hi metgesses i infermers, el fet que les paraules tinguin un gènere gramatical ens complica una mica la vida. En llengües com el basc poden dir doctor i erizaina i ningú n’ha de fer res de què tenen entre les cames, però nosaltres ho tenim més difícil. L’ús de les formes masculines plurals com a genèriques per a homes i dones no satisfà tothom, i per resoldre-ho es publiquen manuals de llenguatge no sexista que recomanen, entre moltes altres coses, per sort, l’ús de les formes dobles (masculina i femenina) en els casos en què no hi ha una forma genèrica que inclogui homes i dones.

Aquesta recomanació em sembla un error, i no només perquè és una tortura llegir o escoltar textos farcits de desdoblaments. Per començar, és una estratègia difícil de dur a terme de manera coherent i constant. Així, els polítics ens saluden a tots i a totes, i esquitxen el discurs de companys i companyes, però sempre hi ha un percentatge elevat de formes que queden només en masculí. Si algú diu “benvinguts i benvingudes a aquest acte; espero que en sortiu ben contents”, volen que jo també estigui contenta quan marxi, o no? El sentit comú diria que sí, és clar. Però el sentit comú també diria que, en una llengua com la nostra, “benvinguts a aquest acte; espero que en sortiu ben contents” també m’inclou a mi.

D’altra banda, desdoblant les formes, es tracta la diferència entre homes i dones com si fos la més significativa. Quan a les escoles es parla constantment de “nens i nenes”, els estem ensenyant no només que són diferents, que és cert, sinó que aquesta diferència és tan bàsica que cal insistir-hi a cada paraula. Amb la intenció de donar visibilitat en el discurs públic al fet evident que les dones existim, acabem aprofundint un sentiment de diferència que no sé si afavoreix l’objectiu últim de dotar totes les persones dels mateixos drets i deures. I totes les persones inclou també les que transiten entre ser home i ser dona, o les que viuen la seva identitat de gènere de maneres menys convencionals del que és habitual.

A més, alguns oradors s’agafen a l’ús de les formes dobles com si fos un certificat de garantia de discurs no sexista, com si amb una mica de maquillatge n’hi hagués prou per transformar també el fons. Diuen un “tots i totes” i respiren tranquils, com si no calgués plantejar-se gran cosa més. Això també val per al públic: m’explicava Esther Vivas que algun cop ha fet servir la forma femenina plural com a genèrica a les xerrades que fa a instituts, i de sobte els adolescents es fan cops de colze, com si fos una gran transgressió. Gent que hauria sentit “Bon dia a tots i totes” i hauria badallat, sent “Bon dia a totes” i per un moment, ni que sigui breu, ha de plantejar-se coses. Si l’orador és un home i quan parla en primera persona del plural ho fa també en femení, l’efecte encara és més xocant.

Com heu vist en aquest text, de moment, faig servir majoritàriament el masculí com a genèric, tot i que entenc que no és la solució perfecta. Però, posats a inventar-nos noves maneres d’articular el discurs, posats a transgredir les maneres habituals d’expressar-nos, per què potenciar una monstruositat com les formes dobles? Tenim un femení plural que pot servir-nos per aconseguir els mateixos objectius de manera més econòmica. I, si teniu por de les ambigüitats que pot generar, no patiu. Les dones fa segles que per saber quan se’ns inclou i quan no fem servir el context i el sentit comú, que per sort és de tots.