Balla com si ningú et mirés

Eva Espinosa ha guanyat el tercer premi del concurs de contes d’estiu. El seu relat ha estat de lluny el més llegit entre tots els contes presentats al premi d’enguany. L’actriu Marta Tricuera ens ha fet arribar de manera espontània una gravació en què ella mateixa narra en veu alta el conte d’Eva Espinosa. El podeu escoltar al final del conte.

Em vaig despertar de cop. El sol havia sortit feia estona. La Dora no era a l’altra banda del llit i el got que hi havia a sobre de la tauleta era buit. Vaig veure un fil de llum sota la porta del bany i vaig imaginar la meva dona caiguda al terra.

Aquell havia estat el pla des del primer moment. Al cap i a la fi tothom ho havia dit: un home només es casa amb una dona que li porta vint anys pels seus diners.

La nit abans, li havia pujat a la Dora un got de llet barrejada amb estricnina. Després m’havia tancat a l’estudi i havia començat a celebrar la meva imminent viduïtat amb un bon conyac.

Però ara, la marca del seu cos al llençols em feia adonar-me que no hi hauria més balls amb ella, que ja no riuríem junts, que mai no tornaríem a fer l’amor. Vaig restar en silenci amb els ulls tancats.

Al cap d’una estona me’ls vaig eixugar i vaig anar cap al bany. Vaig obrir la porta. La Dora era dreta, davant del mirall. Duia un vestit llarg de seda vermella i s’estava recollint els cabells.

―Bon dia, dormilega ―va dir. ―Vinga, vesteix-te, avui tinc ganes de divertir-me.

Vaig pensar que potser no li havia vingut de gust la llet i l’havia llençat pel lavabo per no ofendre’m. La Dora era així.

La vaig abraçar.

―T’estimo.

―Què bé, t’has llevat romàntic! ―Em va fer un petó―. Aquest és l’esperit perfecte pel que farem. Vinga, posa’t l’esmòquing.

―L’esmòquing? Però si són les onze del matí! De què va tot això?

―Vull anar a ballar a la platja. No posis aquesta cara. Sí, ja sé que et fa vergonya ballar perquè no en saps. Però com n’aprendràs si no practiquem?

―Molt bé, però hem de fer-ho a la platja, davant de tothom? No vull ser la riota dels turistes.

Com sempre feia quan no volia discutir, la Dora va somriure, em va donar un copet a la galta i va començar a buscar-me una camisa blanca. Me la vaig posar.

S’havia aixecat vent de ponent i el mar estava agitat. Les tovalloles i les ombrel·les fugien volant, i els estiuejants amb pantalons curts les perseguien per la platja. Vaig pensar que no podria semblar més ridícul que ells.

Vam començar amb un tango. Com de costum, la Dora era la que em portava. Com de costum, em vaig equivocar un parell de cops. Vam riure.

Allò era el que volia, passar la vida abraçat a la Dora. Tenia l’oportunitat d’un nou començament. Però, i ella? No tenia dret a decidir si volia continuar vivint amb un home que havia intentat matar-la?

―T’he d’explicar una cosa ―vaig dir per fi.

―Ara no, estimat. Balla.

―És important, Dora. He provat de fer una cosa horrible. Però, si em dónes una oportunitat, et juro que faré el que sigui per fer-me perdonar.

―És clar, amor, ja saps que sempre t’ho perdono tot.

―Escolta’m, sisplau. Ahir a la nit vaig vessar mig flascó d’estricnina al teu got de llet. Sóc un monstre! Però, Dora, aquest matí, quan he vist que no te l’havies begut m’he sentit l’home més afortunat del món.

―Sí que me la vaig beure, estimat.

―Això no és possible! Aleshores… el que em van vendre no era estricnina.

―I tant que ho era, vida meva. Tenia un gust horrible. Potser al conyac no es notava tant.

Una forta ventada va arrossegar una bossa de plàstic fins als nostres peus. Vaig mirar la Dora. No se li bellugava ni un sol cabell. Ni un plec del vestit. Els camals dels meus pantalons tampoc es movien. Ni la meva jaqueta. Ni la meva corbata.

―Balla, amor meu ―va dir la Dora recolzant el cap sobre el meu braç. ―Ningú no et veu.

L’actriu Marta Tricuera ens ha fet arribar una gravació en què ella mateixa narra en veu alta el conte d’Eva Espinosa. El podeu escoltar aquí.