Ara, més que mai, salvem la Sala Granados

Frustració, disgust i indignació. Això és el que vaig sentir quan vaig saber, dimarts de la setmana passada, que s’havia venut l’edifici que havia acollit la Sala Granados. A finals del mes passat  m’havia trobat amb Mònica Pagès i Alícia Torra, impulsora i membre, respectivament, de la plataforma Salvem la Sala Granados; s’havia publicat a les xarxes que el Concurs Internacional de Música Maria Canals “portaria cua“ al número 18 de l’Avinguda del Tibidabo, l’objecte de la reivindicació de la plataforma, per donar suport a la iniciativa, i els havia demanat a totes dues que ens expliquessin als lectors de Núvol les darreres novetats. La mala notícia de la venda va arribar quan tenia l’article gairebé enllestit; calia, doncs, reescriure, i, més que mai, reivindicar la Sala Granados.

La Sala Granados

Potser hauríem de començar explicant què és la Sala Granados. Aquesta caseta de l’Avinguda del Tibidabo, d’aspecte tan discret (i més ara que porta gairebé deu anys desocupada) que pots passar per davant sense veure-la, va ser, fa una mica més de cent anys, l’estudi del compositor Enric Granados. El doctor Salvador Andreu, propietari de diverses cases en aquell carrer nou de trinca, n’hi havia cedit l’ús a canvi que fes classe de piano a les seves filles; sembla un acord purament simbòlic. En les dues plantes per sota del nivell del carrer, construïdes aprofitant el desnivell del terreny, el compositor tenia el seu estudi; a la planta baixa hi havia una petita sala de concerts, la Sala Granados. Una de les coses que vaig demanar a la Mònica i l’Alícia és si era un auditori com els entenem avui, obert a tothom que pagués una entrada, o bé era un saló com n’hi havia encara a primers del segle XX, obert només a amics i convidats. Era una sala com les d’avui, que depenia del que ara coneixem com a Acadèmia Marshall i llavors era l’Acadèmia Granados. En l’imaginari col·lectiu dels aficionats és l’auditori on Conxita Badia i el compositor van estrenar les Canciones Amatorias, el 5 d’abril de 1915, però durant molts anys s’hi van fer concerts regularment i no només de Granados: també dels alumnes dels darrers cursos o d’altres músics com Arthur Rubinstein o Manuel de Falla.

Com és ben sabut, Granados va morir l’any 1916, però la sala de concerts va continuar funcionant. Mònica Pagès i Alícia Torra m’expliquen que Frank Marshall va seguir amb la programació, i fins i tot va posar en marxa un projecte ambiciós que ell mateix va explicar al diari La Noche (podeu llegir aquí, a partir de la pàgina 12, l’article, publicat el 24 de febrer de 1925). Marshall estava creant una societat de concerts, amb l’objectiu de “realizar obra de divulgación de valores olvidados y de introducir las más más salientes técnicas modernas”; la programació d’aquesta sala de concerts conviuria amb el “Teatre íntim” d’Adrià Gual, que hi tindria la seva nova seu, i ja s’hi estaven fent les reformes necessàries; la inauguració estava prevista per l’abril de l’any següent, amb El retablo de Maese Pedro i El amor brujo, dirigides per Manuel de Falla. Marshall deia en l’entrevista que estava “loco de contento”, però el projecte no va reeixir, i no n’hem pogut esbrinar els motius. La qüestió és que l’octubre de 1928 va morir Salvador Andreu i l’edifici va passar a mans del seu gendre Pedro María de Reynoso Vilanova; suposo que en realitat va passar a mans de Francisca Andreu Miralles, per més que les referències citin el nom del gendre, que sembla ser que es dedicava a la gestió immobiliària. El 1933, De Reynoso va llogar l’edifici a un estudi de doblatge, La Voz de España, i la Sala Granados es va oblidar.

La Sala Granados, cent anys després

El 2006, Mònica Pagès estava traduint El rossinyol abatut, la biografia d’Enric Granados escrita per John W. Milton, i l’escriptor i ella van tenir la pensada d’anar a l’avinguda del Tibidabo per tal de localitzar aquella cèlebre Sala Granados que tant s’esmentava en la documentació sobre el compositor; el cert és que ni tant sols sabien si l’edifici encara existia. Quan van arribar a l’adreça  que tenien van trobar una porta sense cap timbre ni cap rètol; van picar però no els va obrir ningú. Van passar una carta per sota de la porta explicant qui eren i perquè havien arribat fins allà i els van respondre de l’empresa de doblatge TADUTEC, hereva d’aquella “La Voz de España”. Així es va redescobrir la Sala Granados, que en realitat no havia desaparegut del tot perquè la història de l’edifici s’havia anant transmetent de generació en generació de treballadors durant setanta anys i la sala de concerts s’havia conservat bé; ara estava condicionada com a estudi d’enregistrament i a les parets hi havia retrats dels actors més glamourosos que s’hi havia doblat. Arran d’aquesta troballa se’n va fer un petit reportatge a BTV i es va parlar amb Mauricio Villavecchia, compositor i besnét de Salvador Andreu, de fer-ne un documental; va anar passant el temps entre converses i el documental finalment no es va fer, perquè la situació va canviar.

El 2009 la Mònica va rebre una trucada de l’estudi de doblatge que l’avisava que la finca havia canviat de propietari, que els havien apujat tant el lloguer que havien de marxar i que l’edifici sortiria a la venda. Va ser llavors que va començar a moure’s el que acabaria rebent el nom de plataforma “Salvem la Sala Granados”, formada pels noms que he anat esmentat i d’altres que esmentaré a partir d’ara. L’advocat Carles Pi-Sunyer, per exemple, que va esbrinar al registre immobiliari de l’Ajuntament de Barcelona que aquella finca estava destinada a usos d’equipaments de tipus 7a; si les meves indagacions són correctes, això vol dir equipaments docents, assistencials, religiosos, esportius, culturals i administratius. No se sap del cert el perquè d’aquesta classificació, ja que no és el cas de les finques més properes (potser heretava aquesta condició dels seus orígens com a sala de concerts?), però el cas és que l’edifici no podia convertir-se en un restaurant o un pàrquing, per exemple, cosa que reduïa les seves opcions de venda. Pi-Sunyer va esbrinar també que el nou propietari de la finca era l’asseguradora Reale; després de morir De Reynoso el 1951 havia passat a mans del Gremi de Flequers (propietaris també de la propera clínica de Sant Honorat), que l’havia venut a Reale, amb seu a Madrid. I cap allà que s’hi va anar la Mònica, perquè els administradors van tenir interès en conèixer el passat de la casa. Es van mostrar predisposats a col·laborar i van deixar les claus durant un mes perquè l’arquitecte Marc Cuixart i l’enginyer Xavier Alcalà fessin l’estudi tècnic de l’edifici per tal de comprovar la viabilitat d’una rehabilitació.

Un cop comprovat que era viable van fer l’avantprojecte de reforma, amb un pressupost de tres milions d’euros (segurament l’actuació més important era la substitució de la coberta de l’edifici, que és de fibrociment d’amiant). En el document prèviament enllaçat podeu veure els plànols de l’edifici; en total són uns 1300 m2 construïts, repartits en quatre plantes, més un petit jardí. L’objectiu de la plataforma era que la Sala Granados tornés a formar part del patrimoni musical de la ciutat, i plantejava la coexistència de tres usos per a l’edifici. Dos d’ells recuperaven els usos originals, és a dir, sala de concerts (amb un aforament de 253 localitats) i lloc d’estudi, en aquest cas condicionant cabines que es posarien disposició dels estudiants de música. El tercer ús era museístic, dedicant un espai a la difusió de l’escola pianística catalana.

Hi havia diverses opcions per dur a terme aquest projecte. Una era que la iniciativa privada comprés la casa; com que sembla que ja no hi ha mecenes com el doctor Andreu, era més realista pensar en la participació per una banda d’empreses i institucions, que farien les aportacions més importants, i per altra de la subscripció popular; o, dit en modern, de micromecenatge. Per això calia que la immobiliària s’avingués a negociar el preu de la finca, que s’havia establert en 2,2 milions d’euros. Segons diversos experts que van consultar, estava molt per sobre del preu del mercat el 2012 i tenint en compte que la inversió que s’hi fes trigaria molts anys a recuperar-se, semblava més viable un projecte sense afany de lucre, com el que es proposava, que un negoci amb les condicions que establien els usos regulats. Però un cop va tenir el projecte, Reale va tallar el diàleg i es va negar a negociar el preu de la finca.

Una altra opció era que l’Ajuntament de Barcelona adquirís l’edifici, bé comprant-lo, bé fent una permuta, bé llogant-lo. Si més no, sempre podien fer de mitjancers amb la propietat. Es va presentar el projecte a la regidoria de Cultura, quan l’alcalde era Xavier Trias, i es va presentar també al Conseller de Cultura aquell any 2012, Ferran Mascarell. No hi va haver resposta de cap de les dues administracions. Encara hi havia una tercera opció: la Fundación Reale, dedicada a l’obra social i cultural. Donada la importància cultural de l’edifici, no era escabellat que la fundació es fes càrrec de la Sala Granados, i tot quedava a casa. En aquest cas, és clar, dependria de Reale l’ús que es fes de l’edifici, però si més no es conservaria el patrimoni cultural. Salvem la Sala Granados es va posar en contacte amb la Fundación Reale, però no hi va haver resposta. Núvol també hi ha escrit demanant si ens podien explicar la seva posició en aquest assumpte, però tampoc no n’hem rebut cap resposta.

I ara, què?

Així les coses, i després de tanta feina, el tema va quedar encallat. L’any passat es complien cent anys de la mort d’Enric Granados i enguany se’n compleixen cent-cinquanta del seu naixement; amb motiu d’aquests aniversaris celebrem un doble “Any Granados” i donat que l’edifici encara no s’havia venut (ara en demanaven 2,6 milions d’euros) era un bon moment per tornar a reivindicar la Sala Granados com a part del patrimoni cultural català. Així ho va fer Alícia Torra, filla de la pianista Alícia de Larrocha (directora de l’Acadèmia Marshall després de la mort de Frank Marshall) en un acte institucional en presència del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, el 12 de desembre de 2016. El 4 d’abril, com dèiem al començament, el concurs Maria Canals va portar un dels seus pianos a la porta de l’edifici per donar suport a la iniciativa, i moltes personalitats del món de la música, entre ells el pianista Albert Guinovart, es van sumar a l’acte.

El 23 de març, uns dies abans de la nostra trobada, Mònica Pagès i Marc Cuixart van assistir a una reunió al Centre Cívic Vil·la Florida on van plantejar, novament i amb el suport de la plataforma de veïns Salvem la Rotonda, la recuperació de la Sala Granados per a la ciutat i, sobretot, per al barri. El regidor d’urbanisme, Daniel Mòdol, es va comprometre a reunir-se amb ciutadans i tècnics de l’ajuntament per mirar de trobar una solució. Dic “novament” perquè uns mesos abans, l’1 de desembre, ja s’havia presentat la reivindicació al Consell Plenari del Districte Sarrià-Sant Gervasi, i el regidor Mòdol ja havia promès una reunió que no s’ha fet.

Més èxit van tenir en les seves converses amb el Grup Municipal Demòcrata, que el 18 d’abril publicava al seu web que aquell mateix dia havia aconseguit el suport de la majoria dels grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona (a més del GMD, C’s, ERC i PP) perquè la Sala Granados esdevingués un equipament públic cultural dedicat a la música. La resta de grups (PSC, CUP i BEC) es van abstenir. En concret, la proposició, defensada per Jaume Ciurana acordava garantir que la Sala Granados i l’edifici on està ubicada fos un equipament públic cultural, de referència catalana i mundial, dedicat a la música, a la preservació de la memòria d’Enric Granados i dels músics que han continuat el seu llegat, treballant el projecte de rehabilitació de l’edifici i la definició dels usos de l’equipament conjuntament amb els veïns i la plataforma Salvem la Sala Granados. L’endemà, el 19 d’abril (el mateix dia que Salvem la Sala Granados enviava el seu comunicat de premsa informant de la venda de l’edifici), La Vanguardia publicava que la comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona havia descartat adquirir la Sala Granados (en aquella mateixa comissió, per cert, es va descartar també la compra del Teatre Principal, ja que parlem d’històries tristes relacionades amb el patrimoni musical català).

He procurat ser curosa amb les dates perquè sembla que tot es va precipitar en poc temps, ni tan sols un mes, des d’aquella reunió a la Vil·la Florida el 23 de març fins el 18 d’abril, que vam saber que l’edifici s’havia venut. N’afegeixo alguna més: el 6 d’abril vam escriure des de Núvol a l’ajuntament, demanant de parlar sobre la Sala Granados; el dia 21 ens van respondre des del departament de premsa, demanant si encara hi estàvem interessats. Evidentment, que encara ens interessava! Correu electrònic amunt, correu electrònic avall, el dia 28, quan faig els últims retocs a aquestes línies, esperem encara que ens diguin amb qui podem parlar.

Sempre segons La Vanguardia, el regidor del districte Sarrià-Sant Gervasi, Daniel Mòdol, va assegurar durant la reunió de la comissió de Cultura que l’immoble havia estat venut recentment i que no era una prioritat per a Sarrià. Fa de mal llegir. Mozart me’n guard de dir què es o què no es prioritat per a Sarrià, però potser podem explicar per què és important salvar la Sala Granados. És important pel que representa l’obra d’Enric Granados, les seves composicions. També pel que representa la seva acadèmia; repasseu els noms més importants del món musical català durant el segle XX, no només els pianistes, i mireu quins hi estan vinculats, d’una manera o una altra. Acabaríem abans dient quins no hi tenen cap vinculació. No és important disposar d’un espai on es conservi, documenti i expliqui aquesta història? I que aquest espai sigui el mateix on va treballar Granados? Si aquest motiu us sembla un atac de sentimentalisme, penseu quantes sales de concerts hi ha al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Diria que el Teatre de Sarrià i el Jardí dels Tarongers. I quantes sales de cambra hi ha a Barcelona. Potser d’aquestes característiques només hi ha el Casal del Metge. Penseu també com de fàcil s’arriba al número 18 de l’Avinguda del Tibidabo en transport públic, no seria un equipament només per als veïns. Finalment, penseu quants espais públics hi ha perquè els estudiants de música estudiïn. Ells no poden anar a la biblioteca, com la resta d’estudiants.

Ens preguntem quan es va vendre exactament l’edifici de la Sala Granados, i qui el va comprar. El més important, però, és quin ús s’hi donarà. Si bé la finca s’ha de dedicar a equipaments, la casa no està protegida perquè no té valor arquitectònic, no és tan afortunada com d’altres veïnes del mateix carrer. Això vol dir que demà mateix es podria enderrocar. I llavors ja no hi hauria res a fer. S’hauria perdut, definitivament, la Sala Granados.