Un canvi d’agulles lingüístic

Canvi d’agulles és una obra que aplega reflexions de deu divulgadors lingüístics que fan propostes per resoldre aquells problemes que, de moment, la gramàtica no recull. “Ens interessava publicar el llibre abans no sortís la nova gramàtica de l’IEC perquè té més sentit” fer aquestes propostes abans que després de la publicació, explica l’editor i pare de la criatura, Enric Gomà.

“Amb aquest llibre hem volgut tenir un record per la figura de Joan Solà”, explica Ernest Rusinés. Solà va ser un lingüista i divulgador de la llengua excel·lent: “Els seus articles a l’Avui eren amens i per nosaltres són encara un punt de referència”, apunta Gomà. D’aquesta obra divulgativa, segons Jordi Rourera, editor de La Magrana, se’n desprenen tres preguntes: “Tenim una normativa massa difícil? És massa feixuga? L’estem empobrint centrant-nos en l’estàndard?”. I això ens porta a una quarta: “Perdem parlants?”. Això és el que intenten respondre aquests divulgadors, que “més que posar-se d’acord —tot i que coincideixen en molts aspectes—”, reflexionen entorn d’aquest tema.

Enric Gomà, editor del llibre, confessa que aquest és un llibre que fa temps que volia llegir i creu que s’hauria de fer cada dos o tres anys. El lector —i l’IEC— hi trobarà propostes modestes per fer un català més àgil i senzill, així com aspectes gramaticals, sintàctics i també lèxics. “No estem arrenglerats ni aquest no és cap mena d’atac”, tot i que s’han trobat que corren algunes bromes per la xarxa sobre el llibre.

Màrius Serra no va tenir cap dubte de participar en aquest llibre, encara que sigui membre de l’IEC. Segons ell, hi ha tres usuaris professionals que necessiten la normativa: en primer lloc, els ensenyants de la llengua, que han de comptar amb un missatge normatiu molt clar; en segon lloc, els creadors o escriptors, que han de saber fer metallenguatge que es faci llegir; en tercer lloc, els mitjans de comunicació, que, com a difusors de llengua, des de fa cinquanta anys han passat a ser el punt referencial normatiu i, com a tal, els hem d’atorgar prestigi. “Si abans la literatura marcava la norma, ara són els diaris i els lingüistes que hi treballen els que fan d’acadèmia i, per tant, han d’estar en sintonia amb l’altra acadèmia”. Ara bé, també hi ha d’haver espai per al col·loquial, un “territori prenormativització”, perquè no tot és “el blanc o negre de la correcció”.

Albert Pla Nualart destaca que la salut d’una llengua “depèn més de la situació sociolingüística que de la seva normativa” i que s’ha defensat en excés el bilingüisme, ja que si volem que el català tingui una salut raonable, necessitem un marc raonable: “Cal que hi hagi manifestos en contra”, diu tot fent al·lusió a l’últim llibre que ha publicat Pau Vidal, El bilingüisme mata.

Per a Pla Nualart, però, hi ha dos punts essencials quan es parla de llengua. En primer lloc, entendre que l’estàndard recull tots els registres i que, per tant, la correcció ha de tenir en compte l’adequació al registre en què s’escriu un text (deixant de banda la interferència pura i dura). En segon lloc, creu que un estàndard composicional (la barreja de dialectes) acaba fent la llengua artificial: Fabra, tot i que en alguns casos va optar pel polimorfisme, també va aplicar aquest criteri, per exemple, amb els pronoms febles binaris. “Algun dia els alumnes de les escoles de Catalunya haurien de deixar d’estudiar aquestes coses”, sospira.

Magí Camps explica que amb Canvi d’agulles no es volen “carregar la normativa, sinó fer-la més còmoda”. Segons ell, la normativa funciona perquè s’aprèn a l’escola i després la fem servir, si bé els lingüistes sempre han d’acabar corregint els mateixos errors. Camps és de l’opinió que, de la mateixa manera que tothom sap fer servir l’ordinador a nivell usuari, amb la normativa catalana s’hauria de fer el mateix. “Que el català que es fa servir d’una manera espontània sigui normal, sense interferències del castellà i que la normativa sigui prou àmplia per acceptar-ho”.

Ara bé, l’IEC pot ser permeable per acceptar-ho? Segons Màrius Serra, potser fa deu anys no, però ara sí: “La nova presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, busca espais de confluència amb els professionals”. “L’IEC ja ha anat fent una sèrie d’avenços, per exemple, ha anat incorporant termes com gamberro”, apunta Fité; l’únic, doncs, que li podem demanar és “que vagi més de pressa”.

Pau Vidal, amb un to més relaxat, explica que aquest llibre era una ceba que Gomà feia temps que tenia al cap i que tan bon punt ell va saber el que volia fer, va decidir apuntar-s’hi. “Trobo admirable que hi hagi joc de cames, rapidesa, i que el que s’hagi de fer funcionar, funcioni, així com també ho és que la gent que treballa fora dels àmbits de presa de decisions s’apuntin i facin propostes”, assegura Vidal.

Rudolf Ortega, al seu torn, creu que no hi ha tant la necessitat de canviar la normativa, sinó de fer-hi encabir una sèrie de fenòmens que tenen una certa entitat, però que la normativa no dóna per bons, encara que funcionen. “Encara que la normativa no ho admeti, els lingüistes ho continuaran aplicant: potser el món acadèmic i l’edició no transgredeixen la norma, però en els mitjans i en la narrativa s’hi troba una altra cosa”. I acaba amb un lema: “Volem ser legals. Volem estar dins de la norma. És normal corregir amb adequació al registre”.

Ricard Fité considera que els mitjans de comunicació, un àmbit en què fa més de quaranta anys que treballa, són centrals. Per Fité, “el bilingüisme mata i encara més amb la crisi”, ja que la llengua se’n ressent més a mesura que es redueixen els recursos humans. “Durant vint-i-tres anys he corregit textos escrits normals; durant disset, textos escrits en castellà i traduïts per una màquina, i he de dir que els errors que un traductor automàtic comet no són els mateixos que cometria una persona”. És, doncs, per Fité, essencial abordar la visió de la correcció d’una altra manera.

Segons Ernest Rusinés, la normativa “funciona en el 95% dels casos però ens fixem en el 5% que no funciona”. Ara bé, “el 4% del que no funciona ha estat molt estudiat i, d’aquest 4%, Solà va aprofundir en el 3,9%”, apunta. Cal, doncs, fer el pas final que preocupa els usuaris i professionals, que és “poder ser legals”. A més a més, Rusinés és de l’opinió que és necessari que ens mirem amb normalitat els debats lingüístics que apareixen, perquè cal plantejar-los i veure si la gent hi està a favor o no.

“La llengua oral és refractària a la norma”, argumenta, finalment, Ramon Solsona, i això provoca que, quan es vol transportar en el terreny de la creació, es topi amb molts problemes. “En qualsevol llengua”, precisa Solsona. De fet, ell aposta per començar a desfer-nos de la idea del que és correcte i del que és incorrecte per adequar la llengua a la situació lingüística. Això és el que ell va procurar amb L’home de la maleta, caracteritzat per l’ús d’una llengua col·loquial. Amb aquesta obra, doncs, Solsona va intentar “copsar una llengua contaminada, molt rica en fraseologia” però que incorporava alguns barbarismes: “Alguns es pensaven que feia servir barbarismes com si els beneís; i no va per aquí”.

Així, doncs, com puntualitza Enric Gomà a Canvi d’agulles (pàg. 13), aquesta obra “aporta elements a un debat que esperem que serà ric i fruitós”. A més a més, ens convida a “estar d’acord amb el que s’hi proposa i explica i argumenta o bé discrepar-hi. Totes dues opcions són ben vàlides”.