República, Guerra, Dictadura: Foto Fixa Sabaté

La Filmoteca de Catalunya s’ha proposat reivindicar un dels oficis més desconeguts del cinema.  S’hi acaba d’inaugurar l’exposició ‘Foto Fixa Sabaté’, una mostra de l’especialitat anomenada Foto Fixa, composada per fotografies de rodatges de quaranta dues pel·lícules espanyoles dels anys 1932 al 1942. Josep M. Cortina l’ha visitat i ens ho explica a Núvol.

La mostra, “República, Guerra, Dictadura: Foto Fixa Sabaté” presenta cent cinquanta fotografies, obra d’onze fotògrafs que varen treballar en l’especialitat coneguda com a foto fixa, documentant els rodatges de pel·lícules per compte de les productores per a la seva utilització en premsa i publicitat. Aquest material, fonamentalment negatius fotogràfics de gran format, es conservava a la firma Reproduccions Sabaté, un dels laboratoris de fotografia industrial més antics i prestigiosos de Barcelona al que fotògrafs i productores varen confiar les seves imatges. Aquest material, integrat per més de 100.000 negatius des de 1932 a 1984, forma part avui dels fons de la Filmoteca de Catalunya que s’encarrega de la seva preservació, digitalització i explotació, de la qual aquesta mostra, corresponent al període dels anys 1932 al 1942, n’és un clar exponent.

El terme foto fixa, és una expressió que avui està pràcticament en desús, com la mateixa figura professional que identifica. El fotògraf anomenat “foto fixa” no es limitava a fer fotos per a cartells o material publicitari; el seu treball havia servit també, juntament amb el del “script”, com a auxiliar de la filmació quan les seves fotos permetien reconstruir escenes, decorats, vestuaris o maquillatges d’un dia o una sessió per l’altre. Recordem que en aquells temps els directors, decoradors o maquilladors no disposaven, com ara, dels monitors de vídeo que els permeten veure en directe el resultats de la filmació o revisar-los en qualsevol moment.

D’altra banda, la fórmula del “tràiler” de les pel·lícules ha absorbit bona part de la funció publicitària que tenien les fotos fixes, tant en els circuits cinematogràfics com més tard en la televisió i , avui, a Internet i a les xarxes socials. I la nova fotografia digital ha contribuït també, en molts casos, a que es prescindeixi amb facilitat de professionals i s’encarreguin algunes imatges als propis tècnics del rodatge sense recórrer al fotògraf especialista.

Queden lluny els temps en que els grans fotògrafs, entre ells els de les més prestigioses agències fotogràfiques, treballaven per documentar els rodatges i enregistraven escenes i sobretot els moments d’intimitat i descans dels actors i aconseguien així excel·lents reportatges gràfics. És ben conegut especialment el treball dels reporters de Magnum en aquest camp. Noms com David Seymour, Robert Capa, Henry Cartier Bresson, ElliotErwit o Josef Koudelka ens han deixat imatges icòniques del mon del cinema.

Doncs a casa nostra en aquells anys també grans professionals com ara Carlos Pérez de Rozas, Emilio Godes, Antonio Gavilan, Salvador Torres i tants altres ens van deixar els seus magnífics treballs que avui podem contemplar en aquesta exposició. A mesura que anem circulant entre aquestes imatges s’engrandeix la figura d’aquests professionals.

El material de l’exposició cobreix un període en el que es varen produir importants esdeveniments i canvis socials en la societat espanyola – la república, la guerra civil i els primers anys de la postguerra – encara que curiosament, com assenyala el mateix Comissari de l’exposició, en Miguel Àngel Pintanel, tècnic de la pròpia Filmoteca, en les imatges del cine espanyol exposades no es poden distingir grans diferències entre els tres períodes assenyalats. Es pot aventurar que potser això sigui degut a que les imatges dels films més compromesos no hagin arribat fins avui degut a una confiscació en els anys de postguerra. No es tracta aquí de reproduir la llista de les quaranta dues pel·lícules fotografiades però si podem esmentar alguns dels títols més emblemàtics com ara ‘Carceleras’, ‘Boliche’, ‘Don Floripondio’, ‘Bohemios’, ‘El difunto es un vivo’o ‘La farandula’.

Un altre aspecte interessant és que les fotografies no es presenten amb un criteri cronològic; s’ha optat per una agrupació temàtica de manera que les fotografies s’apleguen en diferents apartats – seguint els gèneres, els arguments, els recursos dramàtics, l’estètica, etc – que estan acompanyats d’uns texts explicatius que permeten seguir-los molt bé.

En vitrines auxiliars es presenten materials utilitzats pels fotògrafs i exemplars de fulletons publicitaris, revistes i cartells on es materialitzaven els treballs dels fotògrafs. Potser un dels més curiosos són les anomenades “Novel·les cinematogràfiques”, una mena de publicacions on es combinava un text en el que es recreava el guió de la pel·lícula, amb imatges fotogràfiques que tenien com a peu de foto fragments dels diàlegs dels protagonistes.

També té considerable interès un audiovisual de tres minuts que es projecta en el que s’explica de forma molt pedagògica la feina del “foto fixa”, la seva visió i les seves aportacions al món del cinema.

Cal destacar la delicada tasca de digitalització dels negatius originals que ha permès una positivat molt equilibrat, en el que una vegada més ens sorprèn el nivell de definició i nitidesa que aconseguien i alhora la riquesa de matisos que aquells fotògrafs eren capaços de captar en condicions de llum no sempre fàcils.

D’altra banda i seguint un criteri que sempre defensem, i que poques vegades trobem, les fotografies s’han positivat sense marcs ni vidres, de manera que s’han evitat els reflexos molestos que solen produir. Aquest fet i una molt correcta il·luminació fan que la visió resulti molt còmoda.

En conjunt una exposició que posa de manifest el treball de recuperació del patrimoni fotogràfic que desenvolupa la Filmoteca de Catalunya i que segur que agrairan tant els aficionats a la fotografia com els amants del cinema.

Més info a La Filmoteca.