Per què els nostres fills diran coses que nosaltres no hem dit mai?

Aquesta nena que veieu a la foto enfilada dalt d’una cadira es diu Caterina i té dos anys. El dia que sigui prou alta i entenimentada per trucar des d’un telèfon públic, probablement ja no hi haurà cabines pel carrer. Ella no sap que aquest telèfon només serveix per avisar als de casa quan has esgotat la bateria del mòbil. Tampoc sap que quan sigui gran dirà coses que els seus pares no hauran dit mai.

Avui Eugeni S. Reig publica un article una mica apocalíptic a Núvol en què constata la degeneració de la llengua catalana. Té raó. Assistim a una veritable mutació lingüística. El més preocuant és que no cal ser un vell remugaire per adonar-se dels canvis en l’ús de certes paraules, perquè hem assistit a la seva mutació en directe. Penso, per exemple, en el cas del verb ‘desvetllar’, que en pocs mesos s’ha estès com a sinònim de desvelar o revelar. Com si tot el que no sabem estigués adormit… I ho sentim tant per boca de locutors de ràdio (‘Luis Enrique no ha volgut desvetllar l’alineació’) com de polítics i escriptors (No desvetllaré el final de la trama per no fer un spoiler). L’epidèmia és de tal magnitud que difícilment podrem capgirar la situació. Així, allà on teníem dos verbs amb un significat diferent, ara en tenim un de sol tot empastat i indiscriminat.

Un altre cas irrecuperable és el de Pis en lloguer, un sintagma que trobem penjat a cada balconada. Sempre havíem dit Pis per llogar o pis de lloguer. “No t’hi posis pedres al fetge, pare”, somnio que em diu la Caterina amb l’auricular a la mà. “És un altre cas irrecuperable. No hi esmerceu esforços vans. Centreu-nos en coses més importants”. Quines? Els pronoms febles? La sintaxi? La fonètica?

Dissabte passat la caixera del supermercat em cobra la carregada de pots i llaunes i em diu: “Vol una bolseta?”. De fet, va ser pitjor, perquè em va dir: “Una bolseta vol?”. Bolseta en si no hauria de ser tan greu, si tenim en compte que els catalans ja fa una estoneta que diem ‘ratet’. De rato, ratet. De bolsa, bolseta. Una bolseta vol? Sí, posi-me’n una, que li dic. “Ara mateix, un segundet”, em respon la caixera. Com és que el primer que aprenen els nous parlants és a fer diminutius?

El telèfon que té la Caterina amb la mà ja és una antigalla als seus dits, una peça de museu. Com els quioscos amb la persiana tancada que poblen fantasmals els xamfrans de l’Eixample. Som en plena mutació, el canvi davant dels nostres ulls. De tot això en n’han parlat Pau Vidal, Enric Gomà i Ramon Solsona a la seu d’Òmnium durant la primera sessió del cicle sobre l’estat de la llengua que s’anirà celebrant cada dimecres durant aquest mes de març.

Els nostres fills ja no pencaran, sinó que curraran dur. A nosaltres, mentrestant, només ens queda treballar de valent.