Nova York a les mans

Alisis treu a la llum l’ambiciós Retaule de Nova York, un llibre complex que l’escriptor Valentí Gómez i Oliver ha anat configurant al llarg dels anys després d’haver experimentat de primera mà l’experiència vital d’una ciutat llegendària. Per aquest motiu, Jaume C. Pons Alorda ens explica la seva lectura per a Núvol.

A l’any 2008 es va organitzar un acte literari molt especial a una de les ciutats més majestuoses del continent nord-americà. Aquesta ciutat era Nova York, i els poetes que recitaven eren Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith. Però no recitaven coses seves: recitaven poemes de poetes catalans traduïts a l’anglès. Així, davant d’un nombrós auditori, varen rapsodiar noms essencials com Maria Antònia Salvà, Joan Salvat Papasseit, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Enric Casasses, Maria-Mercè Marçal, Dolors Miquel, Perejaume, Salvador Dalí o, sí, també Blai Bonet. Al portal de vídeos Youtube es pot trobar, precisament, un conjunt de peces en què veiem part d’aquest recital ja mític. En un d’aquests vídeos apareix Lou Reed recitant el poema “Al Brown” de Blai Bonet, poema inclòs dins del volum Nova York, un dels seus llibres més estimats, evidentment inclòs dintre de la seva Poesia completa publicada a Edicions de 1984 a cura de Nicolau Dols i Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol, i amb un imprescindible pròleg de Margalida Pons, la màxima experta en la matèria blaibonetiana.

No sé si és llegenda o no, però des de fa anys que crec que aquesta anècdota és molt més real que moltes altres coses que s’autoanomenen reals. Resulta que Lou Reed, un cop va acabar l’acte, va demanar als organitzadors quan Blai Bonet havia estat a Nova York. Els organitzadors es varen fer escàpols i no varen saber, ni voler, donar dades fiables sobre aquella qüestió demanada. Potser perquè Blai Bonet mai no havia estat a Nova York, però també potser perquè no volien decebre aquella estrella de rock amb la veritat, car no hi ha res més trist que la veritat quan la veritat és trista, i és que Lou Reed va assegurar que mai no havia llegit una descripció tan viva, tan autèntica i tan acurada de la seva ciutat, una ciutat que ni tan sols ell no havia estat capaç de convertir en literatura d’aquella manera, com la que va trobar dins el volum Nova York de Blai Bonet i a través d’aquells poemes extraordinaris traduïts a l’anglès especialment per a aquell acte. I tot això no són les meves paraules, sinó les seves. De fet, va quedar tan entusiasmat d’aquell poema, en concret, “Al Brown”, que el va gravar al contestador de casa seva com a missatge perpetu: per tant quan algú trucava i Reed no era a casa per agafar el telèfon es podia sentir, un cop superat el número màxim de tocs telèfonics, la recitació sencera, per part del mateix Reed, d’aquesta peça mítica que més mítica va ser a partir d’aquest gest d’alt voltatge. Al Brown va tornar a reviure, primer gràcies a Blai Bonet, després gràcies a Lou Reed.

És clar que els organitzadors no li podien dir la veritat, com podien fer-ho? Com podien dir-li que Blai Bonet mai no havia estat a Nova York, que tot era un viatge seu mental, coneixement del món a través del seu cervell incendiat, que des de la seva taula camilla de Santanyí havia aconseguit viatjar fins al cor de la metròpoli nord-americana? Com podien dir-li tot això si sembla impossible perquè tanmateix jo sí que crec que Blai Bonet va acabar a Nova York encara que fos per viatge astral? Per què no creure en aquesta possibilitat quàntica? Per què no somniar que Nova York sempre és molt més lluny que l’autèntica Nova York i que Blai Bonet va aconseguir arribar-hi a través de la seva genialitat? És una història tan bona que si no fos veritat s’hauria d’inventar.

En canvi, Valentí Gómez i Oliver sí que ha estat a Nova York, i ha mamat la Nova York de Federico García Lorca, Pier Paolo Pasolini, Hart Crane, però també la Nova York (ir)real de Walt Whitman i Blai Bonet i Woody Allen, i també la Nova York de l’exili del cubà Reinaldo Arenas. I per aquest motiu ha sabut condensar, a manera de retaule, tota una sèrie de visions cosmogòniques que, dins seu, arriben a un súmmum, a un límit, a una manera definitiva d’encarnar-se a partir de la llança anomenada poesia. El que m’agrada del seu llibre, Retaule de Nova York, és que es tracta d’un gran ull que mira i que veu i que parla, i que condensa tots aquests segles de Nova York (ficcional i real, però què és real? I què és la veritat? No ha bastat l’exemple de Blai Bonet?) dins d’una sèrie de versos mesurats amb un ofici formal que a mi personalment m’escarrufa. En aquest sentit, Valentí Gómez posseeix la mateixa grandesa quan parla d’un esquirol que quan comenta els negres de Harlem, donem per cas, perquè sap que tot és èpic i grandiós de la mateixa manera, com també tot és esgarrifós i lamentable alhora, d’aquí la natura completa, pantotal. I per aquesta raó tan humana, i humanista i humanitzant, tot el que pertany a Nova York mereix ser protagonista d’aquest vast poema que configura una ètica i una èpica alternativa per a un món cada cop més sense passió i sense certeses. Jo no entenc el poemari Retaule de Nova York com un llibre normal, convencional, sinó que veig l’obra com una espècie d’òpera còsmica on es condensen una sèrie d’elements universals a través del prisma d’una de les ciutats més apassionants de la història, Nova York, la darrera Babel, el nostre Mite Vivent, la Ciutat de Ciutats que encara ara perdura després del major espectacle televisiu de la història de l’Home: l’11-S, una oda al terror que, en certa manera, també apareix com un espectre dins del que diu Valentí Gómez.

Ho fa amb humor i sornegueria, amb mítica i llegenda, amb contenteria i saviesa, perquè elabora no un retrat de la ciutat sinó un autoretrat seu, en què l’espectador és al mateix temps el creador, com passa en les pintures inquietants de Dino Valls amb paisatges corporis. I Valentí Gómez, amb la seva insensatesa però també amb la seva felicitat, es desvetlla com un geni entre genis, profeta i salvatge, radical i bell com un gínjol, i tot aquest humor de mostatxo feliç queda reflectit dins dels versos, que a la vegada són una conjura contra els necis però també una celebració de l’instant. I el resultat és eminentment clàssic però també modern, postmodern a voltes però no sempre, perquè la postmodernitat em sembla un camí sense sortida si de veres creu en el que diu, i aquí no hi ha camí sense sortida, hi ha l’alegria del camí mateix, encara que aquest camí esdevingui dantesc a estones. El resultat resplendeix com un camp de batalla en què col·lisionen les formes, i llavors els versos esdevenen gratacels i alhora fulles d’herba. Així.

Però no tot és poema llarg d’art major, també hi ha un art menor que s’amaga amb la pell de xai per mossegar amb més puteria. D’aquesta manera apareixen aforismes que parlen de la metodologia gomeziana d’entendre l’orquestra macrocòsmica del món. Per tant hi ha oda, hi ha reflexió, hi ha una història de fons, unes referències, com si es tractés més d’un univers tancat de ficció amb les seves pròpies lleis més que no pas d’una ciutat work in progress dintre del poema. Perquè Nova York és el tapís definitiu, és el palimpsest de palimpsestos, una col·lecció de transformacions constants, esquizofrèniques. D’aquí la importància dels colors, de les descripcions, i d’aquesta mirada que es posiciona en la perpetuïtat mutant. D’aquí la grandesa del segon en què es parla de la transformació inquietant, alquímica i desmesurada de totes les coses dins de l’espectacle conegut com a Nova York. D’aquí el caràcter multidisciplinari d’oferir també pintures i obres artístiques del propi Valentí Gómez: un diàleg amb les seves pròpies multituds.

Perquè Nova York fou fundada per tirans i bàrbars, per desgraciats i miserables, per assassins i fills de puta, per brutals destructors de valors i de la raó, perquè Amèrica es va fundar als seus carrers bèl·lics, com ens va demostrar Herbert Asbury i com després Jorge Luis Borges ho va reescriure a Historia universal de la infamia, és el terreny de massacre, i d’esperança per tant, on les energies conflueixen, xoquen, forniquen, originen nous nuclis de valors i noves projeccions cap a la immensitat que ens esguarda, i amb aquesta eina inviolable que és el furor tot connecta amb tot en una naturalesa mamífera i ovípera al mateix temps: melting pot de possibilitat i no d’adulteració. Retaule de Nova York de Valentí Gómez i Oliver reflecteix, evidentment, tot això, i més.

Amèrica, la porta oberta; Amèrica; la tècnica, com deia i sabia Miquel Bauçà; Amèrica, el més gran paper en blanc de la història! D’aquesta voluntat conqueridora, creadora a més no poder, sorgeix la idea prototípica d’aquest continent en expansió contínua: límits que no se saben límits, conquesta que es conquesta ella mateixa. Perquè Amèrica s’escriu a sobre, per fer servir una metàfora de Màrius Sampere, i per això està escrivint i reescrivint la seva pròpia història, i en aquesta història en expansió Valentí Gómez insereix una meravellosa pàgina més, igual d’emblemàtica, igual de violenta, igual de sàdica, i va omplint la història secreta de la ciutat i del continent, com un Joe Gould en apogeu, com un Joe Gould que sí conclou, a la fi, la seva història oral del nostre temps. El llarg poema vertebrat de Valentí Gómez (el nostre Joe Gould Inspirat, el Nostre Capità Gavina, el Nostre Bartleby Sí Escrivint, el Nostre Ishmael que sí caça la Balena Blanca) és una oportunitat reeixida de contribuir a aquesta voluntat inhòspita de fundar encara ciutats que puguin ser vàlides dins les geografies devastades de l’oblit i del temps tan ràpid que vivim. Nova York és el MITE i Valentí Gómez sap transmetre aquesta capacitat però també aquesta necessitat de MITE que tenim els éssers humans com si fos un sentit més dins de les nostres percepcions obligatòriament transferibles i comunicants. El sisè sentit de l’humà!

En aquest sentit, Retaule de Nova York em fa pensar en el poema “París” de Francesc Gelonch, inclòs en La mandra no és un ocell. Com Nova York, París és molt més enllà de París, molt més lluny del que somniàvem, sempre molt més. La Nova York de Valentí Gómez és més Nova York que la pròpia Nova York, aquest és el psicodrama, ja que les expectatives llegendàries d’aquest perímetre omnisexual fa que la nostra rapidesa cerebral mai no vagi prou aviat. És cert! La Nova York de Valentí Gómez, en el seu Retaule de Nova York, és autèntica, pura, no està adulterada, és autènticament literària, canibalísticament visionària, necessàriament humana. És, encara, la llar que acollirà la perfecció futura.

Per això el llibre, que es pot llegir com un llarg poema fragmentat en diverses seccions escrites al llarg del temps, no deixa de ser una llarga agonia, aquesta sotragada, que ajuda a demostrar que la pena i la melangia són infinites i traspuen la seva suor dins d’aquestes pàgines salvatges, tan plenes de cos i de carn i de pell i de vida. Valentí Gómez has fet, segurament, una oda a la decadència d’Occident, Nova York és la nostra Babel i la nostra Roma, pinyol de nous mons que encara han de venir, símbol d’una decadència formal que ha negligit els versos de Catul i que només pensa en l’anus de la donzella ferida. La Nova York de Valentí Gómez xucla l’esperma de Pasolini, que s’hi passejava i notava una revolució en marxa, i ballava amb Ginsberg a la llum de llop de lluna mentre els negres del Bronx alimentaven les esquenes de les guineus més pulcres en la revolta perpètua de Nova York. Qui escriu així avui en dia? Qui s’atreveix a plantejar un repte escrit a la intel·ligència dels lectors? Qui encara és capaç d’acostar-se al lector i interrogar-lo a través d’un símbol tan volat com la ciutat de Nova York? Ell: The Man!

Perquè Valentí Gómez i Oliver ens convida a pensar, ah radical!, i això ja és una blasfèmia en el món de hot dogs que habitem (i Ignatius Reilly de fons, ben de fons, allà enfora, ben d’hora, amb sabre escindit…). Dins d’aquesta Nova York que ens regala Valentí Gómez i Oliver hi ha moltes altres NOVES YORKS que jo també sóc, i que som, i que anirem (re)descobrint a través de les vinculants lectures formoses. I potser aquesta és la gran virtut: el que fa Valentí Gómez i Oliver és demostrar-nos que cadascú s’ha de fer seu el seu poema, i habitar-lo, i expandir-lo a favor d’una eufòria pròpia que ajudi a viure.