Nit i dia. Un final estranyament feliç

Desprenent complicitat romàntica per tots els porus de la pell, el Víctor i la Sara comparteixen els últims instants de la segona temporada de Nit i dia abans de sentenciar: “Feina feta”. La mirada que els uneix és tan plena de satisfacció que quasi ens podríem oblidar que els separa el vidre de seguretat del Centre Penitenciari Brians II, dins del qual, si no m’he perdut alguna cosa, en Víctor haurà de passar molt de temps. Però el pes de la justícia institucional sembla absolutament incapaç de contrarestar la lleugeresa d’esperit que els ha donat la justícia primitiva: els llops són morts, tenim un final feliç.

En Martí Miró ho havia deixat ben clar: “Els homes com jo, no anem a la presó”. Però és que la garjola mai hauria estat suficient: construït com un monstre sense escrúpols, l’únic càstig a l’altura de la maldat que hem vist al llarg de tants episodis era la mort a mans del pare del Kevin Álvarez. Per això l’escena en què el seu equip d’advocats desgranava les martingales legals que farien servir per exculpar-lo va marcar el punt de no retorn, la seva sentència de mort. Eliminades les possibilitats d’una solució constitucional, la ràbia moral que en Víctor ha anat acumulant havia de trobar sortida o la frustració dels espectadors hauria estat majúscula.

Seguiré parlant d’això perquè en l’assassinat del Martí Miró hi ha la declaració de principis de Nit i Dia, una història que tant com s’ha atrevit a recordar-nos que el mal és real i profund, no ha volgut anar més enllà i s’ha vist obligada a fer triomfar el bé que, segons la sèrie, depèn més de la voluntat i el caràcter dels individus que del sistema. És una posició eminentment clàssica: mentre quedin Sares i Víctors, la justícia, encara que sagnant, és possible. Perquè quan el Víctor prem el gallet de la pistola per al bestiar, els bons acaben de guanyar. Les imatges són tan explícites i el plor de la Joana és tan sincer (Lluïsa Mallol s’ha coronat amb aquest personatge) que el gaudi de l’espectador queda parcialment estroncat, però el moment està dissenyat per satisfer l’ideal de justícia de barra de bar: un pare matant el violador del seu fill que, a sobre, és polític corrupte. Imaginar i verbalitzar escenaris semblants –si fos el meu fill… / si em deixessin sol amb tal polític…– és un lloc ben comú, sobretot després de veure segons quines notícies, i la mort del Martí Miró ens perment fer realitat televisiva una fantasia fortament arrelada en l’imaginari col·lectiu.

Les fantasies ens produeixen plaer perquè ens permeten imaginar que travessem la frontera d’allò que està permès sense pagar-ne les conseqüències, i als estats de dret hi ha moltes coses prohibides. Freud va deixar-nos clar que la civilització només s’aconsegueix a canvi de cert malestar. La justícia és un cas paradigmàtic: cedir el monopoli de la violència a les institucions ens obliga a renunciar per sempre més a la satisfacció primitiva de la venjança, que queda relegada a la fantasia i a la ficció. Aquesta temporada Nit i dia ha explorat sense complexos les clavegueres d’aquesta civilització, una teranyina burocràtica en què el sentit humà del bé i del mal es poden perdre per complet. I en aquest marc, la mort del Martí Miró té una doble lectura: d’una banda, com a crítica a una estructura malalta que hauria permès que un individu així se’n surti, de l’altra, com a consol per als espectadors perquè la reparació que no permet el sistema arriba de la mà dels nostres (anti)herois. Però si ens fixem en la realitat, acostumen a guanyar els herois o el sistema?

El desenllaç de la Sara tocava menys de prop a les trames principals de la segona temporada. L’aparició psicogènica d’en Lluís Forés i el Marc Ramos a l’hora de la veritat encara reforça més aquesta sensació de distància: la doctora Grau ha viscut el seu periple a la perifèria dels esdeveniments centrals i, mentre els nous personatges tocaven l’univers de la política i afegien noves capes de lectura, els conflictes de la forense han quedat circumscrits en el terreny de la psicologia personal, igual que a la primera temporada. Hem trobat a faltar més Sara.

La crònica de l’enfrontament amb el padrastre i la fugida del soterrani va ser intensa, visceral i benvinguda: lluny de ser gratuït, l’elevat grau de sang i fetge encaixava amb les circumstàncies i transformava en un bon clímax cinematogràfic la necessitat de la Sara de desfer-se d’una part d’ella mateixa per seguir endavant. Fins i tot el gore pot ser poètic i, per si no ens havia quedat clara la metàfora, ja ens ho va explicar la veu en off durant la visita a Brians II. No obstant això, ara i aquí cal iniciar una petició a change.org contra les morts per fractura cervical a causa de caiguda desafortunada. Aquest infame recurs és trampós i gandul, i va desmerèixer inexplicablement la lluita final entre la nostra estimada protagonista i el monstre.

La resta de caps per lligar es van tancar amb diferents graus d’elegància. En el pitjor lloc, queda la confessió de l’alcalde de Sant Feliu que serveix a la jutge Comas per detenir a en Martí Miró: el penediment de l’edil ni havia estat ben anticipat ni és fruit de la pressió dels Intocables, de manera que té un regust d’arbitrari. El futur de la Carmen i el Damià va resoldre’s amb un penediment mutu, realista i equilibrat “Sabíem el que fèiem i ens en vam aprofitar. Encara que col·laborem amb la justícia també ens acusaran”. L’Aitor ja havia fet tot el que li tocava i deixa oberta la porta a la tercera temporada per si se’l necessita. Finalment, es mantenen els dubtes sobre el llegat d’en Benet Muntada, els llibres del qual, amb informació crucial que podria servir per rebaixar la pena del Víctor, queden surant en uns llimbs d’incertesa que s’esclariran l’any que ve. O no, perquè, ara com ara, TV3 encara no ha encarregat la tercera temporada als seus creadors, que tenen les idees i la voluntat de tirar-la endavant però que, fins que la CCCMA no comparegui, no saben si es farà realitat.

La segona temporada de Nit i dia ha arriscat més que la primera: en comptes de conformar-se a repetir l’esquema amb un nou psicòpata i prou, Lluís Arcarazo i Jordi Galceran han volgut seguir la pista del mal fins a la política. Aquestes capes han fet la sèrie més complexa, però han reduït el protagonisme del personatge de Clara Segura deixant un espai buit que ningú ha ocupat amb la mateixa solvència. El gran Josep Maria Pou ens ha regalat un malvat memorable que ja forma part del patrimoni televisiu català, però el tàndem amb Ramon Fontserè ha quedat estranyament repartit: mentre que Benet Muntada era el centre d’atenció i gaudia de més i millors seqüències per guanyar-se el públic, el dolent més dolent de tots no ha tingut escenes on lluir-se, igual que ha passat amb el Dr. Grau. En general, la història ha estat farcida de bones idees que ens han mantingut enganxats a la pantalla i ens han fet tornar cada dilluns. Em quedo amb una virtut que va més enllà dels aspectes concrets: Nit i dia ha demostrat que la Catalunya i la Barcelona que tots coneixem són escenaris fèrtils per a l’exploració serièfila del costat fosc de la naturalesa humana i que cal aprofundir en els aspectes locals en comptes de dissimular-los. Qui necessita el Bronx i la Casa Blanca, tenint la Mina i el Palau de la Generalitat?