Museus avui: Ser digitals o no ser

Web, col·lecció online, arxius digitals, xarxes socials, museografia interactiva, aplicacions per  a mòbils i moltes altres vies i suports digitals formen avui part habitual de les tasques  de gestió i difusió als museus. Amb més o, més aviat, menys pressupost, no hi ha museu avui que es pugui permetre no tenir una presència digital i, com més activa, millor.

Primer ha estat l’ús social de la tecnologia. Després, en alguns casos molt després, els museus s’hi han –ens hi hem-  abocat per tal de fer els fons, les col·leccions, el coneixement més propers als usuaris, oferir-los una experiència de visita més enriquida i convidar a la participació.

Aquest no ha estat un procés fàcil ni ràpid. Motius? Desconeixement, prevenció del desplaçament del saber i l’autoritat tradicionalment en mans dels especialistes, poca predisposició a compartir, manca de recursos –tecnològics, econòmics, humans- i manca de formació. Es tracta d’un canvi molt accelerat que fa venir vertigen i que a molts gestors potser els ha frenat a l’espera de veure com evolucionaria. Però esperar, en aquest cas, no és una bona opció. La societat no espera. Els museus no podem quedar enrere de les expectatives i usos socials.

I ens hi estem esforçant. Existeixen arreu exemples d’iniciatives digitals excel·lents. N’esmento només algunes com la de compartir l’experiència de visita al MoMA de Nova York “I went to MoMA and…”, la Collection wall del Museu de Cleveland www.clevelandart.org/gallery-one/collection-wall, la magnífica posada online de la col·lecció del Rijksmuseum d’Amsterdam a la seva web també renovada i a l’app (no deixeu de visitar “My Rijkstudio” per personalitzar-vos-la),  els Video Blogs accessibles del Whitney Museum o la web per a infants TateKids …. de la Tate a Londres o Pradomedia, el canal multimèdia del Museo del Prado, la web educativa EducaThyssen o la mobilització global per Twitter amb la iniciativa Ask a Curator que tot just ha celebrat la tercera edició amb la participació de més de 500 museus del món.

I en el nostre entorn més proper destacaria la tasca a xarxes socials del Museu Picasso, el treball amb la wikipèdia de la Fundació Miró, experiències amb codis QR i realitat augmentada al Museu de Mataró, l’aplicació per a mòbils Barcelona Visual, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona  o la participació del Museu Nacional d’Art de Catalunya al projecte de digitalització d’Europeana. Per tenir una visió de conjunt del que fem als nostres museus, recomano la lectura de les presentacions fetes a la Jornada Els museus catalans a l’era digital.

Però encara hi ha molt a fer. Segons dades d’un estudi recent sobre webs de Museos de arte contemporáneo en España encara un 19’3% no disposen de web, només un 29’3 permeten compartir continguts amb altres usuaris i només un 12% hi incorporen contingut educatiu.

Els museus avui han de seguir desplegant línies d’acció per atraure nous públics, millorar l’experiència i la qualitat de la visita, estimular l’aprenentatge i la creativitat involucrant l’usuari per via de la interacció tot proveint d’entreteniment amb sentit, crear comunitat, donar visibilitat al treball científic, innovar, és a dir, trobar noves vies de connectar amb la gent.

La qüestió clau és com allò digital ens ajuda a acomplir la nostra missió i objectius. Com ens servim dels mitjans tecnològics per fer el patrimoni més entenedor, més proper,  més generador de pensament crític, més inspirador de creativitat i, per què no, més divertit.

No es tracta, en absolut, d’enfrontar el real i el virtual. Ha d’anar ja quedant enrere l’inútil debat de si tenir les obres digitalitzades i a l’abast per internet minvarà visitants al museu físic. No es tracta de contraposar sinó de complementar. I de fer més accessible. Milions de persones d’arreu del món no trepitjaran mai els nostres museus, fem-los les nostres col·leccions accessibles digitalment. I per als nostres visitants presencials, oferim-los per via digital propostes que enriqueixin la seva experiència de visita.  Utilitzem els mitjans digitals per potenciar l’observació, per complementar amb informació addicional, per interpel·lar el visitant, per convidar-lo a compartir la seva visió, comentaris, fotografies.

La digitalització ha transformat la gestió dels museus en tots i cadascun dels seus àmbits: la col·lecció –com documentem, com investiguem, com restaurem-, la difusió –com comuniquem, quins nous canals utilitzem, com interactuem amb els públics–,  la gestió –com administrem, com organitzem els recursos, com treballem col·laborativament, com generem noves vies d’ingressos. La dimensió digital és transversal a tot el museu, afecta tots els vessants i departaments i cal, per tant, una estratègia digital integrada. Com diu John Stacks a la “Tate Digital Strategy”, “digital will need to become a dimension of everything the museum does”.

En aquest entorn, la formació en competències digitals esdevé un factor essencial. Necessitem millorar les capacitats digitals dels professionals de museus. Necessitem bons programes de formació, també en eines col·laboratives de treball, en gestió de coneixement obert.

Una bona pràctica podria ser acollir “residències digitals”m, de la mateixa manera que s’ha començat a fer acollint viquipedistes residents (bons exemples a casa nostra, al Museu Picasso, al museu d’Art Jaume Morera de Lleida o al Museu Nacional d’Art de Catalunya). Doncs precisament això és el que han fet tres organitzacions d’art amb el projecte Happenstance, que el 2012 han acollit un “technologist-in-residence”, per tal  de fer conscient al personal de l’impacte potencial i la rellevància de la tecnologia digital en totes els àrees d’activitat tant curatorials i artístiques com de gestió i de màrketing. Entre els resultats del projecte, imbuir de mentalitat digital (“digital thinking”) a cada un dels centres i impulsar-hi la transformació digital, tot incrementant les capacitats digitals, transferint habilitats i confiança i incorporant mètodes més eficients de treball.

Perquè creiem que la dimensió digital és essencial, dins del Postgrau de Gestió Museística que coorganitzem el Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’IDEC-UPF (Institut d’Educació Contínua, Universitat Pompeu Fabra), la formació digital hi té una especial rellevància. I no solament com a matèria acadèmica (estratègia digital, col·leccions online, webs, xarxes socials, SEO, analítica, Open Data, etc.) sinó com a vessant de gestió i de comunicació del propi Postgrau que té un blog enterament escrit i gestionat pels alumnes i un compte de Twitter, @dgesm, ben actiu durant el curs acadèmic.

Els museus del futur me’ls imagino com a llocs de trobada, fent de bons connectors entre les col·leccions, el coneixement i el públic. Uns museus que hauran obert a bastament l’accés a les dades dels fons posant les dades obertes a disposició de l’ús i reutilització públics. Uns museus que no decidiran prèviament –unilateralment_ què ha de fer el visitant sinó que li oferiran una àmplia bateria de continguts, serveis i recursos, digitals i no digitals,  perquè el visitant els faci servir com i quan li convinguin i en la planificació dels quals hi haurà pogut participar.

Uns museus distribuïdors –no directors- de coneixement i experiències. Uns museus amables –no avorrits i lineals_ que facin de bon anar. Uns museus que formin part de la comunitat i que la comunitat se’ls faci seus.

Per aconseguir tot això la digitalització ens hi ajuda. Cal encara acabar d’obrir més les mentalitats i la vocació de servei públic per afavorir-ho. I seguir-se formant per estar preparats perquè, si bé no sabem quines tecnologies ens portarà el futur, el que sí que sabem és que la societat, els usuaris, esperen dels museus cada cop més una avançada en la connectivitat i en la participació.

Conxa Rodà
Cap d’Estratègia i Comunicació
Co-directora del postgrau de Gestió Museística
Museu Nacional d’Art de Catalunya
@innova2