L’otium, el gran enemic de la cultura cristiana

“Entre els diversos edificis romans destinats als jocs i espectacles públics, com l’amfiteatre, el teatre o el circ, podien assistir alhora a les representacions unes 300.000 persones, com a mínim”, calcula Joan Casas, escriptor, traductor i professor de l’Institut del Teatre, durant la presentació de la primera novetat de l’any adesiarenca, L’escena antiga (Adesiara Editorial), i que es presenta el 30 de març a l’Institut del Teatre. Aquesta obra aplega textos com La dansa de Llucià de Samòsata, Els espectacles de Tertul·lià, l’Arquitectura de Marc Vitruvi Pol·lió o l’anònima Alcestis de Barcelona, traduïts a quatre mans per Esther Artigas i Roser Homar.

Amb aquesta afirmació, Joan Casas vol posar el focus en el fet que la cultura espectacular, més pròpia de les classes populars, tenia un pes específic molt important en l’otium. “Libani explicava que els romans solien assistir a un espectacle, després retornaven als seus assumptes i, quan ho tenien tot enllestit, acudien a veure un altre espectacle”, aclareix Roser Homar. “L’otium és el gran enemic de la cultura cristiana”, continua Casas, que afegeix que el cristianisme ha de buscar una altra manera d’ocupar el temps lliure: d’aquí sorgeix la litúrgia. “Llucià de Samòsata avisava que anar a veure espectacles era una pèrdua de temps i que valia més la pena invertir aquell temps a estudiar filosofia”, encara continua Homar.

L’escena antiga és, doncs, un llibre que aprofundeix en el teatre antic a través de textos que van des del segle II aC fins al segle V dC, des dels pròlegs de Terenci fins al panegíric de Sidoni Apol·linar, passant per obres com La dansa de Llucià de Samòsata, l’Onomàsticon de Juli Pòl·lux o L’arquitectura de Marc Vitruvi Pol·lió: en paraules de Joan Casas, es tracta d’“una antologia de textos grecs i llatins que fan referència a les arts de l’espectacle en el món antic”. Excepte la Poètica d’Aristòtil, no han arribat gaires reflexions concretes a propòsit de les arts escèniques del món grecoromà. “No ens han arribat reflexions sobre un espectacle concret; amb prou feines conservem la totalitat dels textos teatrals”, assegura Esther Artigas.

Durant l’època republicana els teatres romans eren molt rudimentaris i es muntaven i desmuntaven per a l’ocasió. El primer teatre romà de pedra es va construir l’any 55 aC: el teatre de Pompeu. La gran època de la tragèdia i la comèdia romanes ja s’havia acabat aleshores. Als teatres de pedra romans, de fet, s’hi representava unes altres menes d’espectacles: la pantomima i el mim.

El teatre popular: la importància del mim i la pantomima

Quan pensem en el món grecoromà, la primera imatge que ens ve al cap és de solemnitat i racionalitat. Res més lluny de la realitat: el món antic era especialment sorollós. De fet, tal com ha dit Roser Homar durant la presentació de L’escena antiga, “la idea de callar en el teatre és realment actual, però abans eren uns espais molt sorollosos, on la gent interactuava amb els actors i els feia bromes”.

En el teatre popular van excel·lir dos tipus de representacions teatrals: el mim i la pantomima. Tal com comenta a la introducció de l’obra Joan Casas, el mim va ser la pràctica escènica més duradora, no pas la tragèdia o la comèdia. “El mim era una forma molt variada de comèdia, les primeres notícies del qual es remunten a final del segle V aC”. Juntament amb la dansa, eren formes teatrals populars, i tant el cristianisme com les elits culturals de l’època no les consideraven gèneres prou dignes: “El teatre popular, el del gust del públic, era justament el que menystenia l’elit cultural del moment i per això no se’n conserven textos”, argüeix Homar.

Per a Casas, la diferència entre el mim i els altres gèneres teatrals responia més aviat a una estructuració de les companyies, ja que les companyies de mims són les úniques que s’originen en l’estructura familiar, de la qual, per tant, formen part dones. “La presència de la dona havia estat escarnida en el teatre i les dones havien estat tractades de prostitutes, cosa que fins fa quatre dies passava en la cultura de l’espectacle”, afegeix l’escriptor i traductor. De fet, en la resta d’obres teatrals eren homes els qui representaven el paper de dona i per això un element essencial de la indumentària dels actors era la màscara, ja que, entre d’altres funcions, servia perquè el públic pogués distingir si es tractava d’un personatge masculí o femení.

La pantomima, en canvi, era un espectacle musical que es va convertir en el gènere més popular durant l’època imperial: “La paraula pantomim referida als actors d’aquesta forma d’espectacle és evidentment d’origen grec i fa referència a la seva capacitat de representar-ho tot, d’incorporar tots els personatges i totes les passions d’una història. De totes maneres, els autors que en van parlar els van anomenar més sovint, si parlaven en grec, orchestaí, és a dir, ballarins. I, si parlaven en llatí, histriones o saltatores”, escriu Casas a la introducció. Un exemple de pantomima és l’Alcestis Barcinonensis, una adaptació anònima de l’Alcestis d’Eurípides destinada a la representació dramàtica: l’estructura del text fa pensar que podria ser un text de dansa, pel to narratiu que té i pel fet que al papir on es va trobar hi havia unes anotacions al marge sobre els personatges.

Desè aniversari

Per a Jordi Raventós, editor d’Adesiara, no hi ha cap altra manera més bona per celebrar el desè any de l’editorial que amb la publicació d’aquesta obra: “Va ser Joan Casas qui ens va fer notar que calia fer aquest llibre. Hi hem dedicat quatre anys”, afegeix l’editor. Raventós ha volgut destacar, a més, algunes de les obres que està previst que es publiquin enguany, com els Acarnesos d’Aristòfanes, el Soldat fanfarró de Plaute, els Sonets de Shakespeare, els Antievangelis jueus, L’última temptació de Crist de Nikos Katzanzakis o Trista fi de Policarpo Quaresma de Lima Barreto.