Les dones als mitjans: sis idees sobre el masclisme a la premsa

Els mitjans de comunicació combaten el masclisme o el reforcen? Rosa Maria Calaf, Mar Galtés, Aurélie Salvaire, Juana Gallego i Pere Llibre reflexionen sobre “Les dones als mitjans” al darrer Vermut i Periodisme, debat de periodistes amb esperit crític.

Vermut i Periodisme és una trobada de periodistes amb esperit crític per reflexionar sobre la professió. Es celebra un cop al mes a Betahaus, i cada jornada gira al voltant d’un tema en concret. És una iniciativa dels periodistes Marta Aguilar i Víctor Fernández Clares. La darrera trobada, amb el títol “Les dones als mitjans”, va tenir lloc dissabte 25 d’abril, i va comptar amb la participació de Rosa Maria Calaf (ex TVE), Mar Galtés (La Vanguardia), Aurélie Salvaire (TEDx Women Barcelona), Juana Gallego (UAB) i Pere Llibre (Som Dones, Canal 33) com a convidats. Els mitjans de comunicació combaten el masclisme o el reforcen? Tot això és el que es va dir al debat, en sis punts:

La igualtat entre homes i dones no està assolida

Rosa Maria Calaf, periodista i corresponsal de TVE durant anys, dóna el tret de sortida al debat comentant un titular de Mireia Belmonte (“Importa más el peinado de Sergio Ramos que mi récord”). Assegura que la igualtat entre homes i dones no està assolida i parla de post-masclisme: el masclisme simbòlic, gairebé imperceptible —també anomenat micro-masclisme— que practiquen tant homes com dones, i que és present en la quotidianitat i, òbviament, també als mitjans. Aurélie Salvaire, directora de TEDx Women Barcelona, aporta una dada: “Només un 7% de l’esport que apareix a la televisió és femení”. Rosa Maria Calaf posa un exemple sobre com es practica aquest masclisme simbòlic en el periodisme: “Es pregunta a les dones com compaginen la seva vida laboral amb la seva vida familiar, però mai es fa aquesta pregunta als homes”. Juana Gallego, professora de la UAB i experta en qüestions de gènere, proposa una solució: “S’ha de preguntar als homes per la conciliació laboral i familiar per demostrar que no la tenen, perquè no s’impliquen en les responsabilitats familiars ni domèstiques”. Sobre la conciliació familiar i laboral, Mar Galtés, periodista d’Economia i Empresa de La Vanguardia, fa un apunt: “La gran trampa de la conciliació laboral és que s’associa a les dones, i això repercuteix en els salaris”.

El mite i la trampa de la Superwoman

Històricament, la lluita pels drets de les dones l’han fet, precisament, les dones: pel sufragi universal, pels drets laborals, etcètera. Les dones s’han anat incorporant a la vida pública i laboral, sense abandonar la vida privada i familiar, com la cura dels infants, de la gent gran, o de la llar. “Què han fet els homes?”, es pregunta Juana Gallego, que assegura que és necessari que els homes facin el camí invers (passar de l’esfera pública a la privada) per aconseguir realment una coresponsabilitat i un repartiment igualitari i just de les obligacions. “Per què no hi ha dones directives?”, ens preguntem, i Mar Galtés té la resposta: “Hi ha una relació entre la manca de dones en càrrecs directius i la coresponsabilització d’homes a casa”. Rosa Maria Calaf explica que quan va iniciar la seva carrera professional existia la idea que si una dona decidia optar per créixer professionalment, era perquè havia decidit sacrificar la seva vida familiar: “Als anys 70 tenia clar que hauria d’escollir entre tenir fills i la meva vida professional com a periodista internacional”. I afegeix que aquesta idea de renunciar és injusta i errònia: “No es tracta de qui renuncia, sinó de coresponsabilitat”.

Comentem un titular: “Sáenz de Santamaría vuelve al trabajo tras 10 días de dar a luz”. S’obre un debat sobre la reincorporació de la dona a la feina després d’haver tingut una criatura: “Cuando una ministra vuelve al trabajo dos días después de dar a luz hace un flaco favor a las mujeres”, diu Juana Gallego, que assegura que les dones tradicionalment han hagut d’imitar els homes per aconseguir un crèdit sobre la seva professionalitat. “El tipo de igualdad como la de volver a trabajar a los diez días de dar a luz para hacerse valer no me interesa”, apunta Juana Gallego. El que s’oblida, diu, és que l’embaràs requereix un temps de recuperació tant física com emocional, i s’hauria de respectar, defensar i reivindicar. “El que s’hauria de fomentar és que els homes poguessin fer també més ús de la seva baixa per paternitat, un cop les dones ja decideixen tornar a la feina”, afegeix Mar Galtés.

Les dones, per tant, han fet un sobreesforç per incorporar-se al mercat laboral —el mite de la Superwoman—, sense compartir les tasques domèstiques i familiars amb els homes. Juana Gallego remata el tema: “Les dones portem tota la vida lluitant. Si els homes no s’hi sumen, això no se sostindrà”. Pere Llibre, afegeix: “El canvi per la igualtat de gènere es farà amb els homes, o no es farà”. En resum, un home i una dona han de poder tenir les mateixes oportunitats de créixer professionalment, sense haver de renunciar a la seva vida privada.

Les dones, invisibles

Comentem un tuit de Fonsi Loaiza, periodista esportiu: “Ona Carbonell, Anna Espar, Melani Costa, Mireia Belmonte, deportistas descomunales. No tendrán portadas pero están haciendo historia.” Tothom coincideix que el periodisme esportiu és l’exemple més flagrant de com són d’invisibles les dones als mitjans: “Sólo el 7% del deporte que sale en la tele es femenino”, diu Aurélie Salvaire. Però n’hi ha més: “Un 10% de las portadas de El País lo ocupan mujeres, frente a un 90% por hombres”, assegura aportant dades d’un estudi. Afegeix, a més, que als diaris se citen més homes que no pas dones. Aurélie Salvaire mostra aquest gràfic:

Als mitjans els homes són verb, les dones, atribut

O el que és el mateix, als mitjans de comunicació els homes fan, i les dones són. Això és el que assegura Juana Gallego, professora de la UAB i experta en qüestions de gènere: “Les dones als mitjans són atribut, coses que s’observen”. Es parla de les dones, diu, com a “princeses” o “reines” (“La reina de las piscinas”, per parlar de Mireia Belmonte, per exemple, en lloc d’escriure el seu nom i cognom al titular). Rosa Maria Calaf posa l’exemple de la cimera hispano-francesa en què apareixien en una fotografia Letizia Ortiz i Carla Bruni, d’esquenes, pujant unes escales. D’aquesta fotografia se’n va comentar el vestit, les sabates, la manera de caminar i el pentinat: “Traurien així en una fotografia al marit d’Angela Merkel?”, es pregunta. Es parla, per tant, de les dones, per comentar-ne l’aparença, i fins i tot per ridiculitzar-les. És el cas d’Alícia Sánchez Camacho, per exemple. “Hay que ser críticos con las dirigentes políticas por lo que hacen, no por cómo son”, diu Juana Gallego, que alhora es pregunta: “¿Por qué en la sección de Economía no hay mujeres y en la de Gente hay tantas?”, i alhora diu que quan es parla del físic de les dones, normalment és per sancionar-les, cosa que no passa amb els homes: “En el caso de los hombres no se hace una sanción de su presencia. En el de las mujeres, sí”.

I apareix un altre titular a comentar: “Se busca presentadora dispuesta a hacer top-less”, cosa que Juana Gallego explica dient que “vivim en una societat patriarcal en què l’únic valor de les dones ha estat la bellesa i la sexualitat. Les dones estan cosificades als mitjans. Existeix una guerra simbòlica contra les dones als mitjans de comunicació”. Rosa Maria Calaf apunta que el físic de les dones sempre s’ha qüestionat, fins i tot als seus inicis, i que hi ha hagut alguns canvis: “En los 60 yo hablaba de información seria y vestía con falda. Cuestionaban la calidad de mi trabajo. Ahora, en cambio, ser sexy es un requisito. (…) Se pretende, cuando se entra en un ámbito tradicionalmente de hombres, como la política, que las mujeres vistan como ellos. A mí me decían que me tenía que masculinizar. Si no fumaba y no bebía, no me iban a aceptar. (…) Antes, ir en minifalda en los medios audiovisuales era un acto reivindicativo. Ahora es una sumisión”. En relació amb això, Rosa Maria Calaf parla de les dones a la televisió, i especialment als informatius: “No hi ha dones lletges, ni grans, ni tan sols normals als informatius. La majoria són clòniques”.

Coincideixen tots, a més, en què quan apareix una dona guapa a la televisió, es pressuposa que és poc intel·ligent, cosa que no es fa amb els homes. Passa el mateix amb les quotes femenines al govern. Diu Rosa Maria Calaf: “La quota masculina no es qüestiona, però sí la femenina”. Seguint amb el debat dona-objecte, Mar Galtés afegeix: “Als mitjans en línia, a la secció d’esports, posen el cul de la xicota d’un futbolista perquè això dóna clics”. I Pere Llibre, emprenedor audiovisual i director de Som Dones del Canal 33, recorda: “Hi ha una responsabilitat social per part dels mitjans de comunicació i dels periodistes quan es prioritzen temes de discriminació a la dona”, i afegeix que “s’ha perdut la responsabilitat social dels comunicadors pels interessos empresarials dels mitjans”.

Més dones periodistes no és garantia de més igualtat de gènere

Aurélie Salvaire, directora de TEDx Women Barcelona, proposa una solució: més dones periodistes per aconseguir reduir el masclisme als mitjans de comunicació. Juana Gallego, per contra, no pensa el mateix, i llegeix un article signat per una dona periodista, de contingut clarament masclista. I apunta: “Que haya más mujeres periodistas no implica que haya más igualdad. El periodismo no acabará con la desigualdad porque haya más mujeres periodistas, hay que cambiar la ideología”. En relació amb això, Pere Llibre explica que la seva mare és capaç de reconèixer en ella mateixa comportaments masclistes, tot i ser una dona: “El masclisme també és present en les dones, perquè és una cosa instal·lada en la societat”. I diu: “El masclisme està tan arrelat a la societat, que només es podrà combatre des de la lluita ideològica”.

Les propostes de canvi

“Estic farta de paraules, vull accions de canvi”, diu Aurélie Salvaire, i es pregunta: “Què podem fer?”. Mar Galtés, periodista d’Economia i Empresa de La Vanguardia posa un exemple concret de què és el que intenta fer ella per al canvi: “Intento fer informació d’empresa visibilitzant les dones empresàries”.

D’altra banda, Rosa Maria Calaf, proposa: “Hem de ser més combatius quan alguna cosa no ens agrada als mitjans”. Aurélie Salvaire hi està d’acord: “Si lees un artículo sexista de un periodista, escríbele, quéjate”. Pere Llibre diu que calen exemples en positiu de persones que estan fent les coses bé i estan treballant per al canvi: “Necessitem exemples positius i expectatives positives pels homes, per tal de trencar estigmes tradicionals”.

Juana Gallego, per contra, diu que la protesta no és suficient: “Cal una voluntat política dins dels mitjans per combatre el masclisme. Cal una decisió per part d’un editor que digui que no sortirà el cul d’una esportista a les seves pàgines o al seu web per aconseguir més vendes o més visites. Cal que s’impliquin en la conciliació de la feina i la vida familiar i donin flexibilitat als homes i dones perquè puguin assolir la igualtat”.

Acabem el debat veient un vídeo d’Amanda Palmer, una artista que va fer una cançó de crítica al Daily Mail per un article sexista que va escriure sobre ella. I Aurélie Salvaire, diu: “Creo en el humor y en la crítica para luchar por la igualdad de género”.