La visibilitat d’Isabel-Clara Simó

La novel·lista alcoiana resident a Barcelona Isabel-Clara Simó torna a la càrrega amb una nova novel·la, Els invisibles, que s’afegeix a l’extens catàleg que ha bastit al llarg de la seua trajectòria. Ahir dimarts 5 de febrer es va presentar a València en un acte que va comptar amb la presència de l’autora a la Casa del Llibre. 

Hi ha aquell rerefons com de sòlid bagatge vital i literari en cada nou fragment que, en una superposició calibrada, acaba per constituir Els invisibles, l’aterratge d’Isabel-Clara Simó al catàleg d’Amsterdam, segell literari d’Ara Llibres. Si amb Un tros de cel (Bromera, 2012) la temàtica crua posada sobre paper aconseguia per moments regirar les entranyes, amb aquest nou lliurament l’alcoiana apunta directament la consciència en una cirurgia a cor obert de l’ànima humana. Com el generós poema que juga a deixar anar uns versos amples i universals, bo i admetent noves i velles lectures i relectures, la novel·la de Simó esdevé una provocació de sospites no resoltes, una atmosfera oberta amb regust de pregonesa existencial, que ha d’agafar ben íntegre el lector per tal de no perdre’s en aquesta tramoia d’històries i perfils diversos, convergents i divergents ensems, que demanen anar reinterpretant-se a mesura que es passen les pàgines.

Al capdavall, la comunitat com a concepte, la societat, que parteix des de la ficció en l’autora però que aboca a un reflex de nosaltres mateixos en la vida real. Així, una mica de gairell, és com podria veure’s Els invisibles: un cant a l’assentament humà, l’animal en societat des que temps era temps, de resultes de la interacció d’amfitrions i nouvinguts, on el progrés ha anat afaiçonant (des)interessos i relacions mogudes per la fraternitat, la recança, l’enveja o la rancúnia. I, inexorable, el secret, l’ocultació: allò que modifica el caràcter i mena el comportament. La comunitat que Isabel-Clara Simó ha dibuixat en aquest treball és eixa xarxa de biografies escrites des de l’anonimat amb què s’abaten els nostres dies, les nostres contrades, la nostra civilització. Una societat que acaba per engolir tot allò que hi és, allò que existeix, la mateixa realitat. Com si d’un embut es tractara. Com si no fórem allà.

I tot això es presenta amb una astúcia més o menys demolidora però sostinguda. El desenvolupament dramàtic va sumant metòdicament fils a la teranyina, sense acabar de construir-la del tot, apel·lant a la intel·ligència del lector i a la seua imaginació visual per recrear les rutines i reinterpretar les escenes individuals que acaben formant el conglomerat. Creant un conjunt com a emblema, la narració s’agilitza quan toca descriure els diferents cosmos que coven l’obra. És el fort de l’autora: quan diu medicina, ve la sentor d’hospital; quan diu pintura, ve la sentor d’aquarel·la i aiguarràs; quan diu política, ve l’actual sentor de podridura, tràfic d’influències i picabaralles internes. No debades, el llibre amaga tot un seguit de filigranes subtils que basculen entre el compromís i la denúncia, i que remouen un statu quo polític i social desbocat. El pòsit filosòfic es troba en el tram final de l’escrit, on la novel·lista trena amb versatilitat una acrobàcia dialèctica que perfectament podria sostindre’s com una peça teatral, ni que siga amb temptativa (recordem que el dramaturg Pep Cortés va portar a escena l’obra Còmplices).

Passa que amb les trajectòries més consolidades (i la de Simó ho és amb diverses desenes de títols publicats) acabes perdent-te entre tant d’eslògan tremendista i grandiloqüent, i ja no encertes a saber quina és l’obra més ambiciosa (no ho era Adéu-Suau?), la més impecable (no ho era Dones?), la més ineludible (no ho era El meu germà Pol?) o la que marca un abans i un després. Coses del màrqueting i el periodisme, potser. Siga com siga, hi ha una bona munió de gent que espera fidel cada nova reaparició d’Isabel-Clara Simó. Una per una, les seues novel·les han format un puzle prou complet de temàtiques i inquietuds. Amb Els invisibles, l’alcoiana es mostra especialment desembarassada en un exercici que transpira ficció en estat de gràcia. Paga la pena capbussar-s’hi.