La psicoteràpia utòpica de Fredric Jameson

«És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme». Aquesta sentència de Fredric Jameson (Cleveland, 1934) que, repetida fins la sacietat, s’ha convertit en l’obertura simbòlica de la seva reflexió sobre la utopia, va tenir una continuació sorprenent en la conferència que el cèlebre teòric de la postmodernitat va pronunciar ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Allargar l’eco d’aquestes paraules, malgrat tot, no resulta ociós, ja que com sempre passa amb els grans pensadors, darrera l’eslògan efectista hi ha amagat un diagnòstic profund: la nostra incapacitat per canviar el món depèn, en gran mesura, de la nostra impotència a l’imaginar-ne un de diferent. És per això que ahir Jameson, amatent al dictat marxista d’abandonar la teoria en favor de la pràctica, va deslliurar-se del paper d’intel·lectual metafísic, de lector d’Adorno i teòric de la literatura, per ajustar-se l’americana psicoterapèutica: la classe magistral convertida en una teràpia de xoc per acabar amb les nostres pors al futur.

Amb un to distès, provocatiu i probablement irònic que, tot sigui dit, no sempre és apreciat en l’escola marxista, Jameson va convidar-nos a participar de la seva utopia personal, explicant-nos amb cert detall una possible societat futura. Va recalcar, ja d’entrada, el caràcter personal (gairebé diríem que «privat», en sentit epistemològic) de la seva fantasia política: considera que aquestes són forçosament relatives a cada país, a cada moment històric i, fins i tot, al lloc que ocupa cadascú en la societat. Reprenent la dicotomia que ell mateix va plantejar al principi de la xerrada, cada individu té per naturalesa un impuls utòpic; no obstant, com es materialitzi aquest inconscient social en un programa utòpic, ja són figues d’un altre paner.

La necessitat d’aquestes aclariments previs, a mesura que avançava l’exposició, es tornava més evident. I és que la utopia jamesoniana era realment made in USA: la substitució de l’estat de dret constitucional-liberal per una «democràcia militar», com la va etiquetar en més d’una ocasió. Igual que la resta d’utopies, havia de presentar-se com un negatiu de la nostra societat, i per tant revelar-se com a pal·liatiu de problemes simptomàtics com la falta de representativitat dels governs, la corrupció endèmica i la situació precària d’estat fallit en la qual es trobarien tots els estats del món. Per això, donada la història d’Estats Units, l’única institució «universal» que pot ser repensada i reconstruïda és l’exèrcit. La seva utopia passa, aleshores, per trencar amb la «transformació Rumsfeld» de l’exèrcit nord-americà en un cos de mercenaris i d’indústries subcontractades per la via de la nacionalització i l’ampliació transversal de les seves bases a tota la població.

Aquest ideal de ciutadà-guerrer, que troba en l’Atenes del segle V, tant com en la Revolució Francesa, és coronat per una difusa entitat tecnològico-afectiva de control i coordinació. Així, l’exèrcit es presenta com una entitat substitutiva dels governs tradicionals: educació, sanitat, producció o cultura queden també en les seves mans. La transformació és tan radical que un pot pensar si d’això se’n pot dir encara societat militar, i la resposta és afirmativa: Jameson ens recorda la màxima de Hegel segons a qual la guerra és «la salut de les nacions», tot presentant una versió radical de la tesi de Schumpeter sobre la destrucció creativa: només una situació catastròfica a nivell planetari trencaria amb les pornogràfiques acumulacions de capital que ens han reportat el capitalisme financer.

L’auditori, com era d’esperar, va reaccionar entre estranyat i divertit a la proposta de Jameson. El torn de preguntes, més que per aprofundir en les tesis que allà s’havien plantejat, va servir per posar a prova la sinceritat de la visió de Jameson, ja que per més local, personal i privada que fos la fantasia política del professor de Duke, l’experiència mundial en dictadures i governs militars feia difícil imaginar una democràcia castrense com la nova esperança blanca del socialisme revolucionari.

Per això mateix, aquí hem de fer un pas enrere. I és que si tornem als escrits de Jameson, podem descobrir una distinció interessant que es troba en la base de la seva reflexió: la utopia com a forma i la utopia com a contingut. Jameson està molt més interessat per la primera, per la fantasia política entesa de forma no representacional, ja que no hem d’oblidar que el sentit originari de la paraula «utopia» és no-lloc. L’impuls utòpic, en la seva estructura mental, més que la posada en escena d’un món perfecte, versa sobre la dificultat d’imaginar quelcom radicalment heterogeni. Com diu Jameson, la primera lliçó de l’utopisme és que «totes les imatges del futur són projeccions d’aquest [actual] sistema [capitalista], que no podem imaginar el futur».

El valor polític de la utopia radica precisament en rebel·lar-se contra la sentència de Margaret Thatcher: «there is no alternative». La funció de la fantasia utòpica és la d’interrompre i trencar amb les nostres idees heretades sobre el què ha de ser el futur. Però ha de trencar també, i això potser és encara més important, amb l’ethos antiutòpic que s’ha instal·lat en el nostre imaginari. Actualment, la política utòpica és sinònim de política violenta, de totalitarisme. Per això, al pensament transformador se li obren dues vies: la reforma socialdemòcrata o l’anarquia antiestatalista. No és d’estranyar, aleshores, que Jameson mostrés unes simpaties molt relatives cap al moviment 15-M.

«Tota utopia ha de ser una psicoteràpia de les pors antiutòpiques» va afirmar ahir Jameson, i em sembla la millor explicació per entendre la seva proposta. Com he dit en començar aquesta crònica, el pensador americà va deposar les armes de la teoria per desafiar-nos a la pràctica. És a dir: amb el seu intent de pensar l’inimaginable —així com amb l’elecció estratègica de la provocativa figura de l’exèrcit—, Jameson va despullar les nostres pors antiutòpiques. Com els millors terapeutes, va ser capaç de portar-nos a la consciència allò que fins ara potser no havíem conceptualitzat: la nostra aversió a pensar un futur diferent, «la fi del capitalisme» que preconitzava en la seva coneguda màxima. Una pedagogia utòpica que va servir per (començar a) deslliurar-nos de la Margaret Thatcher que tots portem dins.