Kruso, dos homes sensibles

El lector atent, sensible al detall, aquell que gaudeix de l’escriptura curosa dels indicis, sens dubte gaudirà de Kruso (Club Editor), la primera del poeta Lutz Seiler, amb què va obtenir el premi Deutscher Buchpreis 2014. L’escriptura de Seiler (Turíngia, antiga RDA, 1963) és la d’un poeta.

Semblantment a la de Friedrich Christian Delius, compatriota seu, i alhora a les seves antípodes –Delius és un mestre de la concisió, Seiler es delecta en la prolixitat-, la prosa de Seiler aposta per la narrativa sensible, oposada programàticament a la d’acció. El narrador omniscient, alter ego de l’autor, com també l’Ed, un dels seus dos personatges principals, no es dirigeix a un lector amant de les històries fàcilment evidents; qui emprengui la lectura d’aquesta crònica no hi trobarà paraules que descriguin ostensiblement el caràcter dels personatges ni la raó de les situacions; contràriament, s’haurà d’esforçar a llegir entre línies, a relacionar atmosferes i determinats paisatges amb sentiments, a posar atenció als replecs de l’escriptura.

El temps del relat se situa entre l’estiu del 1989 i l’actualitat (aproximadament fins el 2014, any en què es va publicar la versió original alemanya). Tanmateix, contra el que pot semblar a primera vista, no tracta de la caiguda del Mur ni de la reunificació (la caiguda del Mur hi és present només de rerefons, a través d’esporàdiques notícies radiofòniques dels senyals que la van precedir). La història se centra en la profunda relació d’amistat que sorgeix entre dos homes sensibles, relata la crònica del pregon sentiment de llibertat generat per les conseqüències de la Guerra Freda, que va derivar en la divisió d’Alemanya. La novel·la està farcida d’icones de la vida a la RDA, que proporcionen un valor afegit emocional a les generacions que van créixer en aquell context.

Seiler, també guardonat abans amb diversos premis per la seva obra (Premi Ingeborg-Bachmann, Premi literari de la ciutat de Bremen, Premi Fontane i Premi Uwe Johnson) fa amb aquest llibre un recorregut catàrtic personal. Inspirat en la seva pròpia biografia -Seiler, com l’Ed paleta abans d’estudiar filologia alemanya i fregaplats un estiu a l’illa de Hiddensee, al restaurant de nom real Klausner, lletraferit com ell i com ell admirador dels poetes reverenciats pel seu personatge- subratlla el valor de l’amistat com a taula de salvació en els moments més crítics i ret homenatge a les nombrosíssimes persones anònimes mortes per assolir una llibertat, a l’oest, que mai no arribà, en l’intent de travessar el Bàltic fins a Dinamarca.

Seiler s’inspira en la relació entre Crusoe i Divendres, i en l’atmosfera illenca del relat de Defoe per crear els seus personatges principals Alexander Krusowitsch –Kruso- i Ed –Edgard Bendler-. Kruso –també anomenat Losch pels més amics-, és un descendent dels dits alemanys del Volga, els colons que el 1764, convidats per la tsarina de Rússia Caterina II, es van assentar en terres del baix Volga, conservant les seves tradicions. L’Ed, estudiant de filologia alemanya al començament de la novel·la, viu immers en el trauma que li ha produït la pèrdua recent de la seva parella, morta atropellada per un tramvia. La desorientació existencial en què es troba el porta a penjar els seus estudis i a buscar refugi a l’illa de Hiddensee, a la costa del mar Bàltic, des de la qual es poden veure terres daneses. És allà on coneix Kruso, que li proporciona feina de reforç estiuenc al Klausner durant la temporada alta.

L’illa de Hiddensee, territori de llegendes que se’ns presenta com un món ideal, capaç de donar esperança i refugi, als anomenats nàufrags que hi arriben cercant ampliar els horitzons que no els proporciona el seu país a terra ferma –sobre tot joves de tota mena: punks, vagabunds, inadaptats, marginats, opositors al règim del país- ofereix a l’autor alemany el marc idoni per al seu personatge més carismàtic, en Kruso. Embolcallat amb un misteri especial, que l’autor sap desvetllar progressivament a les dosis adequades per mantenir l’interès del lector, Kruso és un esperit utòpic, inquiet, culte i sensible, que de bon principi se’ns dóna a entendre que a l’illa hi té una mena de missió. Ell, un profeta, un visionari, com el romàntic Novalis capaç de pressentir la realitat futura a través dels somnis, és qui amb les seves ensenyances manté units els nàufrags, una espècie de societat secreta, un grup de conjurats a qui rep amb calidesa quan arriben i dóna aixopluc; els seus adeptes es troben periòdicament a la platja per sentir-lo parlar de la seva idea de llibertat, una idea alimentada per les lectures dels que li han servit de mestres: Leo Shestow, Gracchus Babeuf, Ernst Bloch i Carlos Castaneda.

L’amistat entre Kruso i Ed s’inicia per la poesia i es va consolidant i aprofundint gràcies a ella. A l’Ed, dotat d’una memòria prodigiosa, se li activen les seves reserves –poemes emmagatzemats al seu cervell- en tota mena de situacions. Així el text està esquitxat de cites de l’expressionista austríac Georg Trakl en primera línia, però també del romàntic Novalis, de Friedrich Nietzsche (el poema que dedica a la tardor) i de Peter Huchel. Però el protagonisme de la poesia no s’esgota en els autors citats; podria dir-se que és matèria primera de la novel·la, de registre sensual per la importància que els sentits adquireixen al llarg del text, sobretot l’oïda i el tacte, qualitats subtilment desenvolupades dels dos personatges principals, atents a les remors més nímies del vent i de la mar, fent-ne en cada moment una lectura.

L’esment dels morts anònims que s’aventuren en condicions precàries a arribar a terres daneses burlant la estreta vigilància de la policia de marina de la RDA, és constant, però només al final, en un epíleg dedicat exclusivament a ells (pàgs. 443 a 479), Seiler ens il·lustra, canviant la tècnica narrativa, sobre la dificultat de seguir la pista d’aquells desapareguts mai identificats. Ara és l’Ed, que narra en primera persona, qui, vint anys després de l’estiu i la tardor de 1989 passats a Hiddensee, reprèn el fil de la narració i ens condueix, de la mà d’un grotesc funcionari danès, per la burocràcia i l’asfixiant laberint kafkià del soterrani de la policia danesa a Copenhaguen, on es guarden els arxius amb les fitxes descriptives de persones no identificades. Un capítol destinat a la memòria dels sense nom.

El llibre, traduït curosament per Joan Ferrarons, d’un lèxic ric i fluïda sintaxi, es llegeix amb el gust de gaudir d’un català minuciós i precís. Ferrarons l’acompanya d’un postfaci, que il·lumina la comprensió d’alguns aspectes del text, fruit del bon coneixement del traductor de personatges, dades històriques i culturals, així com altres característiques de la RDA i del privilegi d’haver participat en un seminari intensiu de cinc dies convocat per l’autor, dirigit als traductors d’aquesta novel·la.