El proper 13 d’abril, arrenca el XVII Festival Internacional de Poesia de la Mediterrània, a Palma de Mallorca. Un dels convidats a la Nit de poesia és el poeta romanès Ioan Es. Pop. Xavier Montoliu ha parlat amb ell.
Xavier Montoliu: Heus ací la carta de presentació poètica de Ioan Es. Pop:
Ioan Es.Pop: Visc en la quimera des de molt petit, des que vaig néixer, diria. Durant la infantesa i la joventut, no feia altra cosa que somniar a partir dels llibres. Llegia a l’atzar, no d’una manera ordenada. Ni ara tampoc llegeixo amb un ordre o un programa establert. Així doncs, llegia tot el que em queia a les mans, i el món de fora per a mi no era sinó com un immens opressor que jo havia de vèncer evitant com més sovint millor el contacte amb l’exterior tot prenent-lo en el meu interior. Ho exorcitzava llegint i, més endavant, escrivint. Fins no fa gaire, no he mirat la realitat amb els ulls oberts.
Nascut al nord del país, a la regió de Maramureş, i tot i haver-te dedicat sempre a l’escriptura, durant molts anys vas fer de professor de llengua i literatura romaneses a la localitat de Ieud, un poble que dóna nom a un dels teus poemaris Ieud sense sortida. Com va ser possible la sortida de Ieud per al professor-poeta-professor Ioan Es. Pop?
Vaig néixer a un poblet d’aquesta regió l’any 1958, en un moment en què les supersticions encara tenien molt de pes i eren més nombroses que la quantitat de cotxes. Entre 1979 i 1983 vaig estudiar Filologia a Baia Mare. Mai havia arribat a creuar la regió de Maramureş ‘enllà de les muntanyes’, de la qual es deia que encarnava l’essència del Nord i on les tradicions tenien més força i s’havien conservat millor. Tanmateix, quan tenia 22 anys vaig anar a parar a aquest Maramureş gairebé mític, perquè m’hi havien enviat per documentar les localitats de Dragomireşti i Bogdan Voda des del punt de vista del seu folklore. Eren al costat de Ieud. Quan vaig acabar la facultat, vaig escollir anar a fer-hi de professor de llengua i de literatura romaneses. Durant aquelles minivacances mentre em documentava vaig conèixer uns quantes històries extraordinàries, sobre les quals els rondallaires dels pobles deien que eren de veritat cent per cent. Em van contar sobre la camisa de la pesta que, en temps difícils, les noies del poble teixien durant la nit, i després duien determinades mitjanits per posar-la als termes entre pobles, per a impedir que els arribés la pesta. O em parlaven de la Noia del Bosc, que feia que els homes que treballaven durant anys a la muntanya, o els que tallaven arbres, s’enamoressin bojament d’ella, i després els aixecaven en l’aire i els transportaven lluny enllà molts quilòmetres fins als seus pobles natals, i els deixaven caure morts sobre la terra. Em van explicar tantes coses que aleshores, un cop vaig acabar la facultat i vaig decidir d’anar a Ieud, estava convençut que anava a un espai mític de veritat. I així m’ho va semblar durant els dos o tres primers anys de docència. Però després, cap als anys 1985-1986, Ieud va arribar a assemblar-se a tota Romania: dies i nits sense electricitat, manca d’aliments, control més sever de les institucions per sobre de les persones, degradació humana cada cop més forta arran del tancament de tots els horitzons possibles. El Ieud sense sortida és una metàfora per a tota la gent sense sortida d’aquell temps. Però no és una metàfora política, sinó existencial, vàlida també avui en dia, com també ho pot ser per demà. Per tant, tot i que vaig sortir del Ieud geogràfic, i vaig partir cap a Bucarest a la tardor de l’any 1989, no vaig sortir del Ieud metafísic, que no té límits en el temps o en l’espai, ja que és “sense límits i sense sortida”.
Arribat a Bucarest, és conegut el fet que vas treballar en la construcció de la Casa del Poble –el megalòman projecte de Ceauşescu com a residència presidència, tot i el seu nom. A les nits escrivies. L’any 2014 vas publicar el poema Glossa on escrius ‘si et ve de cridar, mantingues el gemec sota la glotis fins que es faci dolç com la mel’. La poesia va ser salvadora per a tu durant els anys de la dictadura? Entenem que ho és encara avui en dia.. o sempre? Per què salva?
Abans d’escriure tot era una energia negra, fosca, que no tenia cap forma,-un magma. Els rostres del terror, de l’angoixa i de la depressió es van anar cristal·litzant a poc a poc en diferents personatges que són en igual mesura aquests rostres i jo mateix. En el moment en què comences a ‘veure’ la por, tot esdevé palpable i més fàcil de dominar. Més o menys així va anar. Vaig objectivar les insatisfaccions, els fracassos i les incapacitats i les vaig fixar en unes quantes cares. Resulten més sòlides que el no-res il·limitat i incontrolable d’abans. Veure-hi és millor que no veure-hi, que no sentir-hi, que no entendre-hi. Ja no has de tractar amb quelcom, com deia, il·limitat i desconegut, sinó amb les teves pròpies coses, limitades, identificables, més fàcilment abordables i que possiblement podràs vèncer millor. En conseqüència, la poesia no em va salvar ni des del punt de vista polític ni des del punt de vista social, sinó que em va conciliar en aquell moment amb el món i amb mi mateix.
Després de vint-i-cinc anys de la caiguda del règim de Ceauşescu, aquests dos versos teus ‘la història és la poesia dels vencedors, / i la poesia -la història dels vençuts’ poden ser entesos com una divisa o bé com una manera de comentar la història (més recent) del teu país? Quins guanys i quines pèrdues, com diu la poeta Letiţia Ilea poses a la balança?
Preferiria no haver de comentar aquests dos versos perquè, amb les explicacions, la poesia que hi ha es mor. La seva veritat no es limita a la història del meu país ni a la meva personal. Els esclaus de les plantacions, durant centenars d’anys, van escriure les seves pròpies històries a través de les cançons, del contes, dels balls; els esclaus de tota la superfície de la terra des de sempre han fet el mateix. Jo no crec pas en la poesia que lloa les gestes dels guanyadors, perquè és falsa, igual que les històries que s’escriuen els vencedors. Però crec en la història que escriuen els vençuts a través de la poesia de les cançons i de les danses, dels seus contes.
On situaries Marin Sorescu i Nichita Stănescu, els poetes abanderats de la dècada dels seixanta, i per tant, de bona part del segle XX, en aquesta afirmació? Són poetes vençuts o…?
Tant Marin Sorescu com Nichita Stănescu són vencedors per la poesia, no per les seves batalles…
Per generació, i tal i com escriu la crítica Ioana Pârvulescu, ets Opzecist [la generació dels Vuitanta] per naixement però Nouăzecist [la generació dels Noranta] per adopció, si bé el poeta es diferencia tant dels uns com dels altres… On et situaries tu en la tradició romanesa de poesia.
Durant molt de temps, abans de sentir-me a mi mateix, vaig imitar la poesia d’aquells que estimava, admirava i envejava. Fins a trobar la meva pròpia veu, vaig escriure com Mihai Eminescu, Lucian Blaga, T.S. Eliot, o Federico García Lorca o, més endavant, com Tudor Arghezi, Nichita Stănescu i molts d’altres. Jo sóc el resultat de la poesia de tots ells, i de molts altres poetes, però també narradors i dramaturgs, moderns, i també antics i medievals. Sóc tot el que he pogut transformar i sublimar de tots aquests encontres amb els grans escriptors de Romania i del món, a la meva poesia pròpia
La teva poesia està impregnada de narració, de quotidianitat, ambientada en el teu paisatge vital sigui Maramureş o Bucarest. Com vas arribar a concebre aquest estil poètic propi, de tal manera que d’uns fets contats i banals esdevé la forma d’expressió d’allò poètic?
Em vaig adonar que disfressar la poesia de narració significa que la poesia i la narració, fins i tot el diàleg teatral, no només són compatibles, sinó que també són complementaris, ja que, en els seus orígens, la poesia, la prosa i la dramatúrgia van ser tot u i la mateixa cosa, motiu pel qual es poden tornar a reunir de nou en un únic flux que reprèn l’energia de tots els gèneres implicats.
L’esperit romanès sempre ha donat molts poetes; en aquests més de vint-i-cinc anys de democràcia, a Romania hi ha tants poetes…. Hi ha un explosió generacional, potser? O la poesia ha esdevingut un negoci?
Si la poesia s’ha convertit en un negoci a Romania, no és el negoci dels poetes, ja que els tiratges dels seus llibres superen poques vegades els 300-500 exemplars, sinó més aviat deu ser el negoci dels editors, que guanyen arran de la publicació de llibres de poesia perquè, en molts casos, qui paga l’edició són els mateixos poetes. Però aquest fenomen també sosté l’explosió generacional, a voltes positiva, a voltes negativa. Tens la impressió que a la Romania d’avui hi ha molt més poetes que lectors de poesia.
Has participat en diferents festivals estrangers, has estat traduït a tantes llengües… I gràcies a Biel Mesquida, el director de la XVIIena edició del Festival Internacional de la Mediterrània, participes a un certamen català. Què n’esperes d’aquest primer encontre entre Ieud i el Mediterrani?
Estic molt emocionat de poder participar en aquest certamen, i tinc curiositat per conèixer els participants en carn i ossos a Palma i espero que els meus poemes, traduïts al català per a aquesta ocasió, desvetllin l’interès dels assistents per la poesia romanesa d’avui i d’ahir.
Actualment treballes a l’editorial, Paralela 45. La mirada del poeta es complementa amb la de l’editor. Què creus que cal ‘exportar’ de la literatura, de la poesia, romanesa d’avui? (cada cop més present en altres sistemes, mitjançant traduccions, festivals, etc…) per a un lector estranger que no coneix molt aquesta literatura?
L’Institut Cultural Romanès, amb seu central a Bucarest i amb filials a molts països de tot el món, ha trobat unes estratègies molt eficaces i transparents d’exportar la literatura de valor escrita a Romania. Gràcies als seus programes, no només les veus dels llibres poden escoltar-se –a Londres, Madrid, París, Nova York, Lisboa, Estocolm, Varsòvia, Praga i en moltes altres ciutats-, sinó també les veus dels mateixos autors, convidats a participar a fires de llibres i festivals de literatura de tot arreu i aquest fet és molt valorat, ja que la seva literatura és fresca, enigmàtica, ben genuïna i sincronitzada amb les experiències literàries més actuals d’Europa i de tot el món.