Humor gràfic a l’Ardiaca

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona -conegut popularment com l’Ardiaca- ha acollit les Jornades d’Història de l’humor gràfic a Barcelona, coordinades per Santi Barjau, Eloïsa Sendra i Antoni Guiral.

El petit auditori de l’Ardiacaes va omplir els dies 15 i 16 de maig de dibuixants, historiadors, documentalistes, arxivers, parents de dibuixants i públic en general. Les ponències presentades han estat de temes i èpoques variades. La primera sessió va dedicar-se al tema Els dibuixos per a publicacions periòdiques com a elements de patrimoni i Eloïsa Sendra i Santi Barjau, de la secció de Gràfics de l’Arxiu, van donar a conèixer l’important fons de dibuixos originals provinents dels mateixos dibuixants i de publicacions periòdiques especialment dels segles XIX i XX, com per exemple els reculls de dibuixos d’Apel·les Mestres, Jaume Perich i Josep Bartolí. Més endavant, va tenir lloc una taula rodona al voltant del tema La conservació i la difusió del patrimoni humorístic amb la participació d’Eloïsa Sendra per part de l’AHCB, Francesc Quílez (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Ramon Serra Massana, col.leccionista, i José Luis Martín, dibuixant (autor de “Quico el progre”). El moderador fou Santi Barjau.

Tots ells exposaren les seves raons des de diferents punts de vista, les institucions i les iniciatives privades sobre aquest controvertit tema de la conservació i la difusió d’aquest patrimoni encara avui poc valorat.

En un moment del posterior col·loqui es plantejà el tema de la creació d’un Museu del Còmic i de la Il·lustració (a Badalona hi ha edifici industrial destinat a aquest fi de fa anys tot i que el projecte sembla encallat), però algú va plantejar si en un moment com l’actual en què hi ha museus que estan a la corda fluixa seria adequat crear-ne un de bell nou. Sobre això hi van haver opinions per a tots els gustos.

Qui signa aquestes ratlles va presentar la ponència La Memòria dels Dibuixants: projecte de recuperació històrica, un col·loqui per reivindicar la memòria oblidada dels il·lustradors catalans, que foren represaliats pel franquisme en un llarg període des dels anys 30 fins al 1977, any de les primeres eleccions democràtiques.

Atès que les principals novetats que s’han produït sobre aquest tema corresponen quasi totes a la generació de la Guerra Civil, exili i primer franquisme, es va parlar de tres dels darrers parents de dibuixants que s’han posat en contacte amb la MdD: el fill de Melcior Niubó “NIU”, la filla de Josep Subirats “Subi”, i la néta de José Maria Carnicero. També es va aprofitar l’ocasió per fer una crítica a les institucions per la seva indiferència en el rescat d’aquest patrimoni en perill de desaparició.

DE ‘LA FLACA’ A LA PUBLICITAT

A la sessió de la tarda es van presentar dues temàtiques tan diferents com interessants. Jaume Capdevila “Kap”, dibuixant i teòric parlà de L’empenta inicial del segle XIX: Tomàs Padró a La Flaca (1868-1874) i l’eclosió de la caricatura a la premsa política. Mentre a la resta de països occidentals la sàtira a les noves publicacions periòdiques es va produir a partir dels anys 20 i 30 del segle XIX, al nostre país la sàtira política fou més tardana degut a la forta censura de la monarquia borbònica.

Calgué esperar a l’any 1868 amb la revolució “La Gloriosa”, la caiguda d’Isabel II i la breu primera República espanyola (1873-1874) per a veure la florida de la premsa satírica en llibertat, representada aquí per la mítica “La Flaca” (1868-1874) i les seves impagables caricatures polítiques en les litografies a tot color i el seu principal dibuixant en Tomàs Padró. Com a cada conferència l’autor projectà un power-point amb suggerents imatges.

Ricard Mas Peinado va parlar de L’humor gràfic a la publicitat (segles XIX i XX), remuntant-se fins a la segona fase de la revolució industrial, a la dècada del 1880 quan les noves tècniques d’impresió, com el fotogravat, possibilitàren la florida de la premsa il·lustrada protagonitzada per una nova generació de dibuixants, a Catalunya als voltants de l’Exposició Universal del 1888. Apareixent també les primeres vinyetes seriades, precedent del còmic, alhora que els primers anuncis publicitaris a la premsa que empraven l’humor gràfic per atreure al comprador.

DE ‘TIOVIVO’ A PERICH

L’endemà 16 de maig la tercera sessió començà amb La complexa postguerra: Tiovivo, cinc dibuixants a contracorrent que presentà Antoni Guiral, de l’associació “Tantatinta”. Es tractava de la rebel·lió que cinc dibuixants de l’Editorial Bruguera (“Pulgarcito”, “DDT”) tips de ser explotats deixaren Bruguera i crearen una nova revista: “Tiovivo”. Era 1957 i aquests cinc “espartacs” eren Escobar (Zipi y Zape), Conti (Carioco), Cifré (El reporter Tribulete), Eugenio Giner (El inspector Dan) i Peñarroya (Don Pío). Però Bruguera els feu la vida impossible i l’aventura esperançadora acabà aviat i malament.

La segona ponència fou La transició democràtica: Perich, entre Cavall Fort i Por Favor, de Rai Ferrer, component del col.lectiu “Onomatopeya” i biògraf de Durruti, tal com ell reivindicà. Rai feu un recorregut per la vida i obra de Jaume Perich (1941-1995) que ell va conèixer tant bé, des de la seva entrada el 1964 com a redactor a l’Editorial Bruguera, destacant les seves humorístiques crítiques cinematogràfiques.

El seu breu pas, ja com a dibuixant humorístic, pel periòdic Solidadridad Nacional, la seva consolidació a El Correo Catalán i el seu desenvolupament com a humorista polititzat a Tele/Exprés. I la seva obra més popular, “Autopista” (1971) el llibre més venut d’aquell any, on es publicà la seva famosa frase: “¡Cuando un bosque se quema; algo suyo se quema, señor conde!”.

Jordi Riera presentà Cavall Fort, L’Infantil/Tretzevents, i Patufet; tres revistes infantils en català en ple franquisme, que tocà un tema que van conèixer generacions d’infants catalans.

Des de 1951 amb l’aparició de “L’Infantil” i el desembre de 1961 quan començà a publicar-se “Cavall Fort”, sota la tutela de l’Esglèsia catòlica, perqué la censura del règim no l’afectava. Les seves pàgines no tenien res a veure amb el còmic infantil en castellà, on també es publicaren les primeres historietes de la ‘línia clara’ de l’escola francobelga: “Jan i Trencapins”, “La patrulla dels castors”, “Sergi Grapes”, “Els Barrufets”, etc.

EL DEBAT

La tarda del 16 de maig acollí l’únic debat amb la participació de cinc pesos pesants del dibuix humorístic català actual: Alfons López (“El Público” digital); Miquel Ferreres (“El Periódico”), Toni Batllori (“La Vanguardia”), i Manel Fontdevila (“El Jueves”) i Jaume Capdevila “Kap” (“La Vanguardia”) com a moderador.

La primera pregunta de “Kap” fou: ¿Per què us dediqueu al dibuix humorístic?, cada un raonà les seves motivacions, coincidint tots en que era una professió vocacional, tot afegint-hi alguna anècdota. Ferreres, el dibuixant més veterà que fa ja 40 anys que publica, explicà que el 1975 quan li va ensenyar les seves caricatures al director de “La Prensa”, que era un franquista, de seguida va intuir que duraria poc, tant sols un mes.

L’Alfons López opinà que l’humor en l’actualitat no te la gran trascendència política que si tenia a l’època de la transició. En canvi Fontdevila (autor amb Guillermo Torres de la famosa portada d’El Jueves dedicada al príncep Felip i a Letízia que fou segrestada), sí que creia que l’acudit polític té trascendència i que a més està d’acord en fer un humor bandarra.

Batllori i Ferreres estigueren d’acord en que l’actualitat política que és un autèntic caos que ningú comprèn, a l’inrevès del que podria semblar, ho posa més difícil als dibuixants per triar i tractar un tema. Per la seva part Batllori, en desacord amb Fontdevila, digué que en satiritzar la monarquia li agradava afinar més el tret.

La conferència de clausura estigué a càrrec del veterà periodista i tractadista de l’humor gràfic, Josep M. Cadena sobre “Els alcaldes de Barcelona en caricatura”, basada en l’obra publicada fa uns anys.