¿Hi han idiomes o hi ha idiomes?

Alguns lectors, en els comentaris que fan a l’article “Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada” publicat en Núvol dimarts 22 de gener del 2013, pregunten per quin motiu escric “hi han idiomes” i no “hi ha idiomes”.

La llengua normativa ens diu que no hem de fer concordar el verb haver locatiu amb el subjecte, és a dir, no hem de dir ni hem d’escriure hi han dos llibres damunt la taula sinó hi ha dos llibres damunt la taula.

Joan Solà, en el llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió, publicat l’any 1994 per l’editorial Empúries, escriu:

«Sembla clarament una incongruència mantenir la prohibició en el cas de 1 [es referix a la concordança del verb haver locatiu amb el subjecte]. Llevat que hi hagués algun fonament per haver-la prohibida, que a mi em sembla que no hi és: hi ha, simplement, una primera malfixació, que després ha estat mantinguda per raons extralingüístiques. I aquella primera malfixació, es pot moralment assegurar que ens vingué provocada pel castellà: a finals del segle XIX les gramàtiques castellanes del Principat es preocupaven molt de prohibir la concordança que els catalans feien parlant en castellà. Vet aquí l’embolic: per culpa del castellà abandonàvem un tret que era totalment genuí i coherent.»

Aquesta qüestió ha estat estudiada en profunditat pel professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria ievolució”. El llibre ha estat editat per editorial Tabarca (València, 2007). Aquest capítol del llibre es pot trobar en internet en la web Eines de llengua. També en format pdf en aquest enllaç. En la web Eines de llengua trobem també un escrit de Miquel Boronat dedicat a la concordança.

El lingüista Albert Pla Nualart va dedicar a aquesta qüestió quatre dels articles que amb el títol Un tast de català publicats en el diari ARA els dies 22, 23, 26 i 27 de novembre de 2012.

Recomane als lectors el treball d’Abelard Saragossà, l’escrit de Miquel Boronat i els articles d’Albert Pla Nualart. Cal llegir aquests documents molt atentament i cal reflexionar sobre el seu contingut. Nomes llegint, estudiant, pensant, raonant, reflexionant i argumentant podrem arribar a conclusions que ens siguen útils per a fer la nostra llengua més comprensible i assumible pel conjunt de la població. Jo ho vaig fer i vaig decidir fer sempre en la llengua escrita la concordança que faig sempre en la llengua parlada. Considere que perdre aquesta concordança és perdre una part important de la genuïnitat i de la personalitat de la nostra llengua a canvi d’un acostament innecessari a la llengua castellana.