Freire interpreta Chopin

M. Blancafort, F. Chopin i J. Brahms van ser els compositors programats en els tres concerts de la setmana passada (7, 8 i 9 de novembre de 2014) a l’Auditori, sota l’epígraf Freire interpreta Chopin, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Alan Buribayev, amb l’especial col·laboració de Nelson Freire al piano.

El concert del divendres 7 de novembre -a la sala Pau Casals- va arrencar amb frescor i expressivitat gràcies als violins de l’OBC en la curiosa obra de M. Blancafort, El rapte de les Sabines. Pensada i reescrita a partir del primer número d’un ballet que no va finalitzar, encaixa molt bé dins de l’estètica del poema simfònic. Vam comprovar la majestuositat de la secció fortissimo, el caràcter de les marxes i la interessant mixtura entre els fagots i els aguts dels violins. Només algunes queixes sutils en la interpretació, a càrrec de les flautes (el so un pèl forçat i dues síncopes gens precises) i dels violoncels (justament en el pizzicato final).

El Maestoso de l’esperat Concert per a piano i orquestra núm. 2, en fa menor, Op. 21 de F. Chopin va trontrollar clarament en l’inici per un cert desordre en les cordes, extès en la imprecisió rítmica de l’orquestra. L’aparició del piano -el qual no se sentia prou durant tot aquest primer moviment per una qüestió d’equilibri sonor entre Nelson Freire i la massa orquestral- no va ser prou clara en els primers compassos, de la mateixa manera que els trinats abans dels tutti orquestrals, amb excepció de l’últim. Ara bé, el pianista va mostrar al públic un so correcte i la maduresa interpretativa que posseeix. Sens dubte que el segon moviment, Larguetto, va suposar un ple protagonisme pel solista, concretament en les diferents línies desxifrades en el moment en què toca sense orquestra i oferint molt bona música. Nelson Freire va demostrar el seu mestratge. En l’Allegro vivace, nous desajustos entre l’orquestra i el piano, i falta de coloració menor en algunes harmonies necessàries; però la interpretació va quedar subratllada en aquest tercer moviment pel caràcter, la presència dels baixos, la tècnica i la sonoritat pianístiques. I en acabar, aplaudiments molt generosos i reiterats per Nelson Freire, el qual va regalar-nos la Romança núm. 2 Op. 28 de R. Schumann.

Després de la pausa, la gran Simfonia núm. 2 en re major, Op. 73 de J. Brahms. Si l’afinació de les cordes i del vent-metall va restar perjudicada en l’Allegro non troppo, el temes brahmsians van quedar ben impresos a través dels violoncels i sobretot gràcies a la competència d’Alan Buribayev, que substituí a Josep Pons per malaltia. De la mateixa manera, els violoncels van tornar a destacar en l’Adagio non troppo, igual que el director, amb un gest molt clar, intervenint en alguns desordres de l’OBC dins de l’entramat de la textura. Molt bon resultat en el tercer moviment: el tempo va caminar, les dinàmiques contrastants s’entenien i les preguntes-respostes orquestrals van esdevenir naturals. I finalment, l’Allegro con spirito, amb presses per part dels violins, falta de ritme i un dur fortissimo del vent-metall i de tota l’orquestra en els últims instants.

Els millors moments del vespre els van oferir, sens dubte, Nelson Freire (en el Larghetto del concert de F. Chopin) i Alan Buribayev (en el tercer moviment de la simfonia de J. Brahms).