Els passejos lírics de Brecht i T.S. Eliot

Adesiara publica les edicions bilingües de ‘Devocionari domèstic’ de Bertolt Brecht, traduït per Feliu Formosa, i dels poemes que T.S. Eliot va escriure entre els anys 1925 i 1930, amb traducció d’Alfred Sargatal. L’editor Jordi Raventós, acompanyat del traductor i poeta Feliu Formosa i D. Sam Abrams, assagista, poeta i crític -que venia a parlar d’Eliot, atès que Alfred Sargatal, que ens va deixar el 8 de novembre possat, no ha pogut tenir, malauradament, el llibre a les mans- van presentar els dos poemaris la setmana passada a Barcelona.

“Aquest any és el més poètic d’Adesiara”, reconeixia l’editor Jordi Raventós. Després de publicar El paradís perdut de John Milton, la trilogia Els Atrides de Ritsos, Venjança i altres poemes d’Aleksandr Blok, Adesiara publica dos autors de primera línia en l’àmbit de la poesia mundial, T.S. Eliot i Bertolt Brecht.

De Thomas Stearns Eliot ja s’havien publicat dos dels tres reculls de poemes que van dels anys 1925 a 1930. Edicions 62 havia publicat l’any 77 Dimecres de Cendra (Ash-Wednesday) i Poemes d’Ariel (Ariel Poems), però no s’havien publicat Els homes espantall (The Hollow Men). “Li vam encarregar la traducció al professor i crític Alfred Sargatal, que  ens va deixar el passat 8 de novembre i malauradament no haurà pogut veure un llibre que li hauria fet molta il·lusió”.

El Bertolt Brecht poeta

“Brecht té molts poemes, però pocs reculls. El primer recull -que és el que Adesiara publica- és de l’any 27 i ja deixa veure tot el Brecht posterior. És un llibre precedit d’ una guia per al lector”, diu Feliu Formosa, traductor de l’obra. En el Devocionari domèstic hi trobem el Brecht jove i provocador. Molts dels poemes van amb música, perquè ell els cantava. “De la poesia de Brecht, fins al moment, només Edicions 62 n’havia publicat les Elegies de Buckow (Buckower Elegien), un llibre breu escrit entre els anys 1953 i 1956, que va ser escrit a la República Democràtica Alemanya. També, la mateixa editorial va publicar una antologia de textos brechtians Poemes i cançons) l’any 1998, amb motiu del centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany”, apunta Feliu Formosa.

“És un poeta molt peculiar dins de la poesia alemanya, Brecht. Passa de la poesia anarquitzant i sovint nihilista, a la marxista/ pro-comunista, i hi trobem molts matisos, en la seva obra”, afegeix. “A més, és molt prolífic. Després de Goethe, Brecht és qui ha escrit més lírica alemanya. Té, aproximadament, dos mil poemes. Un dels reculls més extensos és Poemes de Svendborg, on trobem alguns dels poemes més importants i coneguts de Brecht, tot i que alguns queden un xic desfasats en l’aspecte ideològic. Un altre dels seus reculls és el dedicat a Margarete Steffin, ja desapareguda i que havia estat una de les seves col·laboradores”, introdueix Formosa. “Bertolt Brecht va començar a escriure poesia als 15 anys, va ser molt precoç i, en aquest sentit, el Devocionari domèstic és un llibre molt estructurat que recull moltes coses anteriors, com els “Salms” i “Cants de Mahagonny”, que ja era del recull anerior. Quan publica el Devocionari domèstic, l’any 1927, Brecht ja s’ha consolidat com a dramaturg: ha publicat unes quantes obres teatrals i l’any 1926 estrena la primera peça èpica, Home per home (Mann ist Mann)”.

El Devocionari domèstic “és un llibre bastant estrany”, diu Formosa. “Té una estructura molt tancada, com un llibre de pregàries, amb 5 lliçons , un apèndix i un poema final: “Del pobre B.B.”. Hi ha poemes molt difícils de traduir, molt estranys, molt provocadors, molt simbòlics. 14 poemes del recull ja havien estat traduïts, però les traduccions eren molt antigues. I hi ha 29 poemes més, alguns molt llargs, d’entre vuitanta i cent versos”. Feliu Formosa subratlla que en aquest llibre “hi trobem una mena de resum de tot el que va ser el primer Brecht. Després va rebre la influència del filòsof marxista Karl Korsch; per això el Brecht posterior és més didàctic. Coneixem molt bé el Brecht dramaturg, però el Brecht poeta no és menys important!”, incideix Formosa.

Dins la Lliçó segona (Exercicis espirituals), que el mateix Brecht indica que s’adreça a la intel·ligència i que cal “emprendre’n la lectura amb lentitud i més d’una vegada, mai sense ingenuïtat”, hi trobem la “Llista de desitjos d’Orge”:

Dels goigs, els no sospesats.

De les pells, les no escorxades.

De les històries, les incomprensibles.

Dels consells, els no aplicables.

De les noies, les recents.

De les dones, les infidels.

Dels orgasmes, els no simultanis.

Dels odis, els recíprocs.

De les estades, les transitòries.

Dels comiats, els desapassionats.

De les arts, les inservibles.

Dels mestres, els soterrables.

Dels plaers, els expressables.

Dels objectius, els irrellevants.

Dels enemics, els sensibles.

Dels amics, els infantils.

Dels colors, el roig.

Dels missatges, el missatger.

Dels elements, el foc.

Dels déus, el monstruós.

Dels perdedors, els encomiastes.

De les estacions, la tardor.

De les vides, les clares.

De les morts, les ràpides.

La veu melòdica i afilada de T.S. Eliot

L’època que va del 1925 al 1930 va ser una de les millors, quant a producció poètica, per a Thomas Stearns Eliot. “Són els anys d’efervescència de la revista The Criterion, fundada el 1922 i editada pel mateix Eliot, on va sortir a la llum La terra eixorca (The Waste Land), que convertí Eliot, segons José M. Valverde, en la figura central de la vida poètica en llengua anglesa”, escrivia Alfred Sargatal al pròleg del poemari que publica Adesiara. 

El professor, crític literari i traductor Alfred Sargatal va traduir els poemes de T.S. Eliot que comprenen aquesta etapa. D. Sam Abrams defineix Sargatal com “una de les grans personalitats de la cultura, que dedicaven més temps al servei a la cultura que al seu propi lluïment públic. Era una figura literària molt completa: crític i teòric de la literatura anglosaxona, expert en tractament textual i editor en el sentit normal del terme i en el sentit anglosaxó, a més de ser un gran professor”.

T.S. Eliot entra dins la cultura catalana l’any 1932, quan Marià Manent tradueix el poema “El viatge dels Reis d’Orient” a la revista La Publicitat, i més tard “Chor d’un drama”, “Matí a la finestra” i “La meva tia Helena”, a Versions de l’anglès, l’any 1938. “L’any 1977 Alfred Sargatal publica “Dimecres de Cendra” i “Poemes d’Ariel” en edició bilingüe i anotada amb Edicions 62″, explica Abrams.

“Brecht i T.S. Eliot són dos poetes que demostren dues maneres de fer poesia diferents. Brecht, per un costat, és una poeta que acumula molta obra poètica; però que no es preocupa de construir una obra, sinó que es guia per l’impuls creatiu del moment, i això fa que tingui materials molt diversos. En canvi, Eliot és un poeta d’obra molt més breu, que no és acumulatiu, sinó arquitectònic. Després d’un aprenentatge llarg d’adolescent i universitari, entra en el camp de la poesia amb peces que són emblemes de la modernitat del moment”, comenta Abrams.

L’obsessió d’Eliot és crear una obra que “estigui inspirada per dos autors que ell va admirar molt, com són Dante i Shakespeare”, ens diu el crític literari D. Sam Abrams. Eliot buscava crear una obra poètica “coherent i unitària, que formés un tot orgànic”.

Dins de l’obra de T.S. Eliot hi trobem tres èpoques molt delimitades, “amb poemes breus i un gran poema que fa de pal de paller de cada època”. La primera època va del 1917 al 1927 i hi trobem poemes curts com “Els homes espantall” (The Hollow Men) i el pal de paller és el poema de “La terra eixorca” (The Waste Land). La segona època va del 1927 al 1932 i novament trobem poemes curts com “El viatge dels reis màgics” (Journey of the Magi) o “Marina”, i el pal de paller “Dimecres de Cendra” (Ash-Wednesday). El tercer període comprèn els anys que van del 1933 fins al 1942 i en aquesta època el poema més important és “Quatre quartets” (Four Quartets). “Cada període correspon a una part de La divina commedia, de Dante”, explica Abrams. “El primer període té a veure amb l’Infern, i el poema “La terra eixorca” vol dir -de fet- terra estèril. El poema “Dimecres de Cendra” es correspon amb el Purgatori i, finalment, els “Quatre quartets” amb El Paradís. Un cop escrits aquests poemes, Eliot emmudeix com a poeta líric i es dedica a la crítica i a l’assaig”, afegeix D. Sam Abrams.

El recull poètic que publica Adesiara en edició bilingüe s’obre amb “Els homes espantall”, incou el poema “Dimecres de Cendra” – poema llarg que “captura l’esperit de la seva època”, tal com observa Sam Abrams; i acaba amb el recull “Poemes d’Ariel”, poemes nadalencs que Eliot va publicar separadament entre els anys 1927 i 1929. “En aquella època Eliot es converteix a l’anglocatolicisme i tot seguit abandona la seva nacionalitat americana i es fa ciutadà anglès. És una època convulsa, un període difícil per al poeta, perquè Eliot se separa de la primera dona que va tenir després de 17 anys de convivència i davant d’una creixent incomprensió. Però aquesta mateixa època es correspon amb èxits professionals per al poeta. La poesia que fa en aquesta època va des de la fragmentació i la duresa que trobem en “La terra eixorca”, cap a una veu més unificada. Del desordre, passem cap a l’ordre. De la juxtaposició estranya dels elements, anem cap al tot orgànic. De la poesia distant -que Eliot sempre havia defensat que la lírica havia de mantenir una distància amb la vida del poeta- passem a una poesia que reflecteix allò que el poeta està vivint. Eliot passa de l’alta retòrica, la ironia i la serietat, a fer-se més proper; i a nivell temàtic, passa del determinisme a la lliure voluntat: a la idea que tu pots traçar el teu projecte vital”, resumeix Sam Abrams. I afegeix que “T.S. Eliot passa del desesper de la primera època, a la fe de la segona època. Intenta desfer els dubtes, s’acosta a la conquesta de la fe. Passa del materialisme a la transcendència i a l’espiritualitat de la segona època”.

“La terra eixorca” conté un discurs molt més simbòlic, que entronca amb la desesperació; mentre que els “Poemes d’Ariel”, en canvi, contraposen vida i mort.  Eliot va utlitzar com a pretextos poètics el Cicle de Nadal (poemes Ariel) i el Cicle de Pasqua (Dimecres de Cendra).  Tant a “Poemes Ariel” com a “Dimecres de Cendra” Eliot relaciona la vida amb la mort, seguint la tradició del calendari cristià, on al mig de l’hivern es produeix una naixença (Nadal) i al ple de la primavera (Pasqua) es produeix una mort”, afegeix Abrams.

El dramatisme i bellesa de la poesia de T.S. Eliot es podran paladejar en aquest recull de poemes traduïts per Alfred Sargatal. Poemes melodiosos i afilats que faran reflexionar els lectors més atents.