Els cristòfols de Jordi Puntí fan les amèriques

Jordi Puntí ha fet les maletes i ha anat a la universitat de Harvard. L’escriptor, traduït a quinze llengües, ha centrat la conferència en la gènesi de la novel·la Maletes perdudes. L’acte va desembocar en una reflexió sobre la identitat europea a Harvard.

Sempre s’ha dit que la cultura catalana té bons ambaixadors a l’estranger. En aquestes darreres setmanes hem comptat amb la presència de Josep Roca, del Celler de Can Roca, al cicle de conferències Science and Cooking de Harvard, que ens va explicar el paper que tenen les olors a l’hora de confeccionar un plat i com, a través de l’olfacte, es poden convocar els records dels comensals. De fet, ens ho va demostrar en un experiment pràctic que, durant un moment, em traslladar al meu poble un dia de pluja a través de l’efluvi de la terra banyada. Aquesta setmana, ha estat Jordi Puntí qui ha fet les maletes i ha vingut a la universitat convidat per Maria Dasca, la lectora de català de l’Institut Ramon Llull a Harvard. Uns dies abans, l’escriptor havia estat al Festival internacional d’autors (IFOA) que es va celebrar a Toronto.

A diferència de Roca, que va optar pel català en una exposició bilingüe, traduïda a continuació a l’anglès, Jordi Puntí va dur a terme la presentació en aquesta darrera llengua. La major part dels estudiants que hi van assistir participen en un curs de nivell inicial de català, tot i que entre el públic hi havia persones de perfils molt diversos, com vam poder comprovar a l’aperitiu final. D’entrada, vaig anar a la xerrada amb les mateixes expectatives que tinc quan un escriptor consolidat visita una universitat catalana, però l’enfocament de Puntí i, sobretot, les preguntes del públic, difícilment es poden separar de les circumstàncies geogràfiques i culturals en què va tenir lloc l’acte.

L’escriptor, traduït a quinze llengües, va centrar la conferència en la gènesi de la novel·la Maletes perdudes, que li permeté presentar la literatura catalana dins d’un marc més ampli, el de la tradició europea, conscient que ho feia davant d’una audiència majoritàriament nord-americana que representava la mirada de l’altre. En un moment en què, arran de la crisi, la identitat europea s’ha tornat a posar en dubte, alhora que es renoven constantment els esforços per reafirmar els referents comuns, Jordi Puntí semblava tenir el desllorigador d’aquesta qüestió. L’autor va contraposar la tradició europea a la visió del món que s’articula a través d’una sola llengua des de la cultura nord-americana anglòfona, que publica menys d’un 3% de traduccions, com assenyala Archipelago Books, una editorial amb seu a Nova York que contribueix a contrarestar aquesta tendència. De fet, recentment Archipelago Books ha publicat en anglès dos autors que Puntí esmentà com a referents principals de la novel·la: Josep Pla (La vida amarga) i Josep Maria de Sagarra (Vida privada).

Puntí va argumentar que Europa és un espai d’intercanvi en el sentit que la formació cultural de l’individu no es produeix de forma aïllada respecte de la resta de literatures que hi coexisteixen, sinó que hi ha una tradició europea que comparteix una sèrie de temes i de motius literaris que la doten de continuïtat malgrat que s’expressi en llengües diferents. El coneixement de les llengües veïnes —o, altrament, la traducció— permet accedir al llegat cultural que els és propi i que projecta diferents maneres de veure el món. Similarment, l’escriptor va aclarir que la recepció que fem dels autors americans sol estar filtrada per la familiaritat que tenim amb les obres europees.

En aquest sentit, un dels assistents a l’acte va demanar a l’autor si quan escrivia la història dels quatre germans, fills del mateix pare, que viuen en quatre països diferents era conscient que un dia es traduiria i si això l’havia influït en les tries lingüístiques del text. Malgrat que en aquell moment Puntí no va pensar que hi hauria traduccions de la novel·la, ha acabat participant en aquest procés, sobretot en la traducció de Maletes perdudes a l’anglès. Però, de fet, la composició de l’obra catalana ja és fruit d’una reflexió sobre el multilingüisme. En efecte, Puntí escriví una obra en català en la qual se’ns diu que els protagonistes, que parteixen de llengües inicials diferents, es comuniquen en anglès, amb trets específics segons la biografia dels personatges. Això també dóna peu a determinats jocs lingüístics, com en el cas d’un dels germans, amant dels Beatles, que els cita constantment. Per tant, l’anglès hi apareix com a llengua franca, tot i que més tard l’autor va apuntar que la veritable llengua franca a Europa seria la traducció. A més a més, les frases fetes que utilitzen els germans Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol es reprodueixen en les quatre llengües que parlen.

Així mateix, la construcció de la personalitat de cadascun d’ells es basa en la tradició a la qual pertanyen. A través d’aquests personatges, Puntí articula la pròpia visió de la cultura europea, que es fonamenta en una interacció constant entre interpretacions múltiples del que ens envolta. Per a l’autor, les metròpolis són l’emblema de la convivència d’idees i de cultures d’origen diferent en un indret, motiu pel qual va situar els protagonistes de la novel·la en quatre grans ciutats: Frankfurt, Londres, París i Barcelona. D’aquesta manera, els germans Cristòfol poden ser llegits com si fossin una sola persona, fet que permet mostrar una acumulació de perspectives lligades al lloc d’origen. Però Puntí no només planteja una qüestió tan complexa com és la identitat europea, sinó que també explora la individualitat mitjançant la figura del fill únic —o, més ben dit, de quatre germans que desconeixien l’existència dels altres—.  La trama gira al voltant de la cerca del pare, un transportista de la Barcelona dels anys seixanta. D’aquesta manera, l’autor recupera la figura literària del cavaller errant que surt a buscar aventures.

Després que Puntí hagués detectat un predomini substancial de novel·les contemporànies que situen la ficció a Barcelona, va voler introduir altres urbs al panorama literari català actual. La vida amarga de Josep Pla li va oferir un model per parlar d’altres països des d’una òptica catalana. Paradoxalment, s’ha adonat que Maletes perdudes ha estat llegit com una novel·la sobre Barcelona pels lectors estatunidencs i que ha atret, sobretot, aquells que ja tenien un lligam amb la ciutat o, si més no, amb Europa.