El paraigua de Baixauli

La cinquena planta és l’última novel·la de Manuel Baixauli, pintor i escriptor valencià (Sueca, 1963). Ens trobem davant d’un relat inquietant, existencial i, sobretot, personal, ja que, tal com ell va confessar a la intrigada premsa, tenia la impressió que aquell llibre no «l’he escrit, sinó que m’ha succeït».

Una setmana després d’haver enllestit L’home manuscrit (2007), que esdevindria la seva obra més premiada, un molest formigueig el va anar penetrant fins deixar-lo completament immòbil: primer els peus, després les cames, fins que es va quedar sense parla. Es tractava del síndrome Guillain-Barré, una malaltia de la qual la medicina poques respostes té. «M’havia convertit en una pedra», però en una pedra amb capacitat de pensar. Durant quaranta-dos dies eterns, «l’únic que em funcionava era el cervell». De la mateixa manera que el protagonista de La metamorfosi, Gregor Samsa, convertit en un escarabat gegant, observava unes vides alienes indiferents al seu dolor, així mateix Baixauli escoltava el rumor incansable i les xafarderies molestes de metges i infermeres.

Gradualment es va anar recuperant i el van traslladar a un sanatori, un antic hospital del tuberculosos, per poder fer rehabilitació. Situat enmig d’un bosc, s’alçava imponentment un edifici del segle xix, de cinc plantes. Durant la seva estada, va rodar tot l’hospital excepte l’última planta, la cinquena, que s’erigia impenetrable, inaccessible. Tothom a qui va preguntar per aquella misteriosa planta se n’estranyava: ni s’ho havien plantejat ni els importava massa. Per a ell, però, es va convertir en un enigma, que va quedar irresolt.

Un cop va sortir de l’hospital, va tornar a casa. Baixauli descriu aquell moment com «l’eufòria del supervivent, l’eufòria de qui s’ha vist dins del taüt però que a última hora ha pogut lliurar-se’n». La malaltia, no obstant, l’havia trastocat: «no valores les coses fins que les perds. Per mi, la felicitat és poder fer el que qualsevol persona normal pot fer. La resta és tot afegit». Poc a poc, aquests records traumàtics es van anar esvaint, malgrat alguns malsons inesperats; la imatge de la cinquena planta, contràriament, s’avivava. Per fer minvar aquests pensaments, Baixauli va començar a escriure sense parar. D’aquí va sortir una primera versió de la novel·la, «caòtica» segons ell, que va reorganitzar amb l’ajut d’un mapa que va dissenyar.

La cinquena planta és, en definitiva, el fruit d’una obsessió, però també l’assossec d’un temps millor. No és, tanmateix, ni una explicació de la malaltia —perquè, simplement, no n’hi ha cap— , ni «una crònica fidedigna d’uns fets. La cinquena planta és literatura», assegura l’escriptor. La ficció, segons Baixauli, és molt més propera a la realitat que unes cròniques, ja que pots explicar-ho tot, fins i tot l’inconscient: «La ficció travessa parets», admet Baixauli.

Per la seva banda, l’editor, Josep Lluch, qualifica l’obra de tres maneres diferents: original, metaliterària i surrealista. És original perquè és fidel a una experiència personal, malgrat el desgast romàntic del terme; metaliterària pel seu caràcter autoreferencial —segons l’editor, ens trobem davant d’una «novel·la visceral»—, ja que l’autor reflexiona sobre la seva obra —L’home manuscrit, anomenada irònicament Futur en la novel·la— i la pintura. Finalment, Lluch la considera surrealista perquè, a través de la fantasia i el terror, es parla d’uns fets sobre-reals.

Per les seves característiques, La cinquena planta és una novel·la impressionant, però plenament existencial i reflexiva. A través d’una realitat fragmentada —la pretensió de l’autor no és escriure una història lineal, ja que considera la vida com una successió de moments i fragments que s’alternen els uns als altres; de la mateixa manera, la primera i la tercera persona s’intercalen en la present novel·la—, Baixauli configura una història inventada però totalment verídica. Dins la novel·la la literatura i la pintura es fonen i es posen al servei de l’escriptor, pel qual esdevenen un aixopluc de les inclemències de la vida, talment un paraigua.