El Crac. El gran comiat

Al darrer pla de la sèrie, a l’ultimíssim instant, el Crac fa un pas al costat i és en Joel Joan qui mira a càmera per dir-nos que la sèrie s’ha acabat i que ja ens ha dit el que volia dir. És bonic que, després de ridiculitzar el concepte al llarg de tota la temporada, la darrera mirada de la sèrie sigui pura interpel·lació. També és un final rodó perquè fa servir un dels mecanismes preferits del mateix teatre modern que tant han parodiat: trencar la quarta paret i recordar al públic que tot era una comèdia. Clavant-nos els ulls, en Joel ens diu alguna cosa com “Heu rigut a costa meva eh, malparits? No passa res: està bé això de riure’s d’un mateix, a veure si vosaltres us animeu a fer-ho més sovint”.

No marxem encara de la darrera seqüència, que hi és tota la sèrie. Sobretot, la gran lliçó: madurar és resistir la temptació a fugir corrents per la sortida d’emergència. L’oposat a la barqueta que enfilava cap a l’horitzó al magnífic final de la primera temporada. I és que la trama sempre ha estat càustica amb la figura d’en Joel, però la pàtina de bon rotllo demanava un final feliç. Sempre amb un gir, ja que el normal és córrer fins a l’aeroport i repensar-s’ho a l’últim moment, però en Joel ha hagut d’esperar a compartir escena amb en Matt Damon i un plató de color verd per començar les corredisses de tornada amb musiqueta dramàtica. Així ens ha fet riure El Crac, ridiculitzant les convencions del Hollywood més comercial alhora que repetint-les quasi al peu de la lletra, sense oblidar mai el punt poca-solta i passat de voltes que s’ha convertit en el segell de la sèrie. Al final, l’honestedat ha derrotat la hipocresia i l’amor a l’ambició, però amb en Joel disfressat d’astronauta de nyigui-nyogui i després d’un número musical improvisat a crit de Lax’n’Busto deliciosament innecessari.

Tampoc podien faltar els vicis de la darrera temporada, que es condensen en la pista falsa del càncer de la Sandra. Costa molt entendre que, en una sèrie on es cusen dit com si fossin botons i les ambulàncies tenen convenients mecanismes antisuïcidi, se’ns reclami als espectadors una implicació emocional seriosa amb un risc de mort que ha sortit del no-res al penúltim capítol. El to general de la història i el llenguatge òbviament ambigu no deixaven cap mena de dubte que hi hauria un gir inesperat i que tot hauria estat un malentès. En canvi, l’episodi ha estat farcit de moments on el to era inequívocament dramàtic que demanava empatia amb uns fets que no quadraven. Això és el que ha passat sempre: la Sara Espígul ha sostingut el seu personatge amb alt nivell com a intèrpret durant tota la temporada, però no hi ha hagut manera de fer que un personatge perfectament realista encaixés amb un elenc que es defineix, precisament, com a surrealista. Quina és la manera de revelar un gir telenovel·lesc de dimensions sud-americanes amb el to absurd que ens agrada? Fent que Lluís Soler ensenyi el cul a tot el públic del Teatre Goya.

Però quan pensem que no hi haurà tercera temporada és quan ens adonem com trobarem a faltar la sèrie. És la nostra particular cursa cap a l’aeroport. Com sempre ha fet Joel Joan, amb aquesta producció ha estirat els marges de la normalitat tevetresina i ha demostrat que l’única manera de fer televisió amb identitat pròpia és fer-la sense complexos. El Crac ha trencat el glaç en la direcció exacta que tan desesperadament necessita la teleficció catalana per regenerar-se i, quan arribin futures propostes a la taula de TV3, esperem que s’escoltin frases com “És com El Crac, però encara més bèstia”, seguides d’un aplaudiment fervorós i molts milers d’euros de pressupost sobre la taula. Si ens creiem el Joel de la ficció, seria contraproduent alimentar el seu narcisisme amb elogis però, potser perquè encara estem tous per culpa de l’escena final, ens sumem a l’aplaudiment general dels espectadors de la família Qong i deixem caure una llagrimeta. Gràcies per riure-us de vosaltres mateixos.