[VIDEO] El cartògraf Guillem Soler i la carta perduda de navegar

El Museu d’Història de Barcelona exposa una nova adquisició: un fragment de la carta portolana de Guillem Soler, l’únic testimoni de la cartografia catalana del segle XIV que es conserva a la Península Ibèrica. Ramon J. Pujades, especialista en cartografia medieval, ens presenta aquí un autèntic tresor patrimonial de la cultura catalana.

Les cartes portolanes son els primers mapes a escala de disseny vertaderament realista que va generar la humanitat. Van apareixer entrat ja el segle xiii a l’arc litoral toscanoligur (entre Pisa i Genova), com a conseqüència del gran renaixement del comerç marítim mediterrani de la centuria anterior, capitanejat pels nord-italians i, a menor escala i amb una mica d’endarreriment cronòlogic, tambe pels catalans. Aquella intensa activitat nàutica del segle xii havia permès reunir una gran quantitat d’informació geogràfica sobre la conca mediterrània; particularment, sobre les distàncies que, en línia recta, separaven cada port o accident litoral dels altres en una de les direccions marcades per la bruixola. L’obertura de l’estret de Gibraltar al tràfic marítim cristià mediterrani en les dècades centrals del segle xiii permeté incorporar-hi progressivament la representació de les costes atlàntiques del nord d’Africa i del continent europeu.

Va nàixer, d’aquesta manera, aquella primera imatge versemblant de les costes de la Mediterrània i de l’Atlàntic oriental que anomenem carta portolana. Diferenciem les cartes portolanes de la resta de mapes antics perquè sempre van ser tractades sota una característica teranyina de línies negres, verdes i vermelles, les quals representen les trenta-dues direccions que podia indicar la brúixola. Aquestes ratlles servien als mariners com a referència per a deduir els llocs als quals arribarien si continuaven navegant en una determinada direcció. De la mateixa manera, l’escala o escales gràfiques que sempre porten servien per a fer la conversió a milles nàutiques de la distància capturada sobre el mapa amb l’ajuda del compàs de puntes, un instrument metàl·llic que els medievals anomenaven “les sestes”.

La carta portolana o “carta de navegar” havia estat concebuda per servir com a instrument de navegació, però acabaria revolucionant tota la manera de percebre, representar i gestionar l’espai de les societats baixmedievals, tant de l’àmbit occidental llatí com del bizanti i de l’islàmic.

D’aquesta manera, a la Venècia dels anys vint del segle xiv va sorgir una altra idea trencadora: al nou disseny versemblant de la Mediterrània i de l’Atlàntic nord-oriental creat per la cartografia nàutica genovesa i importat a la Ciutat dels Canals en la dècada anterior, s’hi va juxtaposar un tracat complementari de l’Àsia i de l’Àfrica remotes, d’arrel tardoromana.

Com que aquells gran espais llunyans encara no havien estat circumnavegats, no podien ser representats d’acord amb la nova tècnica cartogràfica. Tanmateix, les escasses i confuses dades proporcionades per les descripcions dels viatgers que havien tingut l’oportunitat de visitar-los — particularment les de Marco Polo— no paraven d’estimular l’interès dels occidentals i dels bizantins per aquells territoris mal coneguts. Aquella atracció va actuar com a esperó decisiu per a la recuperació dels imperfectes dissenys hel·llenistics per als quals no hi havia, però, alternativa.

Creats els nous models cartogràfics (el nautic estricte i l’ecumenic), un grup reduït de tallers específicament dedicats a la reproducció seriada d’aquestes obres es va cuidar de difondre’ls per tota la Mediterrània i per l’Europa atlàntica, i va fer, també, de les obres de cartografia portolana els primers mapes de la història que van gaudir d’un significatiu nivell de difusió social, almenys pel que fa als nuclis urbans litorals.

En aquest espectacular procés creatiu, com en tants altres de la cultura i l’art medievals i renaixentistes, la cultura catalana comença sent una primera perifèria directament irradiada per un potentíssim epicentre, situat a la Itàlia nord-occidental. Nogensmenys, i a diferència del que va passar en uns altres àmbits, la cultura catalana no es va limitar a rebre i reproduir els nous models.

Al contrari, els va digerir completament i, en aquell gran centre neuràlgic de les rutes marítimes mediterrànies que fou la ciutat portuària de Mallorca, els va transformar en un producte propi, que va continuar desenvolupant de manera autònoma.