Centenari del Cu-Cut!

Catalunya ha estat un país amb una llarga tradició periodística. I dins del nostre periodisme, les publicacions humorístiques i satíriques hi han tingut, històricament,  un paper important. Durant el darrer terç del segle XIX, La Campana de Gràcia es convertí en la primera publicació catalana de gran abast i va obrir el camí a una llarga tradició de títols destacats que, servint-se de l’humor i la sàtira, provaren d’incidir en la vida social i política del seu temps. El periodisme d’aquells anys és abrandat i combatiu, amb una indissimulada intencionalitat política, i la caricatura permet que les idees penetrin  fàcilment en un públic precàriament alfabetitzat.

La publicació de Cu-Cut! suposa l’aparició de la primera publicació satírica que no és tan sols catalana, sinó catalanista. El catalanisme, com a opció política, es configura a les acaballes del XIX i cristal·litza en les primeres victòries electorals de la Lliga Regionalista. Per tant, el naixement i la vida de la revista estan íntimament relacionats amb els interessos polítics d’aquest partit polític. Per altra banda, a Cu-Cut! s’apleguen els millors talents artístics de principi de segle.

Després de la primera generació de grans dibuixants que il.lustren les revistes catalanes del XIX –Tomas Padró, Eusebi Planas, Josep Lluís Pellicer, Apel·les Mestres–, al Cu-cut! s’hi formen artísticament la segona gran generació de ninotaires catalans, que creen escola i confereixen un caràcter particular a la caricatura catalana, posicionant Barcelona en el panorama de la caricatura internacional. A Cu-Cut! s’hi aplicaran innovacions estètiques i tècniques, que la converteixen en una de les revistes més modernes del moment, i que, com a tal, serà molt aviat imitada. De fet, la configuració de les pàgines de Cu-Cut! serà utilitzada de forma recurrent per altres publicacions fins ben entrats els anys trenta. Cu-cut! és imprescindible per comprendre l’ecosistema català de publicacions satíriques de la primera meitat del segle XX. La seva influència impregna decisivament les posteriors iniciatives editorials del mateix caire, i el seu llegat perviurà també, en certa mesura, a les pàgines de En Patufet (1904-1938).

Els números constaven de 16 pàgines, editades per Josep Baguñà i impreses per Marià Galve, usualment amb coberta a dues tintes. El preu de venda era de 10 cèntims per número. El director literari fou Manuel Folch i Torres,  el director artístic Gaietà Cornet, i el director oficial, home de palla encarregat de rebre les garrotades de la justícia, Ramon Pruna, que fou empresonat en diverses ocasions.

Cal explicar que Cu-Cut! no es limita a reflectir el moment polític, sinó que el provoca també.  De fet, la seva existència condicionà també un seguit de fets històrics que arranquen en l’assalt a la redacció i s’estenen encara fins avui dia. La promulgació de la Llei de Jurisdiccions permeté l’exércit tutelar la vida política d’Espanya, i ho farà fins a l’acabament del franquisme. També és consequència d’aquells esdeveniments provocats per la famosa caricatura de Junceda, la unió política del catalanisme sota el paraigües de la Solidaritat i el principi de l’hegemonia política del catalanisme, així com la catalanofòbia provinent del centre de la península que encara avui patim.

Després de l’assalt dels militars a la redacció de Cu-cut! (28-X-1905), el govern va suspendre’n la publicació, i el número 205 va haver d’esperar fins al 28 d’abril de l’any següent per tornar al quiosc. Durant l’impàs, l’editor va recórrer a un subterfugi, consistent a intentar seguir traient la mateixa revista amb un nom diferent, una pràctica per altra banda ben habitual de la premsa de l’època. Baguñà havia començat a editar la revista Garba, una publicació d’art i literatura en la qual col·laboraven Maragall, Víctor Català i altres plomes il.lustres, però que no devia tenir en el quiosc el mateix èxit de Cu-cut!. Així, en el seu número 11, Garba canvia de format i contingut, amb la capçalera redibuixada per Cornet, i l’estructura i seccions pràcticament calcades de Cu-cut!. El governador civil de Barcelona va suspendre immediatament la revista, i el Cu-cut! va haver de complir la seva penitència de silenci.

Els militars espanyols foren un dels blancs preferits de la revista, ja que l’exèrcit s’havia convertit en una institució anacrònica i inoperant, i a Barcelona representava el braç executor d’un govern centralista repressiu. El general Weyler i el galdós paper dels oficials espanyols a la recent desfeta de Cuba serviren de pretext per a multitud de les sagetes emmetzinades dels humoristes, fins que la paciència dels soldats es va acabar, amb el desproporcionat assalt a la redacció de la revista.

Sagasta, Maura, Romanones, Moret i Canalejas, principals figures polítiques dels governs espanyols de principis del segle XX protagonitzen sovint les vinyetes de Cu-cut!. La revista dirigí repetidament les seves sagetes satíriques contra el poder centralista de Madrid, representat en el president del govern i el cos ministerial, i també en els inoperants governadors civils. En un altre front, el Cu-Cut! atacà també de forma mordaç el creixent republicanisme obrerista i l’anarquisme. No tan sols perquè els redactors del Cu-Cut! eren ‘gent d’ordre’ sinó perquè era amb els republicans radicals que la Lliga es disputava els càrrecs en cada convocatòria electoral. La bèstia negra de Cu-cut! fou el polític republicà radical i abrandat demagog Alejandro Lerroux, que exacerbà el revolucionarisme verbal i s’oposà violentament al moviment de la Solidaritat Catalana. La seva figura exgeradament inflada protagonitzà repetidament les sàtires més àcides.

Durant els 10 anys i quatre mesos de vida de la revista, el gruix dels dibuixos i caricatures el van fer un reduït equip format per Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però en realitat, hem pogut identificar gairebé 150 signatures d’autors diferents que van publicar a Cu-cut! o en els seus calendaris. Cornet i Llaverias són els dos únics que publiquen des del primer al darrer número, i acaparen la major part de cobertes i contracobertes. Apa i Junceda s’incorporen alhora, publicant en el número 52, el darrer de l’any 1902, malgrat que la signatura de Junceda no apareix fins el número 54. El primer any de vida del setmanari és el que hi ha més varietat de dibuixants, fins a 41 signatures diferents, i això si no contemplem que molts dels dibuixos no tenen firma i poden ésser, encara, d’autors diferents. Entre aquesta gran varietat d’autors hi trobem Josep Costa –el futur ‘Picarol’ qui paradoxalment esdevindria el caricaturista de capçalera de les revistes La Campana i L’Esquella–, el metge Domènec Corominas –utilitzant les sigles C.D.–, l’arquitecte Eduard Ferrés –amagat sota un anagrama amb la E i la F, o amb el pseudònim Ferèstech–, el versàtil Antoni Muntanyola –àlies Amyc–, o altres com Frederic Borràs, Josep Basté i Joan Llimona. Opisso publica per primer cop en el número 79, a mitjans de 1903, i Ismael Smith, tot i publicar un dibuix el 1905 –en el número 182–, no s’incorpora definitivament al setmanari fins a principis de 1909. És a partir de 1906 la revista pren la seva configuració típica, la seva estètica tan característica conferida per les obres de Cornet, Junceda, Llaverias, Apa i Opisso, i les firmes noves ja no apareixen a la revista sinó als calendaris. El 1910, en el número 447 hi ha el primer dibuix signat per Lola Anglada, i el 1911 hem d’esmentar l’aparició de dibuixos d’un jove Manuel Urda,.

Cal dir que el Cu-cut! va ser una de les primeres publicacions que va obrir les portes a les dones, i a les seves pàgines trobem, com a dibuixants a més de Lola Anglada, les signatures d’Elvira Cornet, Pilar Junceda, Josefa Porxas, Mimi, o Anna Maria, i com escriptores a Carme Karr o Dolors Montserdà.

El darrer número de Cu-cut! fou el 518 (25-IV-1912). Una portada de Llaverias, arran d’un viatge de l’Orfeó Català a Madrid, on caracteritza el mestre Millet com Orfeu amansint les feres de la capital causà un malestar polític que provocà que la Lliga –que en aquell moment estava negociant amb Canalejas el projecte de la Mancomunitat– es desvinculés del setmanari. Davant d’aquest fet, els redactors i l’editor acordaren suspendre’n la publicació. En una carta tramesa als subscriptors, explicaven: «Una caricatura (…) ha estat prou perquè els nostres amics, oblidant tot l’esforç que hem aportat a la causa de la pàtria ens desautoritzin i ens qualifiquin de grollers i de pertorbadors d’una obra de pau. (…). Avui hi ha qui ens creu una nosa dintre de les noves orientacions de l’actuació catalanista i, si realment aquestes han de ser beneficioses per a Catalunya, no volem de cap manera fer-hi d’entrebanc. »

Així va morir el Cu-Cut!. El Papitu ho notificà amb un un lacònic «L’atildat Cu-Cut! agafa el tifus» (núm. 179, p. 279), però L’Esquella de la Torratxa (núm. 1740, p.296-297) ho celebrà amb una caricatura a la doble pàgina central, dibuixant l’enterrament del Cu-Cut, voltat de bisbes, capellans i requetés, amb un desconsolat seguici format per Cambó, Prat de la Riba, Baguñà, Cornet, Llaverias i Folch i Torres, entre d’altres. Es dóna la curiosa circumstància que el dibuix és de Picarol, justament un dels dibuixants que més publicà en el primer any de vida del Cu-Cut!. Unes pàgines abans, hi llegim un cruel article titolat «R.I.P. »  que conclou: «entre tant els seus ossos miserables reposen al canyet, permetisse’ns escriure damunt la seva tomba aquest humil epitafi: Aquí descansa el ¡Cu-Cut!,/ un setmanari insensat/ que, quan se va veure mort, /va excalmâ: –ai, que m’han matat!»

Cu-cut! va marcar una època. Va ser fidel a les seves conviccions, agosarada i mordaç, mossegant a tort i a dret, i segons escriu l’estudiós de la premsa Joan Givanel, fins a la seva desaparició definitiva, fou «la publicació més odiada, més perseguida i més afrontada per part dels partits adversaris de quantes s’han imprès fins a la data a Catalunya».

Els nostàlgics podran llegir i veure les il·lustracions satíriques de Cu-Cut! a través de l’exposició ‘Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats, 1902-1912’, que l’Arxiu Històric de la Ciutat dins la Casa de l’Ardiaca acull fins el 31 d’octubre.