Celia Rico: “Luisa és un crit d’esperança”

Tornada del Festival de cine de Venècia només un parell de dies enrere, on ha presentat el curt Luisa no está en casa, Celia Rico recupera immediatament la quotidianitat. Enrere queda l’experiència inversemblantment i real del Festival. A Barcelona, en canvi, es retroba amb les 8 hores diàries de feina. Com sempre, trobar-se amb la Celia vol dir trobar-se en una plaça qualsevol de Gràcia, en aquesta ocasió toca la Virreina per anar després al Salambó: una taula i unes cerveses són el marc perfecte per poder parlar amb aquesta jove directora sevillana, afincada a Barcelona des de fa 9 anys. La seva formació, pròpia d’aquesta nova generació denominada com a “molt” –massa?- “preparada”, és molt àmplia: Celia Rico es llicenciada en comunicació audiovisual per la Universitat de Sevilla,  postgrau de Guió per la Ramon Llull, doctorat en cine per la UPF i llicenciada en Teoria de la Literatura i literatura comparada per la UB. Al llarg de la seva formació, Celia Rico ha treballat -s’havia de pagar el lloguer- però mentrestant ha perseguit un somni, el de dirigir un curt: la tenacitat va fer possible Luisa no está en casa, curt protagonitzat per Asunción Balaguer i Fernando Guillén, que va ser seleccionat per anar a Venècia i competir dins de la categoria d’Orizzonti. Per a ella no hi havia catifa vermella,  va haver-se d’infiltrar per poder-la trepitjar. Ens explica que a la cerimònia final va entrar per una porta secundària, els flaixos només eren pels noms consagrats, però és precisament aquesta porta secundària la que fa gran a Celia Rico, perquè és a partir d’una porta, d’una petita porta molts cops empesa que un projecte tan meritori com Luisa no está en casa que arriba a Venècia per rebre els aplaudiments indubtablement merescuts. Per tot això, val la pena compartir una estona amb Celia Rico.

Luisa no está en casa és una petita i, alhora, gran història d’una revolta: després de molts anys de matrimoni  Luisa, una dona gran que viu amb el seu marit, decideix dir “no”;  la rentadora espatllada és allò que motiva tot el canvi de Luisa, un canvi que viu dins de l’espai tancat de la casa. Quina importància té l’espai dins l’obra?  Com influeix l’elecció de l’espai en la narració?

Potser per altres directors no ho és, però per a mi és molt important conèixer i poder veure l’espai on es desenvoluparà la història i on es farà el rodatge, perquè la casa no és només l’espai on passa la història, sinó l’espai on ella [Luisa] viu oprimida. Per això un dia, abans de començar el rodatge, vaig anar tota sola al pis per veure des d’on gravar, és a dir, com posar la càmera i així visualitzar també els moviments dels personatges. Arran d’això, vaig adonar-me com volia rodar, com volia i podia jugar amb la càmera, en definitiva, on volia situar-la per poder explicar la història.

La càmera no segueix els personatges, sinó que és com un ull extern que ho mira tot i, a més a més, no està mai a l’alçada dels personatges, podríem dir que la càmera està situada al nivell de la porta de la rentadora. Per què aquesta elecció?

La meva idea en el moment de la realització era mantenir-me en la distància, buscant sempre estar una mica fora, una mica fora de l’habitació, una mica fora del saló o del bany; volia mantenir una mena de distància prudencial i no intervenir gaire en la vida dels personatges. Aquesta posició de la càmera era la posició més respectuosa envers els personatges. A més, no volia moure’m, si Luisa es movia, si anava d’un costat a l’altre, no m’importava que la seva imatge es tallés, de fet quan ella està planxant té el cap mig tallat. Jo escollia el que per a mi era un moment important dins d’un pla –planxar, rentar-se- i independentment del que passés, jo no volia moure la càmera.

I el fet que així es fragmenti la imatge, quin valor té?

M’agrada molt la imatge fragmentada, sobretot perquè em permet fixar-me en detalls, per exemple, les mans de Luisa mentre planxa. Enfocant les mans podia mostrar el mecanicisme de l’acció i mostrar Luisa a través de les seves accions.

És com si el creador no volgués manipular els seus personatges…

Si, encara que, en veritat estàs manipulant perquè decideixes on posar la càmera.

Es traca de no voler ser omniscient?

Sí, és més això, no voler veure-ho tot i no voler veure-ho des de totes les perspectives. Per això, en el moment de col·locar la càmera vaig intentar, sempre que era possible, que hi hagués una paret o una porta entremig.

De fet, la porta és un element molt important en el curt, es pot dir que la porta obre i tanca el curt, mentre que la paret representa una separació dins la unió de la casa. Per l’espectador són com metàfores, tu com les interpretes?

Les portes són elements que separen i alhora uneixen; a través de les portes queden marcats els espais d’ell, del marit, i els espais d’ella. D’altra banda, la imatge de la paret m’agradava molt perquè em permetia explicar des de la casa la incomunicació que hi ha entre la parella: quan ell li diu que demà porten la nova rentadora, ell està al saló i ella a la cuina. Ell no veu la reacció d’ella. Li dono a ella un espai de llibertat per poder reaccionar lliurement, perquè si ell la veiés, ella dissimularia. Això m’ho permet fer la paret, perquè el marit li hauria pogut dir el mateix cara a cara, però la paret representa la seva incomunicació constant al llarg dels anys.

La paret representa una incomunicació molt pròpia d’una generació i, sobretot, representa un silenci i una acceptació de la dona davant d’allò que diu el marit.

Esclar, la paret representa justament això, la incomunicació i alhora una reacció per part d’ella que el marit no pot veure. És com si ella no volgués o no pogués mostrar la seva reacció davant d’ell: quan ella arriba a casa i ell li diu que ha arribat tard, hi ha una paret, ell no la veu, no veu la seva expressió. Jo veig a la Luisa com una nena que s’amaga…

Luisa és com una nena que té por de sortir, de mostrar-se i de dir el que pensa…

Sí, ella no s’atreveix, però ell tampoc. Ella s’amaga, no s’atreveix a dir-li que no vol una rentadora nova perquè així pot anar a rentar la roba fora, però ell mai li pregunta, no li pregunta per què ha arribat tard o per què no vol la rentadora

També és veritat que ell representa aquella generació d’homes que no necessiten donar explicacions o fer preguntes perquè consideren evident que la dona hi serà sempre, quan i on ells vulguin. Forma part d’aquella generació que no necessita donar explicacions perquè considera que la seva dona ha d’estar sempre per ell i, per això, cap dels dos diuen res.

Sí, de fet ell li diu “porta’m les sabates” i ella ho fa sense respondre. Ella no parla fins gairebé al final del curt. Quan vaig escriure els diàlegs, tenia clar que en la història havia de predominar el silenci. M’agradava la idea que la història s’expliqués a través dels objectes, de les accions, dels seus moviments dins la casa, perquè en el fons ell no necessita dir-li que el vol, ella ja ho sap, És com si la Luisa s’anticipés: ella penja el telèfon perquè sap que a ell no li agrada, ella apaga la ràdio quan ell encén el televisor…

Ell té el seus temps i ella s’adapta…

Fins i tot s’anticipa, i no perquè ell ho demani o ho necessiti, sinó perquè ella ha assumit un rol, aquell de no molestar-lo.

Tornant un moment a la qüestió de la porta, Georg Simmel té un article en què diu que la porta uneix i alhora separa. La porta crea una ambigüitat entre dintre i fora. En el teu curt, la porta tanca els personatges junts dins de casa, però també acaba per separar-los.

De fet, jo volia donar la volta a la idea de la casa i, sobretot, a la idea de tancar-se dins i/o fora de casa. A Casa de nines de Henrik Ibsen, quan Nora s’allibera surt de casa, abandona la casa. Luisa, en canvi, es queda dins de casa. No volia identificar l’alliberament de la Luisa amb el deixar la casa, primer perquè considerava ingenu, irreal, que una dona de l’edat de la Luisa se n’anés i abandonés el seu pis.

Amb això tu no proposes un final…

Perquè seria ingenu que la vida de la Luisa canviés a partir de tot el que ha passat. Ella es queda a casa, es tanca dins de casa després d’haver dit “no”, però el “no” és més un canvi d’actitud que no pas un canvi radical de vida. A més, el fet que ella es quedi a casa vol dir que per ella la casa és el lloc que identifica com a propi, tancar-se dins de casa i tancar-se a si mateixa posant la música i seient en el sofà d’ell implica per part d’ella apropiar-se de la casa, decidir quina posició vol tenir, però dintre casa. La casa no és, per tant, només opressió sinó també alliberament.

Recordo un llibre que tu coneixes perfectament, Viatge entorn a la meva cambra de Xavier de Maistre on la cambra, dins de la qual Maistre és condemnat a tancar-se, es converteix en l’espai de llibertat, un espai obert que li dóna la llibertat de viatjar i de fer el que vol, de ser ell mateix.

Estic segura que les lectures m’han influït, la lectura d’aquesta novel·la segur, però en general, totes les lectures que he anat fent han tingut una influència, conscient o inconscient, en el curt. De fet, entre les lectures més o menys literàries hi ha l’obra de l’Alicia Kopf: en el seu llibre ella té una casa en què posa com a títol: “quedar-se tancat fora”. Això es precisament el que li passa al marit de la Luisa quan ella es tanca dins de casa.

Així doncs, quina importància ha tingut la teva formació en Teoria de la literatura i literatura comparada?

No ets mai conscient del tot de quines són les teves influències. El curt ja estava escrit abans d’estudiar Teoria de la Literatura, estava guardat en un calaix. Tot això de la porta ja era al guió, però potser va ser això el que va fer que m’interessés per la teoria literària… Potser aquests estudis em van ajudar a donar forma al guió i a les idees, van influir en el moment de posar imatges. Jo tinc l’obsessió de fer correspondre la imatge al que vull dir, que no hi hagi imatges sense sentit dins del relat cinematogràfic. Suposo que és aquí on hi va haver una influència literària, pel que fa a la resta ja no ho sé, perquè el guió com a guió no va ser retocat, només petits detalls.

Com sorgeix que una noia de vint i pocs anys s’interessi per una història temporalment tan llunyana de la seva pròpia experiència? Per l’experiència personal?

A mi m’agraden molt les històries del avis. Jo tenia una relació molt especial amb la meva àvia i, encara que no volia filmar la seva història, sí que volia mostrar la tendresa que jo sentia per ella. A més, la Luisa representa tots els avis, i m’agradava la idea de poder parlar d’ells, perquè crec que estan molt oblidats i tenen molt a dir.

L’imaginari que tu crees de les àvies penjant la roba en el terrat recorda l’imaginari neorealista del cinema italià, però també recorda aquella imatge de Volver on les dones del poble van al cementiri a rentar les tombes… Luisa no está en casa recorda aquest cinema de la quotidianitat, per exemple la imatge de Sofia Loren entre els llençols en Una jornada particular.

Aquests referents apareixen després, en un primer moment no n’ets conscient. Per mi, per exemple, el terrat té una funció narrativa, a l’inici del curt apareixen els terrats amb les dones penjant els llençols, però al final els terrats estan buits, ja no hi ha les dones. És com una reivindicació, Luisa ha dit que prou, que ja no puja al terrat a penjar la roba, no puja la Luisa i tampoc les altres dones. El meu desig és que tots els terrats estiguin buits,  que les dones deixin de pujar a penjar la roba. El terrat és la imatge de la quotidianitat, però també té una funció narrativa.

No és el cas de parlar de la crisi econòmica, aquí s’ha de parlar del curt, però sí que és interessant com, més enllà de la crisi, la vida continua i el jovent continua creant, fent cine encara que aquesta creació no reporti sempre gratificacions econòmiques.

El que més m’agrada de tot això és que un curt, una peça tan petita, hagi arribat a Venècia. Ara que no hi ha diners, ara que la gent jove ho té tan difícil per poder fer cine, Luisa no está en casa ha arribat a Venècia. Per mi, que començo i que pertanyo a una generació que aspira a ser la veu del cine del futur, que un curt hagi estat escollit per programadors de prestigi em far pensar que encara hi ha moltes coses a dir i que encara es poden fer moltes coses.

Potser en el món del cine i, més en general,  de l’art, de les humanitats, les joves generacions ja fa temps que som conscients d’aquesta precarietat. Hi ha molts joves que treballen per amor a l’art per fer-se així una experiència, un recorregut propi.

Sí, exacte, ara amb la pujada de l’I.V.A. hi ha hagut veus amb ressò que s’han fet sentir, però aquesta situació  ja fa temps que existeix i que és patida pels que comencem. En la majoria dels casos, els curts s’han fet amb molts pocs mitjans econòmics, molts cops treballant gratis. El problema és que, en una situació de crisis, aquells que abans es podien permetre col·laborar en determinats projectes de manera gratuïta perquè tenien altres projectes remunerats, ara ja no ho poden fer i això afecta a tothom.

Una història com la de Luisa és un crit a favor de la possibilitat de continuar fent coses, tot i les circumstàncies adverses?

Si, el fet que Luisa digui “no vull una rentadora” a la seva edat demostra que no és mai tard per dir no, per prendre la iniciativa i prendre les pròpies decisions. És un crit d’esperança. Luisa diu “no” i encara està a temps a dir-ho. A més, el fet que siguin personatges grans no vol dir que no es parli del jovent. Quan ella diu que no vol una rentadora se sent també la nostra veu que diu “no”.

Però vas pensar el curt des d’una perspectiva feminista, o el dir “no” a la rentadora pot ser el dir “no” per part del dos sexes a una determinada situació o condició imposada des de fora?

Quan parlo del curt intento mostrar que la idea que hi ha al darrere és la possibilitat d’exercir la pròpia llibertat independentment de si ets home o dona; òbviament, a mi m’agradava explicar la història des de la perspectiva de la dona, perquè representa millor aquesta falta de llibertat. El curt neix de dos anècdotes: una cua en el supermercat, tothom amb els carros plens de coses i una dona que porta només uns tomàquets; al contrari que la resta, a la dona no li importa esperar i m’explica que li agrada comprar una sola cosa cada vegada perquè així pot sortir de casa i de la soledat i parlar amb la gent. L’altra anècdota és el record de la meva àvia, que conservava les monedes que li quedaven de la compra i les guardava en una capsa i aquelles monedes representaven l’única independència econòmica que tenien les dones, la majoria de les àvies.

De fet eren els marits aquells que donaven els diners a les seves dones per la compra…

Luisa, com moltes dones, és com aquelles monedes tancades i amagades dins d’una capsa.

Ja per acabar, i dins de la tradició d’aquelles entrevistes on normalment es pregunta sobre els llibres de capçalera, l’última  pel·lícula vista al cine, voldria saber si hi havia un referent en el moment de l’escriptura del curt?

L’altre dia una noia em va dir que veient el curt es notava que m’agradava Rossellini i és veritat, és un director que m’agrada molt, però darrere Luisa no está en casa no hi ha un referent clar, segurament en els pròxims projectes hi haurà referents més clars i evidents, sobretot de l’àmbit cinematogràfic.

De totes maneres, les referències al neorealisme es combinen amb aquelles pròpies de cine d’autor, sobretot pel que fa la posició de la càmera, el tipus d’enquadrament…

No sé, no sabria dir els referents cinematogràfics que hi ha darrere… És veritat que hi ha una picada d’ull a Els contes de Tokio d’Ozu: la imatge de les sabatilles recrea una escena de la pel·lícula d’Ozu, que és un director que m’agrada molt. Després també hi ha una referència a La finestra indiscreta: el marit de la Luisa està davant el televisor, on s’escolta una escena de la pel·lícula de Hitchcock, una escena on el protagonista, Jefferiers [James Steward], parlant per telèfon, identifica el matrimoni amb tornar a casa i trobar-se una gran quantitat d’electrodomèstics engegats.

En el teu cas la rentadora…

Sí, en efecte, em feia gràcia la idea del matrimoni lligada a la imatge dels electrodomèstics, tant en La finestra indiscreta com en Luisa no está en casa….Només  puc parlar d’aquests dos referents, només he sigut conscient d’aquests dos, els altres possibles referents van aparèixer a través dels comentaris dels espectadors.

Entrevista d’Anna Maria Iglesia