Al mes de maig de 2014, Zygmunt Bauman i John A. Paulos van debatre sobre la societat de la (des)informació en un col·loqui que es va organitzar amb motiu de l’aniversari de la col·lecció científica «Metatemas». Xavier Marzal va assistir a la conversa i en va fer la crònica a Núvol. Recuperem aquest article arran de la mort de Zygmunt Bauman als 91 anys.
La col·lecció «Metatemas» de l’editorial Tusquets compleix 30 anys, i l’ocasió s’ha celebrat amb un cicle de quatre debats de reflexió sobre la ciència, repartits entre Madrid i Barcelona, amb presència de primeríssimes figures. El darrer d’aquests quatre col·loquis va tenir lloc a l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster. I els dos ponents eren, sens dubte, d’alta volada: el sociòleg Zygmunt Bauman (Poznan, Polònia, 1925), conegudíssim analista de la postmodernitat i pare intel·lectual de la idea –ja gairebé rebregada– de la «modernitat líquida», i el matemàtic John Allen Paulos (Denver, EUA, 1945), denunciador de moltes de les fal·làcies argumentatives amb base numèrica en què incorren sovint els mitjans de comunicació –i potser ja bona part de la població, val a dir–.
Jorge Wagensberg (Barcelona, 1958), director de la col·lecció «Metatemas», va presentar l’acte com el que realment era: una festa, un motiu de plaer intel·lectual, un goig per constatar que una col·lecció dedicada al transvasament de la cultura científica cap al gran públic pugui afirmar que fa tres dècades que proposa lectures imprescindibles per a entendre el món de la nostra època. Wagensberg es va limitar a presentar l’acte; i per als que coneixem la seva literatura va ser una llàstima que no recorregués durant l’acte a algun dels seus magnífics aforismes. Perquè Wagensberg és un científic que conjumina com ningú ciència i art literari, i fins i tot fa d’aquesta combinació motiu de sucoses reflexions. Vaja, no podem estar-nos de recomanar almenys un dels seus llibres: Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? El títol ja fa pensar, oi que sí? Doncs la resta del text més encara.
I van entrar en acció Bauman i Paulos. Caminem cap a una societat de la desinformació? Aquesta era la pregunta motivadora de l’acte. Com sol passar en aquesta mena de debats, no pot dir-se que exposessin cap teoria ordenadament, ni que les seves intervencions tinguessin un fil conductor clar. Però ja se sap que un acte d’aquesta mena no és el format adequat per a aquestes exposicions. L’interès d’aquests debats rau a copsar les espurnes intel·lectuals que poden brollar en qualsevol moment. I cal dir que Bauman, quasi nonagenari, fa saltar aquestes espurnes constantment. Sobre internet: és una cambra plena d’ecos, una casa d’espills, perquè en realitat tendim a llegir només allò que ens satisfà, allò que manifesta les idees que ja professem, volem escoltar fonamentalment allò que podríem haver dit nosaltres mateixos. Sobre Facebook: l’èxit de l’invent de Zuckerberg consisteix a haver entès necessitats humanes molt profundes, com ara la de no sentir-se sol mai (sempre hi ha algú al planeta que pot ser «amic» teu) i viure en un món virtual on no hi ha dificultats ni riscos (no hi ha discussions, les ruptures són senzilles i passen ràpidament a l’oblit, tot és infinitament més suportable que en la vida real). Sobre el sistema educatiu: abans cada societat tenia clar quin era el model de «bona persona», de ciutadà ideal, i l’educació s’encaminava a acostar l’alumne a aquest ideal. Però, quin és l’ideal ara? Ningú té clar quin seria aquest ideal, perquè en realitat vivim en una societat que no creu en ideals ni en dogmes: en conseqüència, l’educació no sap què ha de fer, i fracassa.
I el tema de l’excés d’informació? Caminem cap a la societat de la desinformació? Ah, d’això pràcticament ni se’n va parlar. Potser tant Paulos com Bauman donen per fet que sí, que tenim massa informació a l’abast. Que no hi ha manera de pair-ho tot. Això sí: no tota la informació té la mateix qualitat. I la que van donar aquests dos pensadors, com tota la que dóna «Metatemas», és matèria de primeríssima qualitat.