Anna Maria Villalonga: “Els antiherois són molt més interessants”

“La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll”,  així comença La dona de gris (Llibres del Delicte), la molt recomanable novel·la d’Anna Maria Villalonga que enguany ha guanyat el premi València Negra. Dimarts 16 de juny presenta a la Llibreria La Calders la traducció castellana de la novel·la, La mujer de gris (Navona). La presentació anirà a càrrec d’Empar Fernández, que conversa amb l’autora en aquesta entrevista.

Empar Fernàndez: El protagonista de la novel·la és un personatge anònim, gris com la dona que capta el seu interès, i psicològicament complex. Com ens el definiries?

Anna M. Villalonga: Doncs com a algú que en realitat no ha viscut gens. No ha sortit, no ha tingut experiències. Ha estat sempre a l’ombra del seu pare. És un home solitari i aïllat, incomunicat en relació amb l’entorn. De costums rígides i repetitives.

Tanmateix, no és un ignorant. Al contrari, és un home culte. Ha llegit molt, ha vist molt cinema. Diguéssim que tot el que sap ho sap en la teoria, però no en la pràctica.

Potser costa de creure que actualment existeixi gent així, però jo en conec.

E.F: Com ens explicaries l’atracció que sent envers la Glòria, la dona de gris?

A.M.V: No és una atracció típica, d’aquelles que veiem a les pel·lícules. El protagonista s’agafa a la persecució de la Glòria com a un ferro roent. És el recurs que li passa pel cap per sortir del pou en què està ficat. I, quan es troba dins de l’aventura, la seva visió del món comença a variar, a trontollar.

E.F: Creus que la seva actitud, gairebé d’indiferència, és freqüent davant el repte de viure?

A.M.V: No sé si és freqüent, però hi ha gent així. Per motius diversos. Gent amb poca iniciativa, gent molt tímida, gent solitària, gent a la qual li costa sortir de casa i de la seva rutina habitual. Com he dit, jo en conec. Hi ha molts trastorns psicològics pel món, sense arribar a ser patologies espectaculars.

E. F: La novel·la ens presenta tot un seguit de personatges amb vocació de perdedors (la Glòria, el seu assetjador, el seu fill i la colla d’amics…). Tens un debilitat especial per aquests personatges?

A.M.V: Sí, sí, i tant. Jo volia parlar de persones. I els antiherois són molt més interessants que els herois, no? La novel·la no té pretensions de ser un gran text amb una trama molt original i complicada. Ni amb molta acció. Al contrari. Pretén ser una novel·la senzilla i breu (m’agrada molt l’essencialitat i la brevetat) sobre la gent anònima i grisa i la seva vida quotidiana. Per això les històries (per exemple la del fill i els seus amics) són tan normals. És premeditat. No parlo de costumisme, que quedi clar. No volia fer una novel·la costumista. Volia escriure un text que anés al moll de la qüestió i ens fes reflexionar sobre la gent del carrer, els nostres veïns, nosaltres mateixos.

E.F: Creus que l’amor matern no coneix límits?

A.M.V: No ho sé. Segur que en té, però també segur que no en té. Jo crec que no hi ha res al món que segueixi una norma fixa. Per a algunes mares, segur que no té límits. Per a unes altres, potser sí.

E.F: El protagonista de La dona de gris és gairebé un expert en cinema clàssic i utilitza escenes que recorda per interpretar la vida reals. Creus que el cinema i la literatura ens ajuden a entendre la pròpia vida? Quina és la funció del mirall en aquesta història?

A.M.V: Sí, per descomptat. La literatura, el cinema, l’art, la música. La seva funció és aquesta. Escrivim per intentar explicar-nos a nosaltres mateixos, per intentar donar sentit a tot el que ens envolta. El protagonista de la història interpreta la vida mitjançant històries de ficció perquè no en té de reals. És com un nen petit, en certa manera. Moltes coses li vénen de nou, agreujades perquè ha tingut dos disgustos recents (la mort del pare i la pèrdua de la feina) que l’han trasbalsat i l’han deixat encara més deprimit i més vulnerable.

El mirall és un gran element des del punt de vista literari, posseeix una llarga tradició. En aquest cas, actua com a mesura, com a consciència. Li ensenya al personatge allò que no vol veure, la seva deixadesa vital, el seu deteriorament. Perquè ell és intel·ligent i comprèn perfectament la situació. Una altra cosa és que pugui dominar aquesta situació o no.

E.F: La teva novel·la no respon als canons clàssics del gènere negre. Podem parlar d’una novel·la de gènere?

A.M.V: Des d’un punt de vista purista, rotundament no. Des d’un punt de vista ampli i flexible, la cosa ja és una mica diferent. De tota manera, no sé si “negra” és la paraula. Jo la descric més com una novel·la psicològica, de personatges, amb elements que poden vorejar el gènere.

E.F: Ets una de les impulsores de l’Associació en Negre. Ens podries fer cinc cèntims dels vostres objectius?

A.M.V: Els nostres objectius són estudiar, defensar i divulgar la novel·la negra escrita en llengua catalana. Tot i que la situació d’aquest gènere a casa nostra ha millorat, encara resta molt per fer. Per això volem potenciar les trobades i xerrades, fer-ne molta divulgació, intentar que el seu estudi entri a les universitats, promoure la lectura, etc. etc. És una carrera de fons, però ho intentarem amb il·lusió.