Aina Li: “Els ulls parlen més que les paraules”

De tard en tard la literatura ens depara sorpreses agradables. I quan la sorpresa té quinze anys, i no només sap molt bé què vol dir i com vol dir-ho, sinó que té les idees més que clares, no és que sigui agradable, és agradabilíssima. En un país on la gent jove (i la no tan jove també, però aquesta és una altra història, que diria Kipling) llegeix tan poc l’aparició fulgurant d’Aina Li i d’El Noi del bus (Fanbooks, octubre del 2015) és una benedicció. Entre d’altres raons, per una d’essencial: perquè no escriu per als joves, sinó que és una jove que escriu amb la veu i la mirada dels joves, que és ben diferent.

Xavier Serrahima: La primera pregunta és gairebé obligada. Què empeny una noia de quinze anys i mig a escriure una novel·la? Ho expliques al teu blog però m’agradaria que ho compartissis amb els lectors de Núvol. Com vas començar? Escrivies un capítol per dia?

Aina Li: Sí, un capítol per dia. I cada capítol estava dividit en dues parts: una al matí i una altra al vespre. No vaig començar el blog amb la idea d’escriure una novel·la. Simplement tenia algunes històries guardades a l’ordinador i em vaig dir: “Per què no compartir-les?”. Ho vaig fer anònimament, perquè ningú no em pogués jutjar. D’entrada vaig publicar el pròleg, que tot i que haver-li posat aquest títol, era un relat, i la gent en volia la continuació.

XS: Era el mateix pròleg que ara encapçala la novel·la?

AL: Sí, el mateix. Volien saber què passava, d’on venia aquest relat. I vaig proposar-me crear la història, perquè la gent volia saber. Si no m’ho haguessin demanat, no crec que l’hagués escrit, o que hagués passat del capítol dos.

XS: I com va arribar fins l’editorial? Com se’t va acudir presentar-la?

AL: Quan ja anava pel capítol 5 o 6, alguns lectors del bloc em van dir “M’agrada, si fos un llibre jo el compraria”. I vaig pensar, “Per què no provar-ho?”. La vaig enviar a una sola editorial, a Edicions 62, i em van respondre. Com que escrivia anònimament, no sabien qui era, ni l’edat que tenia, i es van quedar sorpresos en veure que tenia 15 anys. Em van rebre quan anava pel capítol 12 o 13, i a la novel·la li faltava molt. Em van demanar com pensava continuar la història i com pensava acabar-la. No em van dir que me la publicarien, però sí que tenien interès i que volien que seguíssim en contacte. Vaig seguir escrivint-la al blog, fins que, quan quasi pensava que ja se n’havien oblidat, es van tornar a posar en contacte amb mi per dir-me que ho farien.

XS: O sigui, el somni de qualsevol escriptor convertit en realitat. Si aquesta història de com vas arribar a publicar la novel·la l’escrivissis en una novel·la, no se la creuria ningú. Una vegada més, la realitat supera la ficció. Si et sembla, entrem en el llibre. A les ressenyes que publiques al teu blog destaques que t’agraden els llibres que “enganxen al lector”. I El noi del bus “enganxa” des de la primera pàgina. T’ha sortit naturalment?

AL: Primer em sortia naturalment, escrivia una història que tenia pensada i al final de cada capítol hi deixava una mica d’intriga, i quan vaig veure que això feia que la gent s’hi enganxés, vaig dir-me que encara els faria més intrigants.

XS: En una altra de les ressenyes del blog remarques com a molt positiu del llibre que comentes el fet que “et podràs identificar amb algunes dificultats que viu la protagonista”. I crec que, segurament sense adonar-te’n, has anat incorporant a la teva novel·la tot el que t’agrada trobar en les dels altres. Em fa la impressió que has escrit, i això és fonamental per a qualsevol autor, el llibre que volies escriure.

AL: La veritat és que potser ho he fet inconscientment…, però sí que hi havia certes coses que sí feia expressament, perquè la gent s’hi pogués identificar. Com per exemple, la novel·la no diu en cap moment que la història passi en cap lloc concret, a Terrassa, a Barcelona o a Sabadell. Crec que si no dius el nom, la gent s’imagina més que és el bus de la seva ciutat, i s’hi sent més propera. Per exemple, de Starbucks, tot i que només n’hi ha a Barcelona, n’hi podria haver a qualsevol ciutat, i això fa que t’hi identifiquis més. I la resta de llocs són imaginaris, perquè tothom els pugui fer seus.

XS: Ja m’has explicat la raó del pròleg, però et volia demanar per quina raó l’escriu en Joan i no la Diana, quan el més natural seria que ho hagués fet ella. Penso que és un gran encert, que permetrà, a més que alguns nois, que no acostumen a llegir novel·les romàntiques, es puguin sentir atrets, o almenys interessats, en El noi del bus.

AL: L’escriu el Joan perquè a la majoria dels llibres romàntics que he llegit s’enfoquen sempre des del punt de vista de la noia i sempre és la noia qui està destrossada, quan ell li ha fet mal, i volia saber: Com se sent?, què pensa? Volia conèixer el punt de vista del noi.

XS: Al paràgraf inicial dius que la Mary, una de les protagonistes, “necessitava explicar” a la seva amiga què li passa. I em fa la sensació que tu també necessitaves explicar alguna cosa que duies a dins. Hi estàs d’acord?

AL: Crec que no, que eren més els altres els que necessitaven escoltar-ho que jo escriure-ho. Que potser ho portava a dins, i en algun moment ho hauria d’haver explicat, però si ho vaig fer llavors al blog va ser perquè la gent volia saber com continuava el que anava explicant dia a dia.

XS: Vas fer com Charles Dickens, doncs, que després d’uns primers articles periodístics, va començar a escriure Els papers pòstums del Club Pickwick mensualment i va ésser el públic el que gairebé li exigia que continués. I ja veus on va arribar…! Penso que, com ell, tu també tenies alguna cosa a explicar, en fossis o no conscient, i per això, la novel·la està tan ben estructurada, tot i haver estar escrita dia a dia. I a tu, per explicar-te, et cal escriure. De fet, com als teus personatges. En Joan, quan es vol comunicar de veritat amb la Diana, no parla, escriu. Tant és així que em fa la sensació que és una mena d’alter ego teu, que la Diana és la noia que voldries ésser i el Joan, la noia que ets, transformada en noi. Que quan parla el Joan, parles tu.

AL: No m’ho havia plantejat mai, però potser sí. M’hi sento molt identificada, amb el Joan, un personatge molt romàntic, que li agrada escriure…, però no ho vaig fer conscientment.

XS: Un altre element molt present a la novel·la és la separació molt clara entre dos plans, el de la realitat i el del somni. Al segon capítol escrius: “A la vida real es comportava d’una manera totalment diferent de com havia imaginat”.

AL: Sí, recordo molt bé aquesta frase.

XS: Per a mi, és una de les frases definitòries d’El noi del bus, perquè palesa molt bé que més que no una novel·la romàntica, és idealista.

AL: L’altre dia una noia em comentava que el llibre li agradava, però que era una mica massa ideal, que no era gaire realista. I jo li vaig respondre que no pretenia descriure una relació model real, ja que sé que alguna de les coses que passen a la novel·la no acostumen a passar, que normalment no t’atreviries a demanar el telèfon a noi que trobessis pel carrer, que els Joans no existeixen, però que els personatges fan el que tu no t’atreviries a fer en la vida real.

XS: Em fa l’efecte que tu has fet el llibre no per descriure el món real sinó per descriure el món que tu voldries que fos real, i, sobretot, per descriure com voldries que fossin els Joans. I això atreu, i molt, els lectors: la possibilitat d’evadir-se, de creure que els móns ideals són possibles.

AL: Sí, el que plantejo és: Què passaria si la gent actués d’una altra forma de l’habitual?. Què passaria si la gent s’obrís més, si trobessis un noi pel carrer i li diguessis “Quedem?”. Un món que no és real, però que podria ser-ho.

XS: Penso que ho has aconseguit, que el que expliques, tot i que no sigui gaire habitual, fins i tot excepcional, és, en darrera instància, versemblant. Que, per més improbable que sigui, podria passar. Que tot entra dins un marge, si vols, generós, de versemblança. Encara que sigui perquè, tot i que no passi, voldríem que passés.

AL: Sí, potser és irreal, que això no passa, però la gent es pensa: «Per què no pot passar?».

XS: Em sembla que aquesta teva manera d’enfocar la literatura la determina que una de les raons que et duu a escriure és poder viure, mitjançant la literatura, el que voldries viure.

AL: Sí, una mica sí. Potser no tan ideal, perquè no crec que tot pugui passar exactament així, però sí que ho voldria.

XS: Un altre tret molt present a la teva novel·la són els ulls, t’importen força, el color dels ulls dels protagonistes, però, encara més, de les mirades.

AL: Crec que reflecteixen molt el que una persona vol dir i a vegades no diu. Els ulls parlen més que les paraules.

XS: Així com et fixes molt en els ulls, per una altra banda, defuges el concepte de la bellesa ideal característic de la novel·la romàntica, i això enriqueix molt el llibre.

AL: Dic molt “perfecte”, però els personatges no estan gaire descrits físicament. Deixo anar “és perfecte” i la gent s’imagina el personatge amb la seva idea de perfecte. No vull crear una idea meva o única del que és perfecte, sinó que els lectors s’imaginin el que per a ells és la perfecció.

XS: Precisament entenc que és aquest concepte teu de la perfecció —al capítol 9 escrius: “No ets perfecta, més ben dit, estàs plena d’imperfeccions, però tots els teus errors i imperfeccions et converteixen en tu”—, en combinació amb alguns elements poc comuns en aquest gènere (el mal tracte de parella, l’homosexualitat..), el que li dóna tanta força a l’obra, el que fa que la teva novel·la romàntica sigui més novel·la que romàntica, que tingui vàlua literària. Això t’ho havies plantejat, o també t’ha sortit naturalment?

AL: Volia que la novel·la hi haguessin personatges diferents, que no tot fossin parelles perfectes, que tinguessin problemes com qualsevol altra persona.

XS: Un concepte important del llibre és el destí o la predestinació. Si els personatges es troben no és tan per casualitat, sinó perquè s’han de trobar. Què és per tu el destí? Quina part tenim de predestinat?

AL: Crec que tot està predestinat. Potser no en les coses petites, no en «Què em posaré, avui?», per exemple, però sí en les grans. Vaig llegir una vegada una noia que deia: «Jo crec que el lliure albir et portarà cap al teu destí». I ho comparteixo: decideixes tu, però el que decideixis ja està predeterminat; pots triar el camí per on hi vagis, però arribaràs al mateix lloc.

XS: I no pot ser per això, perquè no tots els lectors comparteixen aquesta idea teva de la predestinació, que no acaben de situar l’Albert en la novel·la?

AL: És un personatge que ningú no entén gaire per què hi és, però que m’agrada molt que hi sigui, perquè, si no hi fos, res no seria igual.

Com ho demostra el fet que hagi escollit precisament una citació d’aquesta novel·la per encapçalar El noi del bus, un dels llibres de capçalera de l’Aina li és El vigilant al camp de sègol, i és per això que em permeto cloure l’entrevista transcrivint-ne un altre paràgraf: “El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui de gust. No passa gaire sovint, però.”

No podria ésser més escaient: Holden Caulfield, el protagonista de l’obra de J.D. Salinger té tota la raó, això no passa gaire sovint, en els llibres, però en de l’escriptora terrassenca sí: t’hi sents tan familiaritzat —molt més, encara, si ets jove com ella— que et vénen ganes de fer-t’hi amic o amiga, per poder-la trucar per parlar-hi.