Aimard i El clavecí ben temperat

Deu anys després de la fastuosa interpretació d’El clavecí ben temperat per Daniel Barenboim, el Palau de la Música ha tornat a programar el primer llibre de l’obra de Bach, en aquest cas a càrrec del pianista francès Pierre-Laurent Aimard. Va ser una interpretació solvent però irregular d’un dels cims de la música de tots els temps.

La interpretació de les obres de Bach per a teclat planteja uns quants dilemes. S’han d’executar amb clavecí o amb piano? Si es fa amb piano, l’instrument s’ha de fer sonar com si fos un clavecí o bé cal tocar-lo tenint present totes les possibilitats tímbriques que ofereix el piano? Si es fa així, és fàcil fer una interpretació gairebé romàntica de Bach. A parer meu, totes les versions són vàlides, però en qualsevol cas, s’ha de tenir clar quina mena d’interpretació es vol fer de l’obra de Bach en qüestió.

Sentint Pierre-Laurent Aimard tocant el primer llibre d’El clavecí ben temperat, no vaig tenir clar quina era la seva opció. Els preludis i fugues de ritme més ràpid els va tocar en estil gairebé staccato i a una velocitat a vegades tan exagerada —especialment el preludi i fuga en sol major— que les notes no s’entenien. Aquesta va ser una de les mancances constants d’Aimard: una articulació poc clara de les tecles que es feia palesa en els passatges ràpids, en què es produïa una certa confusió tímbrica. Si tenim en compte que aquesta obra es va escriure originalment per a clavecí, és imperdonable que l’articulació de les notes no sigui absolutament diàfana, encara que es toqui amb piano.

En els preludis i fugues de ritme lent, en canvi, s’hi va recrear allargant les notes —amb un ús molt moderat del pedal en tot moment, s’ha de dir—, de manera que s’insinuava tímidament una interpretació romàntica de les peces. Va fer massa ritardandos —tot i que sense arribar a rubato— que enterbolien l’audició de l’obra i en trencaven una mica el sentit de conjunt unitari.

Pierre-Laurent Aimard és un gran pianista amb una tècnica sòlida, però no ha acabat de trobar l’estil que vol per a El clavecí ben temperat. Sembla que vol fer sonar el piano com un piano, però en els preludis i fugues ràpids és com si volgués emular el clavecí, mentre que en els lents toca amb un so expandit explorant les possibilitats tímbriques del piano. Ara bé, més enllà del so, pel que fa a la lectura de l’obra, va ser exquisida i molt ajustada a la forma que té. Va tocar els preludis amb delicadesa i les fugues marcant clarament cada entrada del subjecte, de manera que es feia notar que era una fuga.

Tots tenim al cap grans interpretacions d’aquesta obra canònica de la literatura per a teclat, des de Gustav Leonhardt fins a András Schiff. A mi m’agraden tant les versions amb piano com les de clavecí, però hi ha d’haver una unitat interpretativa que Aimard no va saber trobar. Els 24 preludis i fugues del primer llibre d’El clavecí ben temperat no es poden concebre individualment, sinó que formen una unitat estilística que s’ha de reflectir en el so de cadascun. Aquesta unitat, més difícil de trobar en el piano, precisament per la seva complexitat tècnica, és el que defineix i dóna forma a una obra immensa.