100 llatinismes més vius que mai

Cossetània acaba de publicar el volum 100 llatinismes més vius que mai, de Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, un recull que no pretén ser mutatis mutandis, un catàleg de fòssils impregnat de nostàlgia sinó tot un compendi d’expressions llatines que són ben vives entre nosaltres. Sembla, doncs, que no hem perdut del tot l’oremus. Llegiu avui a Núvol la presentació que en fan els autors.

Aquesta obra ofereix cent llatinismes d’ús comú amb una explicació que no vol ser tancada i barrada: els autors hem defugit presentar al lector cent càpsules que l’ajudessin tan sols a comprendre o a usar amb més propietat o coneixement de causa cent expressions llatines presents en la nostra llengua. Hem entès aquests cent llatinismes, en canvi, com a cent nodes, com a cent motius per a la reflexió i el creixement culturals i lingüístics. Les cent expressions triades són, d’una banda, una porta oberta cap al reconeixement de manifestacions culturals que no ens són gens alienes, perquè són a la base de les nostres formes de vida. I són també, d’altra banda, un pretext per establir ponts cap a altres formes i expressions lingüístiques, un estímul per a l’enfortiment d’una xarxa de relacions de llengua des d’una actitud entre encuriosida i lúdica.

Cadascuna de les unitats que presentem és, doncs, en bona manera, una invitació a transcendir el punt de partida i a reconèixer i a explorar l’inexhaurible fons llatí que configura la nostra llengua i, també, les altres llengües que conformen el nostre patrimoni, les neollatines, i fins i tot llengües que s’escapen de la família romànica com l’anglès, en la qual el factor llatí té una forta presència. La proposta que fa aquest recull d’expressions llatines té per objectiu empènyer el lector a fer créixer la seva consciència romànica i la seva capacitat de reflexió i descoberta lingüístiques.

Els criteris que hem fet servir per seleccionar els llatinismes han estat diversos. En primer lloc, un criteri de freqüència: gairebé tots són llatinismes molt usats i coneguts. En segon lloc, un criteri de representativitat en relació amb algun fenomen de llengua que ens ha semblat interessant: sovint els llatinismes triats permeten incorporar a la mateixa entrada el comentari d’altres formes que presenten semblances molt rellevants de fons o forma amb l’escollit. En tercer lloc, un criteri d’equilibri temàtic: si bé molts dels llatinismes del recull són usats en la llengua general, n’hem triat també de més específics: de les ciències de la salut, de les ciències humanes, de les ciències socials i de l’àmbit jurídic, per exemple. Finalment, les locucions escollides les hem ordenades alfabèticament, amb voluntat de facilitar l’accés a cadascuna de les entrades, com fan els diccionaris, i d’oferir al lector la possibilitat de fer-ne una lectura autònoma, seguida o saltant de l’una a l’altra, segons li convingui.

La presentació de cadascun dels llatinismes del recull pren la forma d’un comentari lliure en què alternen explicacions culturals que ajuden a contextualitzar l’expressió, amb referències a l’etimologia de les formes, documentació dels autors que les van fer servir des de l’antiguitat grecollatina, els contextos o els usos més cèlebres, o l’esment de les formes lingüístiques emparentades. Cada capítol acaba amb un repte de llengua o cultura al lector relacionat amb el llatinisme o amb algun dels arguments o exemples desplegats en la seva explicació.

És inqüestionable que les locucions i frases fetes llatines formen part del nostre lèxic quotidià, usades amb més o menys propietat, o amb més o menys adequació a una pronúncia ajustada, i que ressonen sovint en contextos ben diversos. Tots aquests llatinismes operen, a més, com un enllaç ineludible entre les nostres llengües modernes i el llatí, del qual, tot i no ser una llengua viva, d’ús corrent, molts de nosaltres encara ens atrevim a proclamar l’actualitat.

Perquè la nostra obra no vol ser, mutatis mutandis, un catàleg de fòssils impregnat de nostàlgia. És cert que les formes que comentem pugen del passat, petrificades, i que ens criden l’atenció precisament pel seu aparent anacronisme, perquè contrasten amb la lluïssor de la nostra llengua actual. Si bé és cert que aquests cossos estranys exigeixen que els expliquem, que en fem una justificació històrica (d’on vénen, què signifiquen), també ho és que tenen moltes coses a dir-nos. Així, doncs, hem optat per escoltar-los, per prendre’ls com a pretextos de reflexió i comprensió de les formes i el sistema en què apareixen avui dia. I és així que els trobem sorprenentment a prop de nosaltres, de la nostra llengua actual, radicalment vius.