Txarango: “Somiar és el primer pas per poder viure allò que vols”

Txarango ha obtingut quatre premis a la gala dels Enderrock 2015. Ja van arrasar a la votació popular. Segons informa la revista, el web va registrar un total de 16.100 usuaris únics en aquesta votació, un 14,8% més que l’any passat. La gran festa de la música es va celebrar ahir al Teatre Municipal de Girona. Recuperem l’entrevista que els hi va fer Gemma Ventura, en què el grup ens revela les interioritats del seu nou treball. Alguer Miquel i Marcel Lázaro, dos dels integrants, ens parlen del disc en una entrevista sincera, divertida i amb el toc d’esperança i positivitat a què ens tenen acostumats.

Una pluja d’esperances eixuga llàgrimes i trepitja el bassal de les tristeses. Txarango torna, per esquitxar la pobresa i la injustícia. En un viatge que s’enfila, gota a gota, per un riu i que navega amb l’impuls de la corba dels llavis. Coneixem la seva rialla, còmplice d’un camí on han temptat els somnis i on, de mica en mica, han convertit casa seva en un circ. Una caravana que ha recorregut escenaris a la mateixa velocitat que ha crescut la seva família.

Som Riu, és el títol del seu segon disc. Si abans ja quedàvem embadalits amb aquells contes rebels i quotidians, ara, la màgia es vesteix amb la llum inconformista dels carrers. L’encant de Txarango demostra que les il·lusions conviuen despertes amb la realitat.

La seva seducció neix d’un encomanadís enamorament per la vida. Caminant descalços, cantant de tu a tu, compartint desitjos a cada plaça. Parlem d’una complicitat, d’un encanteri que t’abraça des de Clòwnia. Una ciutat imaginària que els propers 2 i 3 de maig s’alçarà a Sant Joan de les Abadesses. Amb la companyia de músics i seguidors donaran la benvinguda al disc i encetaran la nova gira anomenada Tempesta. Desafiant llamps i trons, a Catalunya i arreu d’Europa, aquesta colla de mags estan disposats a seguir compartint caliu, tendresa, lluita i molts, molts somriures.

Així doncs, naixent a les valls i desembocant al Mediterrani, Txarango rema entre l’aigua del present, per compartir de nou una explosió d’emocions.

Gemma: Som Riu, un títol amb moltíssimes interpretacions però que ja d’entrada reivindica una identitat.

Alguer: Sí! L’altre dia vam llegir que en sis lletres hi havia molts significats i potser nosaltres, realment  no hi havíem pensat. Som Riu ens explicava moltes coses que anàvem a fer al disc. Una era aquesta idea, que molts afluents i moltes gotes d’aigua anessin en una sola direcció. L’aigua és canvi, és vida. Això era una cosa que ens agradava i que formava part del passatge del disc. L’altra idea era que buscàvem les arrels. L’any passat, girant per Europa, ens vam adonar que érem molt mediterranis! No només nosaltres sinó que musicalment també ens veien així. Com que nosaltres som d’interior, pujant de mar cap endins vam arribar als rius i és allà on neix aquest Mediterrani, que és aquest riu, i que són les nostres valls i també on neix aquest Som Riu. A part, hi havia les dues paraules que si les ajuntes feien somriu, que era una actitud amb què donàvem sentit al disc.

A més, un riu pot assolir la força per provocar un canvi o per anar contracorrent.

Alguer: Sí, el Marcel deia que s’ha de remoure l’aigua estancada perquè si no es podreix. Tal com estan les coses hem de fer això! També ens agrada molt relacionar el sentit de mullar-se amb l’aigua, perquè avui en dia també ens hem de mullar, hem de sortir a buscar les coses perquè cada dia ens les retallen una mica més.

Sembla que hi hagi un riu que dibuixi un transcurs dins del disc, us imagineu on podria desembocar?

Marcel: El disc desemboca en un mar i aquest mar acaba sent el col·lectiu. Potser és la utopia d’aquest món col·lectiu, que tots a l’una podem fer que vagi millor.

Alguer: Sí, que bo que hagis vist el riu dins del disc! Perquè nosaltres ja havíem pensat el disc com un riu!

Marcel: De fet, del mar, en reivindicàvem aquest Mediterrani que banya molts països, molts continents, moltes cultures diferents. Que en realitat ens assemblem més del que sembla. Que malgrat religions i cultures diferents, tenim una manera de fer i de viure al carrer. Sempre dèiem que si la roba estesa, que si sortir i fer un foc i trobar-se al carrer. Fer la vida al carrer és molt mediterrani tant per la part que ens toca a nosaltres com per la part africana.

Alguer: Sí, de fet, tal com van les coses sembla que Catalunya s’emmiralli amb països del nord d’Europa com a model. Bé, com a model d’alguna cosa sí que ens hem d’emmirallar amb aquests països, però nosaltres hem de viure d’una manera diferent, perquè som un país d’escalfor, un altra cosa que nosaltres també reivindicàvem.

“Tant de bo dos i dos sumin quatre, tant de bo creure en la màgia no sigui cosa de tres”. Reivindiqueu que la màgia no s’ha de confondre amb unes il·lusions impossibles, sinó que pot conviure amb la realitat!

Alguer: Exacte. A vegades la màgia la trobem en aquella persona que sap mirar i treure els tresors de les coses que li passen. A les nostres vides han passat coses súper guapes, com perseguir aquest somni de la música i que s’hagi convertit en realitat. És màgic!

Marcel: Sobretot m’agrada en el somni. Al somiador sovint se li diu: toca de peus a terra, deixa’t estar d’hòsties i tira endavant! Somiar està desvalorat!

Alguer: Hi ha una frase al disc que explica això: “si vols viure el que somies has de començar somiant”. Llavors començar somiant és el primer pas per poder viure allò que vols aconseguir.

A l’hora de crear, procureu esquivar etiquetes per deixar-vos endur amb la música?

Marcel: Estilísticament mai posem fronteres a l’estil ja sigui un reggae, una salsa… El que sí que unifiquem és què anem a dir, ho parlem i ho posem en comú. L’estil és un mitjà per dir allò que vols dir.

Alguer: Quan fem un disc sí que fem un marc conceptual sobre quines coses direm. Que sigui tot un treball de dalt a baix. Com que som molta gent diferent al grup, això també ens serveix per treballar tots a l’hora de compondre i d’escriure en una mateixa direcció. Això ens va molt bé.

Vosaltres que treballeu tant la part poètica de les lletres, no us ho heu plantejat mai escriure algun llibre?

Alguer: De fet en el primer disc vam tenir una idea que ens hagués agradat fer, el que passa és que al final no va poder ser. El propòsit era que el disc no l’acompanyés una capsa sinó una espècie de llibre. És a dir, que el disc anés a dins d’un llibre. Perquè bé, sempre és això, com que ens hi aboquem molt, hi ha molt contingut a dins de les cançons. Expliquen coses que realment són viscudes i encara es poden explicar molt més. Però bé, fem el què podem!

Marcel: Tenim un enemic que és el temps encara!

Els viatges estan plens d’estímuls i descobriments. Què us ha aportat el fet de traspassar fronteres amb la vostra música?

Marcel: El primer és la teva pròpia identitat, que mai saps d’on véns ni qui ets. I traspassar fronteres ens ha fet veure qui som.

Alguer: A la mirada dels altres cap a tu, t’hi trobes, que això és heavy! A més, també ens ha aportat sobretot veure que el que nosaltres fem o el que fa la gent que toca música es pot escoltar des de qualsevol racó del món. Encara ens sorprèn que la gent d’aquí ens digui: “però a fora què fa la gent? Si no us entén!” Però nosaltres ja els expliquem qui som, d’on venim! A part hi ha la rítmica, hi ha el llenguatge corporal, hi ha l’energia d’un directe…

Deu ser espectacular que entenguin el vostre missatge a través de la música!

Alguer: Totalment! I és molt guai! Hi ha gent que ens escriu sobretot d’Amèrica del Sud, Argentina, Mèxic que posen “aprendiendo catalán gracias a Txarango”. Perquè la gent agafa la música i la tradueix!

Encara us trobareu versions!!

Alguer: Aviam! Molaria molt!!

Marcel: Sí, que les fessin amb el google translate!

Heu anat viatjant amunt i avall i hi ha hagut un moment en què us heu aturat per buscar les arrels i escriure una cançó en homenatge a la figura del poble.

Alguer: Exacte, perquè una de les coses que segurament ens ha portat el grup és segurament l’enyorança del que hi havia abans. Ha sigut un tsunami sobre nostre els últims tres anys de la nostra vida, ens hi hem dedicat a tope i quan ets fora te n’adones que hi havia moltes estones, que tu abans ja vivies sempre amb la teva gent, que han anat desapareixent i que et queden molt lluny.

Durant tot aquest temps que heu crescut com a grup tan ràpidament, heu vist com al carrer augmentaven la pobresa i les injustícies. Aquesta realitat ha fet créixer el vostre compromís revolucionari?

Marcel: De compromís, n’hem tingut sempre. El que passa és que potser no ens ha quedat tan explícit en les lletres.

Alguer: L’inconformisme sempre ha existit. Des de Txarango ens preguntàvem: amb la música podem fer-hi alguna cosa? Llavors intentem-ho fer! Però sí que en aquest disc és més evident i és molt explícit, de cara a la lluita, en una cançó que es diu “Governant”. Un tros de la lletra diu: «Governant, toca el dos!»i és un cant a la revolta, un himne a moure’ns. Suposo que també surt no només pel moment sinó perquè això sempre ho hem viscut! Durant tota la nostra vida sempre ens hem trobat en situacions en què et preguntes: com pot ser que passi això a casa nostra? Com pot ser que les coses siguin d’aquesta manera? Ara en aquest disc com que segurament Txarango té un altaveu més gran, era important que hi fos.

Per altra banda, heu perseguit molts reptes, proposant i desafiant límits. Quin paper hi juga la sort?

Marcel: De sort n’hi ha hagut en el sentit que hem estat disposats a córrer el risc de tot allò que se’ns posés al davant.

Alguer: Hem treballat al màxim que es pot! Ens sentim afortunats i privilegiats en el sentit que som conscients que la nostra situació no és l’habitual, que hi ha molta gent que fa música! Que avui tanta gent estimi aquestes cançons, per nosaltres, és una bestiesa! És molt guai! Però sí que quan vam començar amb Txarango vam dedicar-hi tota la nostra energia. Des d’aquell primer dia fins avui no hem parat ni un moment. O sigui que hem fet tot allò que podíem, segur. Ara, llavors hi ha aquest petit factor que hem tingut la sort que la gent s’ho ha estimat.

Després d’haver-vos deixat endur per un somni, de viure amb certa incertesa, creieu que és sa no tenir el control de les coses?

Alguer: És que la vida és així.

Marcel: És que un cop les coses traspassen, surten de tu, ja és tot incontrolable. Ja no depèn de tu.

Alguer: Nosaltres intentem fer el que ens agrada. A Txarango cuidem les cançons per poder sentir que ens agrada el que fem. Llavors tot el que passa a partir de nosaltres, com per exemple què li semblarà a la gent, ja no està a les nostres mans.

“Som tot allò que vindrà”. La vostra mirada apunta més cap al demà que cap al passat?

Alguer: Sí, però perquè el present ens passa tan ràpid! Hi ha les dues mirades al disc: la del passat però també hi ha molt de futur, perquè sobretot és un cant a l’esperança, de sortir a dir les coses, i esperem que el demà sigui diferent o que sigui una mica més com ens agrada. És plantejar-se un horitzó cap a on caminar.

I anar vivint i gaudint del present.

Alguer: Sí, perquè al final és l’única cosa que existeix.