Teresa Cabré: “A mesura que s’utilitza la llengua, es van creant les paraules que es necessiten”

Zeneida Sardà entrevista en l’últim número de la revista Serra d’or Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC. A continuació en reproduïm un fragment.

Teresa Cabré i Castellví, presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del juny de 2014, és una dona simpàtica i espontània, apassionada de la seva feina, que parla sense ambages des del profund coneixement que té de la nostra llengua. Testimoni del seu dinamisme i de la seva activitat per a ajudar a la normalització i a la consolidació del català, són els nombrosos organismes en els quals no sols ha treballat, sinó dels quals ha estat cofundadora i directora. Professora i catedràtica de Lingüística Descriptiva de català, primer a la UB i posteriorment a la UPF, ha estat vicerectora d’Investigació, directora del Centre de Referència en Enginyeria Lingüística (CREL) i directora de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA).

El 1996 va rebre la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i el 2007 el Premi Internacional de Terminologia Eugen Wüster. És Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres, nomenament que li ha estat atorgat per la defensa de les llengües romàniques. Aquest any 2015 li ha estat concedida la Creu de Sant Jordi «en reconeixement a una trajectòria científica i docent que ha contribuït a prestigiar la llengua catalana».

Com se’t desvetlla l’interès per la lexicografia i la lexicologia?

Després d’una tesi en dialectologia, em vaig dedicar a la lexicologia perquè el lèxic era la part més informal i menys estudiada de les gramàtiques. Es considerava que el lèxic era el sac de les irregularitats de la llengua. Així com la gramàtica era un conjunt de regles, amb algunes excepcions, i la fonologia també, el lèxic, no. Semblava que del lèxic només es poguessin fer llistes de paraules. A partir d’aquí, jo crec que vaig adoptar un punt de vista que m’ha servit tota la vida: el punt de vista científic. Quan mires un conjunt de fenòmens, pots adoptar dues actituds: mirar-te’ls per veure tot allò que els separa, tot allò que fa diferents cada un d’aquells fenòmens, o mirar-te’ls des del punt de vista d’allò que els fa semblants. Amb el lèxic, i d’una manera purament intuïtiva, vaig mirar què és el que fa semblants les paraules de la llengua i, a partir d’aquí, vaig poder inferir una teoria: anar una mica més amunt per veure les coses en la seva globalitat més abstracta, que és el que a mi m’agrada. Així vaig entrar a la lexicologia. Hi vaig dedicar diversos anys. Vaig fer morfologia lèxica, bàsicament a la Universitat de Barcelona, al Departament de Filologia Espanyola, quan el doctor Badia encara n’era el director. Després, quan es va crear el Departament de Llengua Catalana, hi vam passar i allà vaig impartir lexicologia catalana durant molts anys, pràcticament fins que vaig deixar la UB.

De la lexicologia, passes a la terminologia, la ciència que s’ocupa d’establir els criteris de creació de termes nous i que estableix els termes de referència. Com neix el Termcat?

L’any 1984, després de l’Estatut d’Autonomia i de la Llei de normalització lingüística, la Generalitat va pensar que calia muntar una estructura que s’ocupés de posar al dia les parcel·les del lèxic cientificotècnic. A mesura que s’utilitza la llengua, es van creant les paraules que es necessiten. Però com que a la universitat no s’havia ensenyat determinades matèries en català, faltava la terminologia. Vam fer un seminari en què vam convocar moltes entitats i revistes especialitzades per veure com es podia organitzar aquesta estructura. Arran d’aquest seminari, la Generalitat i l’Institut em vam proposar crear el centre de terminologia, l’actual Termcat. Vaig anar a Viena a estudiar una mica de terminologia, ja que jo no associava la terminologia amb el que havia fet fins en aquell moment, el lèxic. Vaig anar també al Quebec per veure com havien organitzat els serveis terminològics.

Qui fa el treball d’assessorament dels nous termes a institucions, empreses, particulars?

Si no poden resoldre un determinat problema per mitjà dels seus propis tècnics lingüístics, truquen al Termcat, que fa una recerca terminològica. Si es troben amb casos en què no hi ha cap equivalent català que s’utilitzi realment, sinó que sempre es fa servir el manlleu d’una altra llengua, aleshores fan una sessió tècnica. Proposen o bé adaptar el manlleu o bé adoptar una paraula catalana que pugui tenir alguna fortuna. S’actua sempre amb molta cautela. Si és l’adaptació d’un manlleu, no hi ha problema, sobretot si no es desfigura gaire. Però si és una paraula nova, s’ha d’anar amb molt de compte, perquè aquesta paraula pot caure en el buit. I, és clar, un organisme no es pot permetre el luxe que moltes de les seves propostes caiguin en el buit. Per això els quebequesos deien que el més senzill és fer paraules llargues que intentin descriure la cosa. D’aquesta manera sempre serà més fàcil que s’adopti. Però no comptaven que, si això va bé des del punt de vista de la transparència, no funciona des del punt de vista de l’ús. Nosaltres intentem utilitzar paraules com més curtes millor.

L’any 1989 vas crear, a la Universitat de Barcelona, l’Observatori de Neologia, actualment a la UPF. Quin és exactament el treball que fa aquest observatori?

L’Observatori és un projecte que vaig crear a la Universitat de Barcelona l’any 1989 perquè hi havia molts bons estudiants que marxaven de la universitat, però que volien continuar lligats al tema del lèxic. Se’m va ocórrer tirar endavant aquest projecte, evidentment a títol voluntari, perquè aquests estudiants mantinguessin una vinculació. Va tenir un gran èxit. S’hi van apuntar entre quaranta i cinquanta persones. El nostre objectiu en aquell moment era recollir totes les paraules del català i el castellà que no fossin incloses als diccionaris de referència, que en el cas del català eren el Fabra i el diccionari de l’Enciclopèdia. Eren paraules que es publicaven als diaris, és a dir, que tenien una certa difusió.

Però l’acceptació definitiva de les noves paraules tècniques és feina de l’IEC, oi?

En efecte. L’observatori el que fa és recopilar. L’observatori té un conveni amb l’Institut, de manera que cada any li passa la llista de totes les paraules noves que han aparegut durant aquell any a la premsa, amb els seus contextos i amb la seva freqüència. L’Institut no tria entre totes aquestes paraules aquell any mateix, però va recollint tot el material. Per a la primera edició del DIEC ja es va tenir en compte.