Quim Morales i el paradís impossible dels catalans

Quim Morales acaba de publicar Com ser un bon català? Gemma Ventura li ha fet una entrevista en profunditat.

Els catalans compartim un tarannà que delata les nostres arrels. Potser és per això que, a mesura que anem descobrint Com ser un bon català? (Columna Edicions) ens adonem que al nostre costat ens acompanya la complicitat. Quina és la segona tornada de l’himne del Barça? Penses: «Ja m’ha delatat, jo tampoc me la sé!» Reneguem en castellà per no malbaratar la nostra llengua? De mica en mica vas comptant amb els dits en quants punts coincideixes i per un moment, t’alegres de veure que no ets l’únic que acumulaves desenes de bosses en un calaix.

El Quim Morales parla i escriu amb proximitat. De tu a tu. Llegeixes aquest llibre i sembla que l’estiguis escoltant a la ràdio o que tinguis davant teu un article dels que publica al diari Ara. Amb un estil àgil, un to que lliga l’enginy i la naturalitat. Què trobarem en el seu primer llibre?  Més enllà de la diversió i la reflexió, la coherència amb la seva manera de fer.

Des de l’humor aconsegueix una cosa més important que ser un català modèlic: treure ferro i no generalitzar. En un context on contínuament es publiquen volums rellevants sobre la independència o sobre el Tricentenari, ha arribat una guia, més aviat prima i modesta, que amb la distància d’un observador i amb la proximitat d’un escriptor, ens dóna la clau per a relativitzar.

La ironia defineix aquest llibre des del títol fins a l’últim punt. No existeix el bon català i ja d’entrada, la portada, amb il·lustracions de la Júlia Bausili, evidencia el doble joc. El que aparentment seria la reafirmació de l’essència catalana, resulta ser un manual que ens dóna les instruccions per a treure’ns importància, riure’ns de nosaltres mateixos i adonar-nos que som tan iguals com diferents.

Anar al gra. Proposar i suggerir. Mentrestant, des de l’anonimat del lector, se’ns van escapant somriures. El Quim ha fet punteria per encertar amb precisió quines són les arrels de casa nostra. Ensenyant-nos que no gaire lluny de la Moreneta, el pa amb tomàquet i la sardana existeix la diversitat de cada català.

Et fan l’encàrrec del que serà el teu primer llibre i el fas en dos mesos. Has estat observant amb lupa la conducta catalana?

Estaria molt bé això, però com que només tenia dos mesos per a escriure’l no vaig tenir temps ni d’agafar les ulleres, pràcticament. De fet va ser un encàrrec de l’editorial, volien preparar un llibre d’aquest tipus. Un llibre lleuger, simpàtic, divertit. Per tant, no es tractava tant de fer un exercici de sociologia sinó més aviat un llibre que fos per a passar una bona estona i reflexionar una miqueta sobre alguns punts que suposadament són claus del fet de ser català. El que vaig fer primer va ser preparar-me un llistat dels cinquanta punts, també per comentar-los amb l’editorial per veure si els agradaven o no i els van agradar bastant, em sembla que només van canviar dos o tres punts. Llavors vaig anar treballant capítol per capítol.  Procurant fer un índex en què més o menys hi hagués una mica de tot, que no es repetissin temes, que n’hi hagués algun de divertit, algun altre de sorprenent, algun d’inesperat, algun que fes dir a la gent: «Ostres, és veritat, això és molt català i ningú ho havia dit mai abans!». Tot això va comportar una mica de feina però van ser potser dos o tres dies d’estar pensant i estar concentrat en quins punts volia tractar en aquest llibre.

I fixar-te fins i tot en incloure-hi totes les generacions, des dels més petits que actuen als Pastorets fins a la típica àvia que guarda totes les bosses en un racó.

També, sí senyor, des de les bosses o l’elaboració de la ratafia fins al Club Super 3, per dir-ho d’alguna manera. O anar a veure ovnis a Montserrat, que ja és un costum d’una altra generació. Abans la gent anava a Montserrat a veure la Moreneta, ara n’hi ha que hi van a veure ovnis el dia 11 de cada mes.

M’anava fixant en la manera que està escrit i potser és el reflex del teu estil. La llargada podria ser d’un article del diari Ara i el ritme, més lleuger, podria ser el de la ràdio.

M’agrada molt que m’ho comentis això, perquè realment era la meva intenció. De cada punt fer com un article, alguns són una miqueta més llargs i alguns donaven menys de si. El que tampoc m’agrada és estirar xiclets, a mi. Si un capítol donava per a 800 caràcters, doncs allà es quedaven. Però sí que sempre intento escriure com parlo. M’agradaria parlar tan bé com escric, perquè tens més vocabulari i pots pensar més els adjectius, però la idea era que aquest to informal també es notés en el text.

I també és força semblant a la ràdio pel fet que planteges un tema, suggereixes una estratègia i després fas la petita reflexió al final, per acabar-ho de brodar.

Suposo que ja és deformació professional. Escric molt per a la ràdio i escric molt per a mi. Per tant, al final el que surt en aquest text, més o menys polit, és la meva manera de parlar o de pensar, segurament. De pensar que si pogués ho faria així, però de moment escric d’aquesta manera.

Una manera que s’agraeix, perquè normalment quan agafes un llibre veus com els escriptors s’hi recreen, en un estil molt rebuscat on, al final, només s’hi entenen ells mateixos.

No m’agraden aquests autors que exigeixen al lector un sobreesforç per entrar en el seu món. Si de cas ets tu que et poses a la seva disposició, i tampoc és qüestió de fer subjecte, verb i predicat i infinitius tota l’estona, però, home, posa’ls-ho fàcil i que la lectura sigui agradable i lleugera. Penso, eh?

A més, ara t’has estrenat per Sant Jordi com a escriptor. Com ha estat aquesta primera experiència?

Ha estat fantàstic! És una d’aquelles experiències que intentaré retenir a la memòria durant molt de temps perquè no ho havia viscut mai com a autor, no sabia com era. Sí que sabia que anaven molt cansats, que era un no parar, però és un cansat maco. És gairebé com aquell cansament del dia de Reis, que vas de casa dels avis a casa dels tiets i al vespre als altres avis, i vas d’un lloc a un altre però amb aquella alegria i aquella mena de borratxera de la il·lusió. A més, vaig tenir la sort de signar molts llibres. No és que em tregui mèrits o que em menystingui, però no m’esperava signar tants llibres i que m’expliquessin tantes coses! Que arribessis a una parada i ja t’estiguessin esperant, que et fessin bromes relacionades amb la teva feina de la ràdio. Veus que es tracta de gent que t’ha llegit i que t’escolta a la ràdio. Va ser un dia molt especial, a més a més de tot el que s’organitza per als autors, que si un esmorzar a primera hora del matí, un dinar… hi ha diverses festes a les quals no vaig poder assistir però vaja, un autor que tingui temps s’ho pot passar molt bé el dia de Sant Jordi. Pot ser com una gran festa vital i literària!

Deus haver viscut el contrast entre estar sol a casa fent aquest llibre i després sorprendre’t de veure tanta gent que et llegeix!

Tal qual! És això. És veritat que hi ha uns mesos com de reclusió per a fer el llibre i després,  quan el poses a disposició de tothom, és quan t’ho passes millor. El llibre ja està escrit, la feina ja està feta, l’edició és molt delicada i bonica, tot està molt ben acabadet i llavors tu ja només t’ho passes bé! Vas aquí a promocionar-lo, t’entrevisten allà i vas parlant del teu treball, però ja l’has fet i ja és qüestió de gaudir-lo.

Ara que ens prenem tan seriosament el tema de la independència, creus que seria un bon moment per a dir: si vosaltres teniu la Constitució, nosaltres tenim aquest llibre.

Home, seria fantàstic això! La veritat és que aquest era un dels propòsits dels encàrrecs de la Berta Bruna, de l’editorial Columna, quan em va proposar aquest llibre. Deia, ara sortiran un munt de llibres del 1714, de la història dels catalans, de tota aquesta cosa tan densa i molt important i tot el que tu vulguis, però estaria bé fer un llibre que també miri els catalans d’una manera més irònica, més divertida, trobar-nos les pegues, trobar-nos les coses divertides. Veure una mica com som les persones. No tots som antropòlegs ni historiadors a qui ens interessa moltíssim quanta gent va morir a la batalla de no sé on. Dius, no home! Ara mateix ens interessa com som els catalans i com ens veiem des del punt de vista d’una persona tirant a normal i corrent com seria jo.

I potser no cal mirar tan enllà dels polítics, perquè cada vegada és més típic estar en un sopar i que arribi el moment en què cadascú comenci a proclamar sentències sobre la independència. Cal prendre’s les coses amb més humor?

És clar, és que si no es parlen aquestes coses, sembla que no estiguis prou conscienciat, ni estimis prou el teu país. Jo me l’estimo igualment sense estar encaparrat amb la independència i amb tot aquest procés, sinó d’una manera amable, divertida i intentant passar una bona estona mirant-nos a nosaltres mateixos.

Suposo que el tema de la ràdio t’haurà ajudat molt a treure transcendència de les coses, fins i tot en d’altres aspectes.

Sempre. He fet programes d’humor o de magazín d’entreteniment, i tot pot ser important però ho intentem tractar d’una forma amable, divertida. Buscant el costat més enginyós o més ocurrent de les coses, perquè si no de vegades tot el dia es tracta el mateix tema, que es repeteix i es repeteix, i que arribin programes, o textos o articles que es mirin el món des d’una altra perspectiva s’agraeix.

És un exercici per treure ferro a les coses.

Sí, jo sóc de treure ferro a les coses. Intento no afectar-me massa pel que m’envolta, però ja en la meva vida quotidiana, eh? Així doncs, la meva manera de fer ràdio és la meva manera de viure. No és que sigui un inconscient ni un frívol, però intento pensar «No és tan greu, demà serà un altre dia». Si un dia fas un mal programa de ràdio i veus a la gent ensopida dius: «Ja l’hem fet aquest, demà en fem un altre i pot sortir molt millor!», per exemple, per dir-te alguna cosa, eh? Igualment, amb el tema de Catalunya i quan la cosa es crispa i es posa una mica tensa dius: «Tranquils, tenim tota la vida per endavant!». Potser nosaltres no veurem la independència, però com a mínim que estiguem contents i que ens sentim orgullosos dels passos que hem anat fent.

Igualment, aquesta actitud no és gens frívola, just al contrari, és més madura ja que en el fons és la capacitat de relativitzar.

Pot ser, també és aquell punt a què arriba la gent gran, els veterans que diuen: «Això ja ho he viscut! Jo ja sé com va això!». Doncs potser em trobo en aquest punt, dius: «Bé, ja ens en sortirem!». És clar que hi ha gent que viu circumstàncies molt tràgiques i espantoses, i llavors aquí sí que t’has de posar una mica seriós, però la resta no és tan important.

Més enllà de què és important o relatiu, tu creus que hem de tenir el dret a decidir?

Evidentment. Jo penso que sí. És una petició d’un poble de milions de persones, així doncs per què no se’ls pot concedir aquesta cosa tan senzilla com és anar a votar un dia i després veurem si és vinculant o no? Aleshores s’entendrà si hi ha una necessitat real i majoritària que en aquest país hi passi alguna cosa diferent del que hi ha passat fins ara. I no ens podem estancar en què la Constitució espanyola no contempla referèndums o no contempla consultes, tot això és molt arcaic, està molt passat de moda. O sigui, la Constitució espanyola pels anys que té deu ser el llibre que ha envellit pitjor de la història. Tu et llegeixes un llibre de fa tres segles i potser t’enganxa per exemple alguna cosa de Shakespeare, veus la Constitució espanyola i dius: mare de Déu! Però quina cosa més casposa, de dalt a baix! Una actualització o una renovació de continguts no estaria gens malament! I per això paguem els nostres polítics també, perquè escoltin la gent que els hem votat.

Llegia aquest llibre i pensava, potser ara pot venir una persona de fora i dir, per exemple: jo menjo calçots, tinc l’adhesiu del burro al cotxe i he anat a l’esplai, llavors jo també sóc un bon català.

Segurament, perquè el que s’ha de llegir entre línies en aquest llibre, si és que no es llegeix a les línies que crec que ho explico en algun punt, és que no existeix el bon català, ni crec que existeixi mai! Que el propòsit de ser un bon català forma part del fet de ser català. «Hosti, jo vull ser un bon català, però no ho sóc perquè jo mateix sóc del Real Madrid, perquè resulta que no m’agraden els calçots o no m’he posat mai una barretina, i jo vull ser un bon català!». Això és una part divertida i intrínseca del fet de ser català. Voler ser el bon català que jo crec que no existeix, que és, ni ningú ho ha estat ni ho serà mai. I el dia que hi hagi qui el sigui, malament rai, perquè ens haurem de buscar una altra excusa, o un altre projecte de vida per aspirar a alguna cosa. És com una mena de paradís… el paradís del bon català! Doncs qualsevol pot ser un bon català i alhora ningú ho és.

Hi ha algú que ha caigut en el parany d’entendre aquest llibre com si fos un “Manual para fomentar el separatismo”?

Dins de les coses sorprenents que han passat en aquest llibre, com tantes altres, he tingut experiències noves fins i tot pel fet que de sobte, ha començat a sortir gent a les xarxes socials dient que aquest llibre es dóna a les escoles perquè els nens aprenguin a ser bons catalans. O sigui, es tracta de gent que ni tan sols ha llegit dues pàgines d’aquest llibre, tot i que crec que la portada ja t’hi ajuda, la contraportada una mica més i si l’obres, a les tres primeres línies ja veus que és un llibre d’humor! Però sí que van haver-hi uns dies que aquests comentaris van circular i alguns entorns d’aquests més radicals, que devien ser de l’Estat espanyol, criticaven i manipulaven aquesta informació dient que aquest llibre era obligatori a les escoles. Que jo pensava, ostres, estaria bé no? Em faria ric! Però no ho és ni ho ha de ser, un llibre així. Si de cas, qui el vulgui llegir que se’l compri.

Aleshores, has experimentat aquest punt de quan escrius un llibre, que cadascú l’interpreta a la seva manera!

Això és veritat! I tan tant et pots trobar algú a qui agrada molt com algú altre que pot dir-te que no li ha agradat i que t’hi falta alguna cosa . Dic: «No, no! Ja ho sé que n’hi falta alguna, hi falten molts punts!”

Gairebé se’n podria fer una enciclopèdia d’aquests costums!

Clar! Ostres tu! Jo n’he trobat 50, però no són “els” 50. Que potser amb un ja pots tirar durant molt de temps en el projecte de ser un bon català i a vegades encara que en compleixis 50 potser no n’ets, no ho sé.

Te n’han suggerit cap que t’hagi cridat l’atenció?

M’han fet matisos de coses tècniques. «Oh, bé la ratafia, sí, sí, això que dius està bé, però la ratafia nosaltres la fem així!». De punts, no. Fins i tot els ha sorprès el punt de guardar bosses a casa. Potser a Madrid també ho fan, eh? Però jo aquí sempre ho he vist! Ho he vist a casa dels meus avis, a casa dels meus pares, a casa dels meus sogres, a casa dels meus tiets… tothom té un calaix o fins i tot una mena de dispositiu que es compra a l’Ikea, que es penja a la paret per anar-hi posant bosses. Ara, el dia que en vols treure una és horrorós, eh? Perquè estan totes comprimides de tal manera!

És molt típic això! De guardar les bosses en un calaix, i dir quan vagi al súper m’estalviaré aquells dos cèntims!

I te’n vas de casa a comprar i no te n’has recordat! I arribes amb una altra bossa i la tornes a guardar en aquell lloc. Punts d’aquests que els han fet gràcia, o el de sortir a TV3. Això és dels últims anys, les últimes dècades. Ostres tu! Quan surts a TV3 et sents com orgullós. «Jo vaig anar de públic al Persones humanes, vaig sortir de fons al Telenotícies o vaig estar de públic al programa del Buenafuente». Això és una cosa que és com: «He anat a TV3 eh? O a la Marató!». S’hi ha d’haver anat un cop a la vida a la Marató!

D’altres observacions que fas: m’ha fet molta gràcia el tema de parlar en castellà a un estranger, perquè quan he estat a Irlanda m’ha trucat una tieta i m’ha començat a parlar en castellà!

Veus! Com que estàs tan lluny! I com que a Catalunya tenim aquesta llengua tan especial! Un anglès entén igual el català que el castellà, però sempre els parlem en castellà. Igual que renegar en castellà. Quan renegues en castellà et quedes més a gust que quan renegues en català. És massa bonic renegar en català. Quan estàs molt enfadat dius: «Coñooo!!», fas una castellanada. La llengua també és un dels temes que va sortint o va filtrant-se per alguns capítols del llibre.

N’hi ha algun amb què et sentis més identificat? O que quan l’hagis escrit hagis pensat: aquest és el meu!

A mi m’agrada molt el de les segones estrofes dels himnes. Perquè és veritat que tu et saps la primera, te’l saps molt bé, el: «Tot el camp, és un clam», però quan arriba la segona part, què diu? «Jugadors….?», i així en molts himnes. Vaig estar repassant i dic, el del Barça no ens el sabem, “Els Segadors” tampoc, el “Virolai” tampoc. Perquè aleshores hi ha la Serra d’Or, els angelets amunt avall, què feien? Fins i tot a la cançó de Bola de drac, també hi ha molta gent que no sap com continua després del primer tros que se sap tothom.

Aquí hi ha el contrast, perquè no ens la sabem però l’emoció hi és!

Home i tant! Llavors has de dissimular i fer veure que te la saps i anar repetint les paraules que més o menys et sonen. Però sí, en aquest m’hi vaig sentir molt identificat i vaig creure que això formava part del bon català, que s’aboca en una cosa amb tanta passió que després diu ostres tu, i ara què venia? Com era la segona estrofa? Però ell ja ha cantat la primera.

Només començar el llibre, deixes clar que és impossible que aquest llibre pugui fer servei. Al cap i a la fi, els catalans som com un trencaclosques que està fet entre tots però on cadascú és diferent.

Clar, i qui complirà un punt no en complirà un altre. Fins i tot hi poden haver punts que potser són contradictoris uns amb altres. Jo només feia un repàs que proposava que ens mirem nosaltres una mica i sobretot riguem i ens ho passem bé, perquè, escolta’m, al final tots ens morirem, eh? O sigui que val més que en el moment històric en què estiguem cada cosa que aconseguim, per petita que sigui, encara que sigui que ens surti bé una ratafia o comprar uns ametllats bons, doncs aquestes coses les hem de gaudir perquè és el que ens quedarà. Els grans projectes com “Catalunya triomfant” ja arribaran, ja tornarà a ser rica i plena, però de moment tal com estem podem trobar coses positives en el nostre dia a dia.

És maca aquesta reflexió perquè també es pot traspassar a altres temes.

Jo crec que sí. Sense oblidar els grans objectius però no deixar de banda les petites coses i els petits tresors que tenim pel fet de ser catalans, i que això no ens ho prendrà ningú. Els carquinyolis del teu poble del Vendrell no te’ls prendrà ningú. Bé, no ho sé, perquè ara estava pensant en TV3, que potser ens quedem sense canals! No sé si hi haurà un moment que també la llei prohibirà vendre carquinyolis. Però espero que no, saps? I totes aquestes coses les tenim i ja seran per sempre. O sigui que, m’estàs fent posar seriós en un llibre que és per a passar l’estona, però sí, és veritat. Fer un pa amb tomàquet amb els amics, un porró de vi intentant no tacar-te, tot això és molt català i això és una cosa que serà per sempre i que no perdrem. Això ja ho hem guanyat.