Pau Riba, “La democràcia hauria de fer-se amb un referèndum continu”

Hem quedat a Montgat. Hi arribo per primera vegada, preparada per escoltar un dels artistes més carismàtics del nostre país. Un músic que ha fet incursions en la pintura. Un escriptor que també ha volgut beure de la interpretació dramàtica. La versatilitat creativa és la seva primera carta de presentació. Avui, d’entrada, obrirem el calaix de les emocions amb un homenatge: “Sa meu mare”(Ara Llibres), un llibre escrit amb la fragilitat de la tendresa i amb el puny de la reflexió. És el testimoni íntim i també commovedor de la convivència entre mare, fill i malaltia durant el seu darrer any de vida.

Més enllà de la imatge convencional, conformista i fins i tot infantil que el Pau li havia atribuït a la cançó “Mareta bufona” (1970), és a través dels dies i de les nits que va estar vetllant per ella, quan realment va descobrir el fons, la identitat de Mercè Romeva. Connectant amb el més essencial, pur i humà.

És a partir de les primeres reflexions quan posa sobre la taula del bar on ens hem reunit, els tabús i els paradigmes socials que emmascaren i distancien la humanitat. És així com just davant de l’estació de tren de Montgat, veig com aquest llibre es va convertint en una via per on ben aviat hi encarrilarà la seva capacitat analítica. Ja no calen guions. L’entrevista es converteix en una conversa que no oblida el decret de consultes firmat per l’Artur Mas, ni encara menys, l’espessa boira política que gira al voltant del nou de novembre. La seva agilitat associativa va fent inventari de la problemàtica més profunda i sovint més ignorada: des del canvi climàtic fins el declivi en la valorització de la natura.

Mentre parla del negoci de les indústries farmacèutiques i de l’ambició cega del capitalisme, noto com el to de les seves paraules s’encén. Com si fos la injustícia el que més l’indigna i l’enrabia. I intueixo que aquesta mateixa veu que tantes vegades ha cantat “Noia de porcellana” segueix pronunciant-se sense tenir cap pèl a la llengua ni cap mania per detectar i assenyalar les causes per les quals aquest món avança a peu coix.

Mentrestant, sobre la taula, entre dos vermuts i una gravadora, miro de reüll la portada del llibre. Des de Cadaqués el somriure diàfan de Sa meu mare sembla donar-li la raó.

Què va suposar per tu reviure l’últim any de vida de la teva mare a través de l’escriptura?

Jo ho vaig viure d’una manera molt extraordinària ja que vaig començar a escriure el mateix dia que em van comunicar la seva mort. Vaig sentir la necessitat. A més, la literatura és la meva base artística més important.

Explicant una experiència tan personal, l’escriptura t’ha donat més camp per esplaiar-te i més ales per explicar-te amb sinceritat?

Però de quina altra manera penses que ho podria haver explicat?

A través de la música.

Bé, diguem que aquest llibre compensa la balança amb la cançó que li vaig dedicar al disc Dioptria (1970). Musicalment ja vaig tocar el tema i quan vols explicar una història, la poesia, que també és literatura, és massa abstracta, no dóna per ser narratiu. Per mi explicar una història és narrar-la.

Començar el llibre just el mateix dia de la seva mort, és la manera d’agafar perspectiva i entendre tot els canvis que havien passat en tan poc temps?

En veritat aquí parlo d’uns quants anys, però això són necessitats narratives. De fet només vaig anar a explicar l’últim any, un temps relativament curt. Que va ser tot aquest temps en què ella mateixa em va demanar que la raptés de Barcelona perquè tot i estar malalta, volia anar a Cadaqués; i el miracle de que quan ella va assolir el que desitjava els problemes físics li van desaparèixer.

Aquest moment extraordinari en què ella arriba a Cadaqués i torna a sentir-se viva, lluny de la malaltia, dóna a entendre que malgrat que estigui tot tan estrictament establert sempre hi ha l’excepció, en aquest cas impulsada per l’esperit.

Si, això em va fer pensar que l’esperit té ascendència sobre la matèria. És a dir, tinc una idea que em ronda pel cap i que va creixent cada vegada més, que és que potser la matèria ni existeix. Potser la matèria només és la concreció de l’esperit.

I tot això ho has pogut aprendre a través dels exemples que ella et donava?

Sí i d’altres, ja que si tu aquí veus un vas i jo també veig un vas, és perquè ens hem posat d’acord abans que d’això que veiem se’n diu vas. Però igual tu el veus verd i jo vermell, saps? En definitiva, la humanitat hem creat un acord espiritual en què el món no és més que una concreció de l’esperit.

Quan la vas “segrestar” per dur-la a Cadaqués i es va produir el miracle de que ella revifés, devies sentir una mena d’orgull i de tranquil·litat per haver respectat la seva voluntat fins al final.

Sí, en això vaig tenir inclús problemes a l’hora de publicar, perquè tinc tants germans! Però aquesta mania de dir: “no, no, no, escolta’m, al llit i s’ha acabat el rotllo, que encara se’ns morirà no sé on!”. Per què si una persona en té ganes als noranta anys li has d’impedir? Per què se’t morirà no sé on? Que es mori on vulgui! Vull dir, si es mor al mig de la carretera ja veurem què fem. Si es mor a Cadaqués ja veurem què fem i si es mor a casa igual. Per un costat és la comoditat nostra de pensar: “ella ja és molt vella, que es quedi al llit i que no ens doni més feina”.

És el més fàcil i convencional.

És una filosofia de vida i una manera de pensar que tenim pragmàtica i materialista. Ja em diràs, quin motiu pots tenir a favor d’una persona per negar-li la seva voluntat als noranta anys? Si en tingués nou diries, mira, potser si que no sap encara què és la vida, el que li espera o el que trobarà. Però, una persona de noranta anys?

Hi ha una falta de sensibilitat.

També és la mania hospitalària de: “nosaltres li donarem trenta gotes al dia i farem que no senti res”.

D’inflar-la de pastilles de dalt a baix perquè no se n’adoni de res. És una manera d’anul·lar la persona.

Sí, de la mateixa manera que els curs de gambals també els inflen de pastilles, que el que provoquen és anul·lar-los i punt! Abans els tancaven, ara els anul·len. Hi ha diversos documentals que parlen sobre els malalts mentals on es queixen d’això, que ells mateixos no es volen fotre les pastilles encara que sàpiguen que d’aquesta manera tindran un atac. Prefereixen tindre’l que estar anul·lats les vint-i-quatre hores del dia.

Això en el fons es disfressa d’ajuda.

És que hi ha aquesta cosa que a mi em té molt obsessionat que és el fet de que hem passat de viure una realitat a viure’n dues.

Quines?

La biològica i la tecnològica. Ara tenim l’espai real i l’espai virtual, però vivim en els dos. No és que l’espai virtual no serveixi per a res, si no que el comprem, el venem, l’ensenyem. És a dir, estem vivint aquesta doble realitat. Som cíborgs des de fa anys. Una cosa són els animals terrestres, apartat dins del qual nosaltres hi estem inserits. I l’altra és tot el que és la màquina, que ens ha canviat absolutament l’entorn, ens ho ha canviat tot i ens fa ser inclús extraterrestres.

Quin perill té?

No és que tingui perill, és que n’hem d’aprendre. És a dir la ciència i la tecnologia han inventat una nova realitat, ens han canviat l’entorn i en canvi la filosofia no ha avançat. La filosofia encara viu una sola realitat. Per tant, necessitem respostes, necessitem maneres, necessitem saber com viure aquesta doble necessitat. Llavors, hi ha un efecte pervers i és el que la ciència, per fer tots els descobriments que ha fet i per poder imitar la natura i reproduir-la, ha hagut de dissecar-la. És a dir, ha hagut d’obrir-la i remenar-la, igual que quan a l’escola ens feien allò d’obrir una granota. Una granota quan tu la veus té una gràcia però quan la tens a sobre de la taula amb tots els budells a fora, és fastigós. Llavors, li hem agafat fàstic a la natura: no toquis el terra, no vagis descalç! No surtis, que et constiparàs!

O els arbres, les plantes… sempre estan allunyats fora de la ciutat, en comptes de conviure-hi.

Home, és que a tot arreu, per arribar a la natura has de treure vàries capes de ciment, de rajoles, de pisos. És a dir, la natura està aïllada i menystinguda. Això fa que ens estiguem inclinant cada vegada més cap a les solucions tecnològiques. És a dir que sempre s’ha dit que els cíborgs, que és una paraula inventada per explicar als éssers que són meitat cibernètics i meitat orgànics, són aquells que porten la tecnologia implantada. Però jo dic: “ei i els explants què?” és a dir, una cosa és una marcapassos que el portes a dins, i una altra és el rellotge de polsera que el portes a fora, però el resultat és el mateix. Són gàdgets que tenim per millorar la nostra relació amb l’entorn. I no diguem un mòbil. Però tu saps la quantitat de dependència que tenim amb els mòbils?

Sembla imprescindible ja.

El mòbil té ja la dictadura del “pip-pip”.

Que s’imposa davant de qualsevol conversa o cosa que estiguem fent al moment.

Sí, estàs parlant i “pip-pip”. I en té vàries més de dictadures. “Hòstia, m’he deixat el mòbil! Què faré?”. Això són explants que dic jo. Pel que fa el cotxe és al revés. Som nosaltres que ens implantem en el cotxe, però bé, el resultat és el mateix. Som animals amb uns gàdgets tecnològics que ens multipliquen les nostres potencialitats i que per tant ja no podem dir que siguem animals, som cíborgs. Un cíborg que equilibrat seria el que té el cinquanta per cent biologia i l’altre cinquanta per cent tecnologia, però no, ens cau molt la baba davant de les maquinetes i les troballes; i ens encantem amb gairebé tot, per la tecnologia. Per exemple, l’acte més important de la persona humana que és el de la reproducció, ja ningú vol fer-ho natural! I cada vegada estem caient més a que ho resolgui tot la ciència, els hospitals, la farmacologia. Perquè la farmacologia és una indústria potentíssima, fins i tot inclou les drogues. És a dir, imagina’t! Aquesta indústria per propi interès, per vendre entre els seus hospitals, les seves medicines i per donar feina a tots els seus metges i infermeres que hi ha al món enceta campanyes per acollonir a les dones i dir-los-hi: “és que el part natural fa un mal terrible! És que et pots morir!” i clar les dones ara ja van directes a la cesària.

Estem defugint de tot el que és natural.

Estem decaient cap a aquí i llavors passa això que els metges de seguida et diuen: “vinga, aquest malalt cap al catre que ja li donarem pastilles fins que es mori”. I pels nens petits vuit vacunes per a cada un d’entrada, pel morro, sense saber ni quina malaltia pot afectar-lo més endavant ni res. A més a més, per llei. Perquè la meva companya ara està fent els crèdits d’un documental sobre el part natural i resulta que és que a molts països el part natural està prohibit. Has d’anar per collons a que et donin la epidural, et facin la episiotomia, t’obrin la panxa i el nen un cop el treguin el rentin ben rentat, quan els nens neixen amb una capa de greix que és antibiòtica. Doncs no, ara quan neix el nen el primer que foten és rentar-lo ben rentat, el hi fiquen pel nas una sonda, els hi claven una etiqueta com als pollastres i si la mare demana tenir-lo amb ella se la miren fatal.

Exemples semblants a aquest també surten al llibre, quan va arribar el punt en què cuidaves a la teva mare i l’havies de canviar de bolquers. Mentre socialment es veuria amb certa pudor, tu ho normalitzes perquè al cap i a la fi és qui et va portar al món.

Sí, però és que ella mateixa que ha tingut nou fills, mai l’he sentida follar, ni l’he vist fer-se un petó de rosca amb el meu pare. A casa, les nenes estaven a una part del pis i nosaltres estàvem a l’altra i mai ens podíem veure el cul! I tota aquesta tonteria social que ens té a tots pillats, quan ella ja és gran i veu la necessitat que té, ho envia tot a prendre pel cul! Ella, jo i qui sigui. Arriba un moment en què dius, mira, què passa? Però també és per reflexionar, que s’hagi d’arribar a aquesta edat per trencar tots aquests tabús.

És impressionant com en aquest transcurs de temps relativament tan petit descobrissis com era ella, et deixés perplex cada dos per tres i et trenqués els esquemes d’una imatge seva que ja tenies assimilada des de petit.

Sí. Vivim en una societat plena de tabús, masclista en què la dona sempre ha de ser la que fa la feina, però calladeta i que no se la vegi gaire.

I que fins i tot si arriba un novè fill és perquè “Déu ho ha volgut així”.

Sí, però malgrat que en aquest nivell no ens hauríem entès de cap de les maneres, durant aquests anys de cangurs vaig descobrir que ens podíem entendre sense parlar.

En el més essencial.

Sí, a nivell de què jo sóc el seu fill i ella és la meva mare. A part de que vaig descobrir que tenim moltes coses en comú que jo no hagués pensat mai que provenien d’ella.

Com quines?

La màniga ampla, deixar fer i esperar a veure què passa abans de xiular. Aquesta cosa de què en el fons del fons d’ella, era lliberal i tan li fotia el que fessin els altres i el que deixin de fer, el què pensin i el que no pensin.

Mentre ho llegia semblava que ella estigués plena de contrastos.

Vaig arribar a la conclusió que si tu no vols tenir problemes, compleix amb el que està establert. És a dir, si tu no compleixes amb les normes de tràfic, hauràs d’estar vigilant tota l’estona si hi ha un policia que mira, si tens una càmera a allà dalt i hauràs d’estar pagant una multa cada dos per tres. Si tu compleixes, et pots despreocupar del tràfic. Llavors penso que en la religió i la política, la meva mare el que va fer va ser ja de molt jove dir: compleixo i d’aquesta manera em despreocupo. Però que és un complir no per convicció si no que per esperit pràctic. Allò de dir: “escolta, què s’ha de fer? Anar a missa cada diumenge a resar? Jo ho faig tot, així que no m’emprenyeu”.

Això em fa pensar que en el fons tantes altres dones d’aquesta generació devien adoptar aquesta actitud.

Sí i bé, jo crec que molta de la cosa que sosté el masclisme és això també. O les dones del Marroc o del Iran, segur que entre elles es munten el seu rotllo.

Vaig tornar a veure el Convidat  de TV3 on hi apareixia la teva mare en un dinar familiar. Ella t’ha servit com a exemple a l’hora d’educar els teu fills?

A casa ens van educar molt, vull dir que ens van insistir molt amb el cristianisme, amb la moral catòlica i amb tota la litúrgia cristiana. Jo he sigut boy scout, minyonet, escolanet, de tot. Em van marcar molt.

A vegades diuen que com més et marquen més possibilitats tens de rebotar-te.

Sí, ho tens a dins i et surt. Tot i que després per molt que ho trenquis i te’n vagis al costat contrari et surten les coses aquestes educacionals. La meva mare feia el mes de Maria i ho feia tot. Ens feia resar el rosari i les lletanies, encara que ens adormíssim. Però bé, ella complia.

Continuaràs escrivint més llibres?

He començat una sèrie d’articles de cultura de la Vanguardia al suplement del dimecres. Ja veurem el que dura, al principi em van dir vuit, després dotze. Hi ha una crisi molt bèstia en el món de la música i per sort tinc la literatura a mà.

Avui precisament l’Artur Mas firmarà el decret de convocatòria per la consulta del nou de novembre. Què en penses?

El Mas parla com si el dia nou votarem. I com t’ho faràs?

Què creus que passarà?

Avui he sentit que deien per la ràdio que la promesa electoral d’ell va ser que convocaria eleccions, cosa que ja ha fet, i que a partir d’ara ja veurem cada un de nosaltres. Jo no crec que passi. Però no sé què tenen pensat fer per enfrontar-se amb Madrid o per arribar a fer les eleccions. Jo és que no ho entenc tot plegat. Em sento molt lluny. El segon article que he escrit per la Vanguardia, que sortirà aquest dimecres, es diu “Referèndum continu”. La democràcia hauria de fer-se amb referèndum continu, que nosaltres tinguem veu i vot per tot. Però és que ara no tenim veu per res. D’això se’n diu una democràcia representativa i nosaltres l’únic que escollim són representants i una vegada cada quatre anys. Uns tios que ja sabem que ens estan enredant. És a dir que fan uns màrquetings i els hi diuen mira la gent el que vol sentir de la teva boca és això. Diga’ls-hi això i ells diuen això. Ara, què pensen i què faran si realment han d’intervenir? Per tant, l’única manera de fer una democràcia com Déu mana, que es pugui dir democràcia i que ens doni veu i vot, és que a tots els diaris i a tots els mitjans hi hagi la secció de referèndum amb les preguntes del dia i nosaltres a través d’Internet o com sigui puguem diàriament decidir. Per exemple: hi ha excedent de llet de vaca, què fem? L’enviem als negritos de l’Àfrica que passen gana? La tirem al mar? Reduïm vaques? Que hi hagi quatre punts i que tu puguis dir la teva. Llavors diran però és que probablement i sobretot si és a diari, votaria molt poca gent perquè molts pensarien que és un rotllo, els altres pensarien que és molta responsabilitat i als altres els hi faria mandra. I què? El referèndum no és res més que una enquesta i la ciència de les enquestes l’estem veient cada dia: “s’ha fet una prospecció entre dos mil persones i diuen que això és extrapolable a tota la població.” Bé doncs, què més volen? Però no hi ha cap voluntat de fer això, és tot una mentida absoluta.

I si podem votar el nou de novembre ja serà el gran guany, quan hauria de ser normal.

Si això és fa està bé perquè llavors no és votar un representant, és votar directament si o no. Em sembla collonut. Però no crec que s’arribi a fer, no veig com és pot arribar a fer. Els que ho han de dur a terme no ens diuen com. Ens diuen: “ara no diré el secret perquè el sàpiguen els de l’altre bàndol!”. Em sembla que tot és només anar exacerbant amb una certa esperança de què Europa o algú digui: “home! Com és que Espanya no deixa votar?”. És a dir, a mi em sembla que ara simplement el que busquen és que no ens deixin i llavors aquesta negativa de Madrid faci pujar el suflé d’aquí i llavors el nou no podrà ser, però serà més endavant i anar fent!

I anar omplint les notícies cada dia amb el mateix.

Això de la democràcia no pot ser bo de cap manera.

En què creus tu?

En un consell de savis o en una democràcia directa i tecnològica. Perquè és que democràcia diuen que és el poder de les majories, però el que no diuen és que el poder de les majories és el més baix, perquè la societat és piramidal i la majoria màxima és la que conformen el “pueblo llano” que està molt poc instruït, en el qual hi ha quantitat de deficients mentals, tontos del bote, jilipoyes de tota mena. Per tant, si un polític vol que la majoria el voti ha de baixar al nivell d’aquesta majoria. És a dir el polític que surt al balcó per convèncer al públic que l’ha de votar, què ha de fer? Ha de dir: “¿dos y dos?”, i tot el públic contestarà: “¡¡cuatro!!”. Però si els hi diu: “¿Raíz quadrada de dos?”, sortirà algú que dirà: “Alomejor son…”.  Saps?

És la manipulació.

Clar, aleshores la democràcia vol dir el poder del més tirat, del més bàsic i del que no va enlloc. Home, el poder de les majories hauria d’estar compensat per un consell de savis, per gent que hagi estudiat, tingui una visió global de les coses i sàpiga què vol. O si no, mira, quins programes de televisió són els que funcionen? Cul i teta. Quines revistes són les que es venen més? Lecturas. És que no ens mouríem d’aquí amb el poder de les majories. I si t’ho prens per l’altra definició que és el Govern del poble, està claríssim que això no és. Està claríssim que el poble no governa. És més, qui governa? No ho sabem. És a dir a les dictadures com a mínim hi ha aquest avantatge, que saps qui governa, saps com pensa, saps com respondre i saps què dir.  Però amb democràcia, a qui m’he de dirigir? Als mercats? Als polítics, que està clar que no governen? Qui és l’u per cent de la població mundial que té tots els diners en contra del noranta-nou per cent? Qui és? Qui són? On són? No existeixen. Per tant, a sobre de què només ens deixen cada quatre anys votar un representant que no sabem ni qui és, a sobre, no tenim a on mirar i com posicionar-nos. A sobre estem en un sistema democràtic però capitalista, i el capitalisme deixa’l corre també. Com es pot viure en un sistema basat en el creixement infinit?

És impossible.

És que no hi ha res a la natura que tingui aquest perfil. Tot creix, s’estabilitza i decreix. Però no hi ha res que creixi, creixi, creixi i què? Es mori llavors i caigui? Què vol dir això? A més a més, actualment estem en un món finit, amb uns recursos no només finits si no que exhaurits i ens estem carregant el planeta. Però si agafes el diari a la secció d’economia veuràs: com aconseguir créixer?

És una ambició masoquista.

Això per una banda, per l’altra hi ha el triangle configurat entre el CO2, que crea l’escalfament global, el canvi climàtic, l’efecte hivernacle i l’exhauriment de les espècies; la població mundial que ja som set mil milions, però d’aquí trenta anys en serem catorze, perquè això es exponencial, com una heura que es va dividint cada vegada. I que a més a més, la majoria d’aquesta població creixent forma part del que se’n diu economies emergents que creixent amb la idea de voler ser com Estats Units que gasten per càpita com deu vegades més que qualsevol altre habitant del món. I el tercer vèrtex és l’exhauriment de tot. Al 2050 ja no quedarà urani, ni carbó, ni petroli ni res de tot això. Cap de les fonts energies fòssils.

Veus alguna alternativa viable a tot això?

Hem de canviar de paradigma. Però de tot això ningú en parla, sembla que els importi un bledo, tots diem: “oh! Què bé que està tot!”. Bé, ja ens ho anirem trobant.

Totes les alternatives de canvi per segons qui semblen excèntriques.

Ara a Estats Units estan venent la imatge de que ells s’abasteixen de petroli i els hi sobra. Però és un petroli que costa trenta vegades més que el petroli de sempre. Abans feies un forat a terra i sortia sol, ara en canvi necessiten unes arenes bituminoses i el cracking, i tot un procés que ho encareix moltíssim. A més a més, són les acaballes. És a dir que ens estan enredant contínuament amb tot i ningú diu la veritat de les coses.