Kit de supervivència de Bel Olid

L’escriptora, traductora i professora Bel Olid (Mataró, 1977), actual presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, publica el seu darrer llibre, Feminisme de butxaca (Angle Editorial), un Kit de supervivència per fer front a situacions quotidianes, del dia a dia, des d’una mirada feminista. La trobareu aquest dissabte 2 de desembre al Mercat de Nadal del Llibre.

Carla Mallol: Quin és el propòsit de Feminisme de butxaca?

Bel Olid: El propòsit era fer unes reflexions entorn a la societat actual i veure com s’insereixen els diferents feminismes dins la vida diària de les dones de la nostra societat. I em refereixo molt concretament a les dones blanques europees, sense tenir en compte altres realitats perquè jo no les visc, per començar, i perquè necessitarien un enfocament molt concret i molt més complex. I crec que és important veure com s’insereixen aquests feminismes en la meva realitat més propera i del meu entorn, de les meves companyes i amigues, però també companys i amics. I d’alguna manera veure i reflexionar sobre la manera com s’insereixen aquests feminismes a la nostra vida i com poden contribuir a fer de la nostra una societat més justa.

CM: Quin espai tenen els altres feminismes en el teu llibre? Com creus que poden llegir el teu llibre?

BO: Les feministes racialitzades no cal que el llegeixin. El llibre no deixa de ser des d’una perspectiva eurocèntrica i crec que és millor que no el llegeixin. Ja ens han llegit prou. Francament, aquests altres feminismes tenen molt més a ensenyar-nos. De la mateixa manera que nosaltres hem llegit prou homes i ara ens haurien de llegir ells a nosaltres, som les dones euroblanques les que hem de llegir a aquestes altres feministes, elles ja ens han llegit prou. A mi m’agrada molt llegir feminismes d’altres tradicions de la mateixa manera que m’agrada molt llegir sobre transfeminisme ja que té moltes coses a ensenyar-nos als feministes cisgènere. Sobre la flexibilitat necessària dels gèneres, per exemple, que a vegades ens és difícil de concebre des de la posició privilegiada cisgènere.

CM: De fet, comences el llibre parlant d’aquest binarisme inflexible de gènere: o blau o rosa, o nen o nena.

BO: Crec que és el principi. El binarisme de gènere ens porta molts problemes. Ens venen dos gèneres molt inflexibles i és una mentida. Aquests gèneres són impossibles de ser viscuts: és impossible viure cent per cent dins del gènere que t’ha tocat perquè socialment et demana coses molt contradictòries. I a nivell biològic és una fal·làcia que hi hagi només dos sexes.

CM: Segons una biòloga que fa poc va venir a Barcelona, Anne Fausto-Sterling, n’hi ha cinc, de sexes, i no dos.

BO: Exacte. He vist amb els meus ulls les proves científiques. La inflexibilitat de la separació de gèneres ens encasella. No hi ha cap persona que pugui encaixar 100% amb el que ens demanen els nostres gèneres, biològicament i socialment. Crec que si ens poguéssim alliberar tots plegats d’aquesta inflexibilitat, seria molt més fàcil per a tots i seríem més feliços. No només aquells que no ens sentim especialment còmodes amb els rols que se’ns assignen, sinó tots plegats. D’aquesta manera, no se’ns aplicaria directament un rol en funció a unes característiques alienes a les nostres inclinacions, habilitats, talents i a la nostra personalitat. Sense aquests rols assignats d’entrada seria molt més fàcil trobar les coses que fem més bé i amb les quals podem aportar més.

CM: Un subtítol d’allò més apropiat per a un llibre divulgatiu de feminisme: Kit de supervivència. Com a primera presa de contacte amb el feminisme, per a aquells que no hi estan avesats, podria ser un bon fitxatge en qualsevol programa acadèmic. De fet, és un llibre que regalaria als meus amics homes.

BO: No ets la primera que ho diu (riu). Moltes dones que conec l’han regalat als homes de la seva família, companys, pares, germans, etc. Tinc aquesta etiqueta de feminista radical i crec que no ho soc gens: més aviat, crec que soc raonablement radical. Tot el que dic crec que són coses de sentit comú i que, un cop superes els prejudicis de gènere, com a home, crec que et pots sentir bé amb aquest llibre. Vol acollir i incloure a tothom i és un kit de superviviència perquè parla de situacions quotidianes, que vivim i patim tots i de les quals tots som partícips. Volia parlar de coses molt quotidianes que podem reconèixer molt ràpidament però intentar portar-les un pas més enllà de les reflexions que ens fem cada dia.

CM: Quina creus que ha estat l’acollida del llibre?

BO: La meva sensació és molt bona perquè de seguida en vam haver de fer una segona edició. Ha tingut bona rebuda i he tingut bon feedback.

CM: A quin públic lector creus que ha arribat?

BO: Majoritàriament a dones pròximes al feminisme però que inicialment no es declaraven feministes i també a homes que es declaraven feministes.

CM: Creus que és possible l’etiqueta “home feminista” o “aliat feminista”?

BO: Sí. A mi no em molesta mentre ho siguin. L’altra és que ho siguin (somriu). Em preocupen més les actituds que les etiquetes. Si l’actitud és oberta, respectuosa, amb ganes d’aprendre, sense venir-nos a explicar com ha de ser el feminisme i tenen ganes de col·laborar, doncs, benvinguts. I si es volen dir feministes, que se’n diguin.

CM: L’alliçonament condescendent del «deixa que t’expliqui» de què parla Rebecca Solnit. Has viscut en carn pròpia el mansplaining alguna vegada?

BO: Sí, és clar, a la mínima que et despistes venen a explicar-te coses que ni els passa pel cap que ja sabies. Des de fa un temps, a aquests senyors els tallo molt ràpidament. Ja els he llegit, ja els he escoltat prou: em surten per les orelles. I és relativament fàcil evitar-los. Tinc sort que no m’hi he de relacionar, ni a la feina ni per descomptat a la meva vida privada. L’activisme feminista ajuda que s’ho pensin dues vegades abans d’insistir en segons quines actituds. Hi ha poques ocasions en què hagi d’aguantar un mansplainer gaire estona.

CM: I en els cercles feministes t’hi has trobat alguna vegada?

BO: En els cercles feministes em moc bastant en espais no mixtos. I la majoria dels meus amics homes són feministes o com a mínim molt pròxims al feminisme.

CM: A Feminisme de butxaca parles del col·lectiu On són les dones. Ara fa poc s’ha desencadenat una polèmica per la poca presència de dones als teatres. Què en dius?

BO: No crec que hi hagi d’haver debat, no hi ha res a debatre. El Teatre Lliure és un teatre públic que es subvenciona amb fons públics i que el director s’autoprogrami sis vegades i no trobi directores ni autores és vergonyós. Això s’ha de canviar i per a mi no hi ha debat possible. L’any 2015 es va aprovar per unanimitat al Parlament una llei d’igualtat entre les persones. I des del col·lectiu demanem que es compleixi aquesta llei, que no es compleix enlloc, començant pels mateixos partits que la van aprovar.

CM: Hi ha una gran absència de referents feministes en els mitjans mainstream. En tots els sectors, però sobretot en el cultural. A vegades és difícil trobar referents… 

BO: Quan busquem referents dones en el món de l’art i la cultura crec que funcionem una mica com a ionquis. Ens passem els llibres i les referències com si fos una cosa al marge i, de fet, ho és. No les podem trobar a les farmàcies ni a les universitats ni tampoc als mitjans i les hem de buscar en altres canals de distribució alternatius que moltes vegades són els nostres propis cercles. Internet ha contribuït molt a crear aquesta xarxa, que et permet connectar amb feministes de l’altra punta del món i intercanviar referents. Fa un moment parlàvem de feministes no euroblanques: si les he arribat a llegir o a descobrir ha estat gràcies a Internet. Hi ha moltes més possibilitats. Si el cànon blanc masculí europeu no ens representa, no passa res, podem crear nous cànons! I els col·lectius feministes i LGTBI tenim experiència a crear els nostres propis cànons, perquè no sortim mai enlloc. Fa molt de temps que aquests cànons de contraban estan consolidats. Ara el que busquem és anar a la farmàcia i poder-los trobar, sense haver-los de buscar d’amagat. La fita és poder-los trobar a tot arreu, a les biblioteques, a les universitats i dins del currículum acadèmic oficial, sense haver de passar-nos lectures de contraban.

CM: A vegades quan s’institucionalitza un nou cànon, el perill rau a invisibilitzar altres lectures, el que en queda fora.

BO: Sí… És impossible no fer-ho. Però a mi m’agradaria una entrada triomfal a les facultats. Que no es facin només algunes assignatures aïllades de feminisme sinó que sigui transversal i de forma normalitzada, que en qualsevol assignatura es puguin trobar referents. Els referents hi són però algú s’ha encarregat d’invisibilitzar-los i aquest algú és el patriarcat. Per què normalment s’estudien els trobadors i no les trobairitz? S’ha de poder estudiar literatura i no només “homes que escriuen”, s’ha de poder llegir autores i parlar-ne de la mateixa manera que es fa amb els autors. Quan s’estableix un cànon es marginen una sèrie de veus, és impossible no fer-ho. Però la idea seria que els currículums es flexibilitzessin, s’ampliessin els catàlegs, que hi hagués un mosaic prou inclusiu que no marginés cap veu. Per què hem de conèixer tots els mateixos autors o tenir els mateixos referents? Potser no cal que tots fem el mateix, no?