J. N. Santaeulàlia: “Tant els carlins com els anarquistes són els derrotats”

L’escriptor banyolí Josep Navarro Santaeulàlia publica la seva darrera novel·la, La sorra vermella (Proa, 2017), una novel·la històrica que ens trasllada a la Catalunya de l’any 1941, en plena dictadura franquista i la Guerra Civil com a teló de fons. Santaeulàlia relata el viatge clandestí de Pedro i Quilis, dos anarquistes espanyols exiliats a França que arrisquen les seves vides per arribar a Barcelona.

Carla Mallol: Comences la teva novel·la citant Ovidi i la baixada a l’infern d’Orfeu.

J. N. Santaeulàlia: Sí, és molt important per a mi. El nervi de la novel·la és òrfic, com una baixada a l’infern. A La sorra vermella aquesta baixada a l’infern és la de dos anarquistes, que des de l’exili francès baixen fins a Barcelona, posant les seves vides en risc. És ben bé una represa del mite d’Orfeu, qui va baixar a l’infern per recuperar a la seva dona, que havia estat condemnada.

CM: Per un acte d’amor.

JN: Totalment. Què els pot obligar a baixar sinó un acte d’amor? No hi ha res més fort que l’amor. La baixada a l’infern dels dos anarquistes és també per amor, per a intentar recuperar una nena perduda, filla d’un dels dos.

CM: Què et va dur a escriure una novel·la sobre la postguerra?

JN: La història s’emmarca dins l’any 1941, en plena postguerra, però tots els personatges de la novel·la estan molt marcats per la Guerra Civil, o bé com a lluitadors veterans o civils que pateixen les conseqüències de la guerra i els primers anys de la dictadura, els més virulents quant a repressió. D’alguna manera l’embrió d’aquesta novel·la va ser la meva primera novel·la, Terra Negra, on vaig escriure sobre una guerra civil entre carlins i liberals, al segle XIX. A La sorra vermella, el teló de fons és també el d’una guerra civil, la del segle XX. Els carlins i els anarquistes sempre m’han atret. No ho sé, potser soc un carlí àcrata! Em semblen personatges molt interessants des del punt de vista narratiu: tant els carlins com els anarquistes són els derrotats. En el cas dels anarquistes, la seva derrota és una derrota al quadrat: ells van ser els protagonistes de la revolució, però després van ser desbancats pels comunistes fins a gairebé ser esborrats del mapa. Aquesta va ser la seva primera derrota. I, la derrota en majúscules, un cop va acabar la Guerra Civil.

CM: Per què “sorra vermella”?

JN: Una sorra molt regada de sang, on diàriament hi havia afusellaments. És la sorra d’una platja de Barcelona, que es deia el Camp de la Bota, on avui hi ha el Fòrum. La platja com el lloc d’execucions. Hem passat de les fusellades de matinada als concerts de mitjanit i la Feria d’Abril. Millor així.

CM: La platja com a escenari de desolació. De fet, la sorra del Fòrum no és l’única que apareix a la novel·la.

JN: Exacte. La sorra té un gran simbolisme. D’una banda hi ha la sorra barcelonina, xopa amb la sang dels executats i de l’altra, la sorra de la platja dels refugiats. La sorra dels camps d’Argelers, al sud de França, que van trepitjar més de 100.000 refugiats espanyols. D’altra banda, malgrat sigui una novel·la molt barcelonina ja que transcorre majoritàriament a Barcelona, hi apareixen molts altres escenaris: Aragó, Perpinyà, Figueres, els Pirineus, etc. Escenaris rellevants durant la guerra i la postguerra.

CM: Un desplegament de geografies, però també de personatges, ideologies i amb un munt de salts temporals.

JN: Sí. Inicialment vaig concebre la novel·la narrada en primera persona de forma cronològica, però  no em convencia. Finalment vaig trobar la fórmula que em semblava més encertada: intercalar els capítols i els diversos punts de vista per crear més tensió narrativa. Els salts temporals i els canvi de punt de vista contribueixen a tibar el fil narratiu i augmentar la intriga. I també em preocupava poder copsar i retratar una realitat d’una gran complexitat.

CM: Aquesta complexitat d’alguna manera està encarnada pels personatges, en les seves accions però també en el seu parlar.

JN: Exacte. A la novel·la, s’hi intercalen diverses veus, monòlegs i diàlegs. No m’agrada profanar la intimitat dels personatges, fent un gran desplegament introspectiu. Per a mi el diàleg és molt important: una eina per mostrar els personatges. Els personatges d’aquesta novel·la parlen, actuen, etc., i és així que mostren els seus estats d’ànim i sentiments.

CM: Malgrat estar escrita en català, la novel·la barreja fragments en castellà, anglès i francès, a més a més d’utilitzar molts registres diferents. Per què?

En aquesta voluntat de copsar la complexitat, no podia obviar la llengua. Escriure-la tota en català em semblava inversemblant ja que el castellà ja era molt present a Catalunya. Es tracta d’una qüestió de fidelitat amb la història, de reflectir la realitat. Ja no tan sols en la castellanització de Barcelona per part de la dictadura sinó també la presència del castellà dins els mateixos cercles d’esquerres. Durruti o els germans Ascano, per exemple, eren castellans i parlaven en castellà, com, de fet, dos dels herois de la novel·la, un asturià i un madrileny. L’un parla en català i l’altre en castellà. D’altra banda, he volgut allunyar-me de la dicotomia Catalunya-Espanya, bons i dolents. L’heroi, si n’hi ha algun, és l’asturià. A més, hi ha personatges que han patit una evolució ideològica, passant de ser anarquistes a simpatitzants comunistes.

CM: Alguns dels temes que apareixen a la novel·la són de molta actualitat.

JN: I tant! La novel·la neix també amb la voluntat de parlar de l’actualitat mitjançant el passat. La situació actual de l’anomenat “procés” no és només la conseqüència d’un dictamen del Tribunal Constitucional, sinó que respon a una constant històrica molt més antiga i s’endinsa en arrels més profundes. Sense recular més (que podríem fer-ho), almenys es remunta a l’opressió i repressió de la postguerra, de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol d’ara és hereu i té molts punts en comú amb el franquisme. Tot això és el que intento reflectir en La sorra vermella.

CM: El pòsit de la història…

JN: Exacte. En sí, la guerra va ser molt complexa i tensionada. I molt dividida: els catalanistes de dretes i d’esquerres, els anarquistes, també dividits, els socialistes, els comunistes, etc. Alguns personatges que han patit una evolució ideològica, passant de ser anarquistes a simpatitzants comunistes. La divisió era el pa de cada dia. D’alguna manera aquesta novel·la intenta ser un testimoni d’aquesta Catalunya polifacètica de la guerra i postguerra.

CM: Com definiries la teva novel·la?

JN: El rerefons de la novel·la és històric però jo l’entenc com una novel·la de relacions personals, relacions complexes. A la novel·la totes les relacions sentimentals són d’una gran complexitat, més enllà de les ideologies i hi ha una gran evolució ideològica.  D’alguna manera és la història entre tres parelles, on els personatges femenins hi tenen un gran pes. Tres dones, tres generacions, totes elles valentes i fermes: una jove militant socialista, una infermera anglesa i empresària francesa. Per construir el personatge de la Núria, per exemple, m’he inspirat en el testimoni de Teresa Pàmies a Quan érem capitans, però podria haver estat qualsevol altra miliciana. De fet, aquesta novel·la d’alguna manera és un homenatge a les dones de la guerra i la postguerra, una generació de dones que es va truncar amb la dictadura.

Podeu comprar La sorra vermella al portal llibreter Libelista.