30 anys d’Edicions del Bullent

Núria Sendra pertany a la segona generació d’una casa literària que aquests dies arriba a la trentena d’anys. Edicions del Bullent continua aportant lletres a la muntanya literària del país entremig d’un catàleg sòlid que aposta per les noves veus i per la posada en marxa de col·leccions adreçades a enfortir l’habitud lectora entre els més joves. Tres dècades d’evolució en el món de les lletres i el paper. En la recerca d’autors i autores. En la consolidació dels certàmens que han donat a conéixer obres de gran abast creatiu. És per això que, tot aprofitant l’avinentesa dels actes d’aniversari, parlem amb l’editora que desenvolupa gran part dels esforços d’aquest projecte Bullent. Núria Sendra està d’enhorabona.

Trenta anys de camí en pro de la literatura en la nostra llengua.

No hem celebrat els deu, ni els vint, ni els vint-i-cinc. Però els trenta anys els celebrarem dues vegades. D’una banda, el 27 de setembre a Vilamarxant amb la Coordinadora pel Valencià del Camp de Túria, que també en fa trenta. Bertomeu hi interpretarà el seu treball 7 d’Estellés amb poemes de Vicent Andrés Estellés musicats que hem publicat a Bullent. I, d’altra banda, el 5 de novembre celebrarem els vint anys d’El Tempir i els trenta d’Edicions del Bullent (30+20, mig segle). A més de bufar espelmes, gaudirem de l’encant de la màgica ciutat de les palmeres i escamparem les llegendes d’Elx basant-nos en les que apareixen al llibre de Joan Borja Llegendes del Sud.

Ens agrada que siga d’aquesta manera perquè ens sembla important fer anys quan tens companys de viatge com ells que, durant dècades, persisteixen en la defensa de la nostra terra.

Quins van ser els primers llibres que es van publicar a Bullent? Amb quins objectius va nàixer el projecte i com van anar eixes primeres passes?

Aquesta història la conte d’oïdes, perquè els protagonistes varen ser altres… El 1983 no hi havia llibres per a xiquets en català fets al País Valencià. Els meus pares, Maribel Marco i Gabriel Sendra, estaven en edat de criar i eren sensibles a aquesta mancança. De fet, formaven part de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, que editava els Premis Enric Valor (aleshores infantil) de feia poc. També tenien relació amb la que aleshores era l’editorial de la Universitat de Vic, Eumo, i començaren coeditant amb ells llibres per a aprendre valencià. Els Ponts foren els primers llibres d’Edicions del Bullent.

Recordes com era la indústria editorial de llavors? Com ha evolucionat fins a hui?

Els meus pares expliquen que tot era molt més difícil. De manera general perquè el procés de producció del llibre s’ha digitalitzat quasi completament, quan no fa tant de temps encara es muntaven els llibres manualment amb tipus de lletres de plom. Sense ser-hi els trenta anys de l’editorial, jo ja hi he vist passar més de cinc dispositius d’emmagatzematge dels llibres, guardar els fotolits i les planxes, etc…

En el cas de la nostra literatura, a més, quan es va crear l’editorial no hi havia la ingent quantitat de professionals preparats per escriure, corregir i coordinar llibres que tenim ara. Es van haver d’anar formant amb molta il·lusió.

El patrimoni editorial de Bullent compta amb títols molt potents com les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, els 69 poemes d’amor de Vicent Andrés Estellés o el Costumari Botànic de Joan Pellicer. Però potser jugueu un paper encara més important en la descoberta de propostes d’autors joves i contemporanis que han anat dotant d’idees i qualitat les col·leccions.

La nostra literatura ha apostat molt encertadament per la modernitat. La dictadura, prohibint la llengua, ens va negar la possibilitat de tindre autors consagrats vius. I ens va alliberar d’aquest llast, també. Ara sí que tenim autors consagrats però ja no ens poden llevar aquesta propensió a escoltar les noves veus. A Edicions del Bullent podem presumir d’haver apostat per primera vegada per obres d’autors i autores que ara ja tenen molta obra publicada i bona cosa de premis a l’espatlla i seguim a l’aguait. Costa més donar a conéixer l’obra d’un autor novell però és la qualitat del treball el que mana, la situació de llengua sense estat de la nostra literatura ja és prou barrera per a que n’afegim més encara.

Hi ha, entre les darreres col·leccions que heu encetat, “Claus per a entendre el món”, que inclou a la vegada la sèrie “Petjades. Claus històriques”. Quins són els valors que es pretenen transmetre al jovent amb aquests llibres?

“Claus per entendre el món” té per objectiu aproximar el lector jove (o neòfit) a un seguit d’aspectes que envolten la seva vida quotidiana i sobre els quals necessita elements d’anàlisi per a entendre’ls i formar-se’n una opinió.

“Petjades” és una sèrie dins de “Claus per entendre el món” que pretén explicar els períodes més importants de la nostra història. Amb un llenguatge àgil i senzill, però sense descuidar el rigor acadèmic, apropem els grans esdeveniments als joves.

Per tant, amenitat i rigor són la base de la qual han de partir els textos, que són seleccionats per Marc Candela i Josep Villarroya conjuntament amb respectius equips de treball en els quals jo mateixa participe. Les dues persones que t’he nomenat són gent amb una reconeguda trajectòria associativa i una gran implicació en la construcció d’una societat justa.

L’aposta històrica per la literatura de gènere infantil i juvenil es visualitza clarament en la promoció i la consolidació tant del Premi Enric Valor de narrativa juvenil com el Premi Carmesina de narrativa infantil. Què han significat aquests certàmens durant tot aquest temps?

Els premis literaris són una bona forma de donar oportunitats en igualtat de condicions a obres d’autors de trajectòria consolidada i a escriptors novells. Sense anar més lluny, el premi Carmesina del 2012 el va guanyar Carles Cano per Set Blancaneus i un nan, un autor amb més de cinquanta llibres publicats i, en el mateix any, publicàvem Els temps de Sara, de Lucía Arenas, premi Enric Valor de literatura juvenil i primera novel·la publicada de l’autora. I estem realment cofois perquè aquesta parella tan dispar també ha estat premiada pels bibliotecaris valencians com el millor llibre infantil i juvenil respectivament publicats el 2012 amb els premis Samaruc.

A aquests cal sumar altres premis com el Bernat Capó de difusió de la cultura popular i el recent Premi Soler i Estruch.

Són casos distints, perquè el Premi Bernat Capó és una iniciativa de l’editorial en la qual s’ha implicat el Museu Valencià d’Etnologia i altres institucions (l’ajuntament de Dénia, la Macma, el IECMA, etc…). Enguany, de fet, s’ha sumat també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aportant un membre del jurat. Per contra, en el Premi Soler i Estruch juguem un paper més modest, publicant l’obra premiada i fa poques edicions que hi participem en relació a les que té el premi d’història i que va començar com uns jocs florals en què el guanyador triava la reina de les festes del poble.

Envoltada de llibres per a menuts i xavals, de segur que has adquirit l’habilitat d’ensumar allò que agrada o no agrada. Quins llibres acostumen a funcionar millor? Com és el lector d’aquestes edats? La catalana és una literatura que tracta bé el lector jove? Té on triar?

Si existeix aquest sentit de l’olfacte, jo no puc presumir de tindre’l, més enllà de la qualitat que sempre vigilem que tinguen els nostres llibres. Si un llibre que publiquem és ben acollit és per a mi una sorpresa, una gran alegria i una font de satisfacció. I per als que no ho són tant no li trobe mai una explicació definitiva: tan templats com són els meus xics!

Hi ha cap àmbit, temàtica o gènere que consideres desatès i on Bullent té un buit per explorar?

Crec que sí que hi ha camps per explorar i ho farem si sortim d’aquesta vius, però no seria prudent explicar això als quatre vents i a dalt d’un núvol tan transitat com aquest, no et sembla?

Del catàleg més recent, quins dels vostres títols ens recomanes?

Com que és quasi com triar entre fills, les editorials solem encaminar els lectors cap als últims que hem publicat. Les nostres novetats es poden consultar aquí.

Com va anar a la darrera edició de la Fira del Llibre de València?

Va ploure i va fer fred més de la meitat dels dies però encara hi hagué temps per als somriures, les retrobades amb autors i lectors, i les alegries.

Bullen les lletres al País Valencià? És potser la literatura allò que millor ens ha anat als valencians en el nostre imaginari com a poble?

Ens manquen els lectors per a una visió tan optimista, estem en els nivells més baixos de lectura en llengua pròpia de tot l’estat, que vol dir de tot Europa. Descomptant això, a nivell de la producció literària, ens podem comparar amb les llengües més fortes sense deslluir-nos gens ni miqueta.

Com aconseguir que la bona literatura arribe al major nombre de persones possible?

La pregunta del milió. Podem identificar les barreres que ara mateix ens ho impedeixen: l’escala de valors d’una societat que no sap valorar la cultura i l’educació com a motors que històricament han fet avançar els pobles, uns governants que gestionen els diners públics més cap a agreujar aquesta situació que per a reduir-la, etc… Però la resposta en positiu no sé si la té algú.

Quin és el paper de l’editor ara i ací? Com creus que ha de ser la relació entre editor i autor?

Editors i autors som persones i no crec que hi haja un codi de conducta estricte sobre com s’han de relacionar les persones. Interactuem d’acord a les nostres personalitats i maneres de fer. A mi m’agrada que l’autor s’implique i mostre il·lusió per l’edició del seu llibre, que opine, que critique des del tracte proper i afable, i la major part de les vegades és així.

La relació de la nostra societat amb el llibre físic continua ferma. Creus que el format digital acabarà penetrant?

Crec que depén de com gestionem la crisi energètica en la que estem immersos. El consum energètic del llibre digital és molt major que el del llibre en paper. Les noves tecnologies, fins ara, han pres el camí destructiu de la no-durabilitat, de l’obsolescència programada i no podem seguir balafiant recursos naturals escassos per molt més temps.

Si es corregeix aquesta deriva i el consum energètic no es fa prohibitiu per a la major part de la societat, caldrà que solucionem altres inconvenients que també duu aparellats com la creença que pagar a les grans empreses de telecomunicació eximeix de pagar als creadors de continguts. Salvats aquests esculls: sí, el format digital té grans avantatges en molts camps i seria lògic que s’hi instaurara.

Acabem: hi ha cap projecte editorial que t’haja cridat l’atenció en els últims temps i que ens vulgues destacar?

M’ha cridat l’atenció molt positivament el gran moviment que s’ha generat al voltant de dues efemèrides poètiques com són l’any Espriu i l’any Estellés. He gaudit com una xiqueta en els múltiples recitals, passejades i concerts en els que he tingut l’oportunitat de participar d’una manera o altra. Quan als pocs mesos d’haver editat el llibre-disc de Bertomeu 7 d’Estellés l’haguérem de reimprimir i a tot arreu editorials, músics, escriptors, companyies de teatre, tenien un resultat semblant amb els seus propis projectes, vaig oblidar per un moment la terrible desfeta de la cultura a la qual ens estan sotmetent en aquests moments i vaig quedar convençuda que, “el futur és nostre i el pastarem com si fos humil fang”, citant un poema que Vicent Andrés Estellés va dedicar a l’escola Gavina.