Víctimes sota el sol

Aquest estiu, sota el sol mediterrani, he dedicat algunes de les meves hores tranquil·les de vacances al llibret que El club editor va publicar el 2009 amb dues de les narracions més importants de l’escriptor palestí Gassan Kanafani (trad. Anna Gil Bardají). De les dues històries, Retorn a Haifa em va semblar més completa, més complexa d’estructura, més profunda a l’hora de tractar temes com la memòria, la identitat o la culpa. Però des de fa uns dies no em puc treure del cap l’altra, Homes sota el sol.

Homes sota el sol és una novel·la curta publicada l’any 1963 a Beirut, una de les ciutats d’exili de l’autor. Durant unes breus setanta pàgines, convius amb les històries de quatre personatges que intenten construir-se un futur millor que el seu present. Es tracta de tres homes palestins de generacions diferents que fugen del passat i de la terra dels seus pares i avis per construir alguna cosa a la desconeguda Kuwait. La soledat, la pobresa, la por són les seves úniques acompanyants. Durant un temps curt els tres es troben compartint el final del seu viatge. La novel·la també perfila un quart personatge, el solitari Bambú, que els guia sota el sol de justícia del desert cap a les seves esperances. És un text sobri, planer que no estalvia res: la duresa de la situació, l’egoisme i ingenuïtat dels protagonistes i el final macabre, decidit en el fons per un cop d’atzar, remou inevitablement la teva consciència gairebé amb tanta força bruta com la lectura dels titulars dels últims dies sobre la tragèdia dels refugiats sirians.

El text té una estructura clàssica: tres primers capítols per presentar les històries dels tres protagonistes. Els darrers mantenen l’estructura de qualsevol història: “El tracte”, “El camí”, “La tomba” (és a dir: inici, nus, desenllaç). D’aquesta manera, el narrador et va conduint a l’inevitable final, que intueixes però que no et vols creure (igual que els personatges) perquè en el fons tu també tens esperança. L’estil, acuradíssim i auster, barreja presents i passats, records i projeccions, amb una facilitat admirable. Igual que Retorn a Haifa, el passat pesa en tots els protagonistes i per tant, la narració ha de mantenir-ne la presència constantment. Les descripcions de l’ambient tenen el mínim de lírica, clara i concisa, per dibuixar amb precisió el desert, la calor o el sol.

Kanafani és un dels escriptors palestins més importants implicat enterament a la causa palestina. Nascut el 1936 i expulsat, com la majoria dels palestins, el 1948 de casa seva va viure a l’exili tota la seva vida. La seva tasca com a historiador de la literatura, periodista i cofundador del Front Popular per l’Alliberament de Palestina va acabar en sec a l’edat de 36 anys quan va ser assassinat amb un cotxe bomba pel Mossad. Homes sota el sol i Retorn a Haifa són de les seves novel·les més importants, juntament amb Allò que ens queda i Um Saad (recentment Hoja de Lata ha publicat en castellà aquestes dues narracions junt amb Homes sota el sol sota el títol de Una trilogía palestina).

Com tota la bona literatura, la història particular dels tres protagonistes d’Homes sota el sol o la del matrimoni de Retorn a Haifa no és només la tragèdia del poble palestí, sinó que és la història de la humanitat: la de la por i la soledat i sobretot la de la culpa. En una altra lectura d’aquest estiu (Vida i destí, de David Grossman) hi trobava aquesta frase: Tots els homes són culpables davant una mare que ha perdut un fill a la guerra. I és que la responsabilitat vers les famílies sota el sol macedoni que intenten arribar a Europa és ben real.

La literatura sovint ens evidencia la bellesa però també la maldat, la tragèdia, la injustícia del món que és la dels éssers humans. I per molt que ens descol·loqui la notícia dels refugiats sirians asfixiats dins d’una cisterna d’un camió a Àustria, difícilment ens podem encarar a les seves històries, patir la seva por, compartir les seves últimes hores de soledat. S’ha dit sovint: les víctimes no tenen veu. Però la literatura ens permet viatjar per uns instants en aquest camió, compartir les seves esperances i patir la seva asfixia. I a Homes sota el sol l’alteritat et transporta directament dins d’una cisterna d’aigua a més de 40 graus a través del desert direcció el futur. Lluny de cap frivolitat, estic cada cop més convençuda que l’alteritat literària ens permet estar més a prop de les víctimes reals. I per això fa dies que no em puc treure del cap la història d’Homes sota el sol.