Polpa, de Jordi Masó Rahola

Per a mi és un plaer ressenyar un llibre que m’ha fet passar una estona tan bona. Jo, que mai no he abominat de la funció lúdica de la literatura ni tampoc no he pensat que una obra que diverteix no pugui ser, alhora, interessant i amb substància, agraeixo infinitament trobar algú que corrobori aquests supòsits.

És el que fa Jordi Masó en aquest volum, però també ho fa l’Editorial que l’ha publicat, Males Herbes, als responsables de la qual vull felicitar públicament pel seu catàleg. És refrescant i esperançador trobar reductes on encara s’hi treballa amb fidelitat al propi gust, amb llibertat i sense complexos, una mica a contracorrent, diguéssim. I, endemés, amb una preocupació gairebé malaltissa per la feina ben feta.

Polpa és un recull de catorze relats (més un epíleg delirant), que ja amb el seu títol, encertadíssim, no pot enganyar ningú. Per si algú no n’està al cas, el mot Polpa vol ser un homenatge a la literatura popular, de quiosc. A aquells textos que es coneixien genèricament com a pulp a causa del paper ‒barat, de qualitat ínfima‒ amb el qual estaven impresos.

Masó es recrea en la recuperació de tots els subgèneres del pulp. Amb una mestria que palesa una enorme coneixença, teixeix un tapís potent, curosament polit, treballat sense pressa. Me l’imagino durant mesos festejant les paraules, escollint les expressions, decidint calmosament els aclariments entre parèntesi, cercant l’adjectiu idoni per a cada frase, per a cada substantiu. L’adjectiu que, com sempre deia Josep Pla, no et permet dormir fins que no l’has trobat. A Polpa hi apareixen fantasmes, sicaris, espies. Hi trobem relats negres, de detectius, fantàstics, de misteri, de terror. Totes les portes de la literatura popular se’ns mostren obertes, en un exercici molt saludable d’aproximació a uns clàssics que han fet les delícies de gernacions de lectors.

Masó excel·leix en l’homenatge a través de la desmitificació, la ironia i la paròdia. Tanmateix, no arriba a la sàtira. El seu amor pel pulp no pot evitar un discurs respectuós, amable, carregat de nostàlgia i, per damunt de tot, un tracte afectuós envers els personatges. La tolerància i l’acceptació de la naturalesa humana suren entre les pàgines del llibre. La utilització sovintejada de la metaficció, la subversió dels tòpics i la intertextualitat ens remeten al seu ampli bagatge cultural. Així, les al·lusions i picades d’ullet són enormes i constants: Borges, Nabókov, Agatha Christie, Henry James, Melville, Bioy Casares, Kafka. Jordi Masó demostra que la frontera entre la literatura culta i la literatura popular no són tan rígides com alguns pretenen. I no acabem aquí. També els relats estan amarats de música. No debades Masó és músic, un molt bo concertista de piano, prou reconegut.

Considero excel·lent l’interès de Jordi Masó per indagar al voltant de les qüestions formals. Els registres, l’estil, les infinites possibilitats narratives, les veus, els enfocaments, les mirades, les focalitzacions. Tot el recull és un magnífic experiment retòric i estilístic, un experiment que, com a lectora exigent, agraeixo moltíssim. Un cop més, la demostració que “popular” i “culte” no són un oxímoron.

Com haureu observat, he intentat no revelar cap secret d’un llibre ple de sorpreses i jocs. Tanmateix, no puc acabar aquesta ressenya sense fer referència a l’insòlit epíleg. Signat per un tal Valeri Nebot, erudit molt poc diplomàtic i més aviat mal educat, és un text divertidíssim on Jordi Masó se supera a l’hora de donar vida a una ficció que us farà gaudir de valent.

Altament recomanat, negrots.