El poema sense acabar d’Ovidi Montllor a l'(a)phònica

Toti Soler presentarà dissabte 20 de juny a l’(a)phònica l’espectacle poètic i musical L’Ovidi, Poema sense acabar acompanyat de les carícies de Gemma Humet i dels cops de puny de Joan Massotkleiner (20.30h al Claustre Monestir Sant Esteve). Recuperem la crònica que Pere Cardús va fer de l’estrena de l’espectacle a Terrassa.

Escric aquesta crònica perquè vull. Perquè tinc ganes d’explicar. Amb un got de vi. ‘El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis, l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.’ Que hi ha poques coses tan punyents i certes com un recital Ovidi.

Ens han sotmès a una formidable teràpia de xoc. Hem passat del ‘crani rebotant per tots els escalons’ de l’Estellés a l’anònim i tendre ‘maleïdes les guerres i aquell qui les va fer’. Com un gel en aigua bullent. Perquè l’elegància i la contundència es donen la mà.

Mural poètic de país veritable. ‘Himne fecund del retorn a la pàtria.’ Salvat-Papasseit, Estellés, Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol, Pere Quart… Nació en vers. Veu de poble. ‘Ran de rel.’

Llibertat. Crit i cant. Perquè ‘la llibertat també ha de ser una cançó de poble’. Perquè ‘l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic’. Perquè Alcoi va enviar un crit i un cant. Perquè Alcoi va infantar l’ànima d’una fera ferotge.

Escric aquesta crònica perquè vull. Perquè tinc ganes d’explicar. D’explicar que cada sessió dels parlaments del nostre país —a València, Palma o Barcelona— hauria de començar amb la lectura de ‘El Poble’ de Martí i Pol:

«El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.»

David Fernàndez, la veu de l’Ovidi al parlament. Ferran Mascarell, Joan Herrera… Ningú d’Esquerra. Dels peixos grossos, almenys. Alguns peixopalos (‘amb cartes que no lliguen i sense roses’). Pocs pantalons de pana. Majoritàriament, texans. Cabells blancs o grisos. Algun barbut. Entrades exhaurides. Bon tros de poble.

Per dir que ‘l’autoritat és mútua o no ho és’. Que ‘els desenganys són un farcell que tots portem de mala gana’. Per dir tantes coses tan concentrades. Per plorar. Per bategar. Per riure. Per estimar. Que ‘ja ens hem cansat de dir va com va’. Que ‘ja no ens alimenten molles’. Que cal ‘fer valer nostra raó’. Que ‘més enllà de tenir-te, no hi ha res’. Que hi som i hi serem. Per dir que les flors les hem tretes ‘de les penes del nostre cor’.

M’aclame a tu. Com un record d’infantesa sempre et recordaré, Ovidi.