Pau Alabajos i Caliu al Cicle Cants i Autors de Granollers

El passat dissabte vam assistir al concert que el cantautor valencià Pau Alabajos i els Caliu van oferir a la sala NAUB1. El concert formava part de la programació del Cicle Cants i Autors organitzat per l’Esquerda, casal popular de Granollers, que enguany encara la seva última edició, després de cinc anys dedicats exclusivament a la cançó d’autoria catalana.

Va ser una nit de contrastos.

Caliu són una formació del Masnou, que practica la cançó d’autor i de protesta tot defugint les formes clàssiques associades aquest gènere i apropant-la a ritmes més propis del pop-rock. Dissabte presentaven Tot és començar, el seu primer treball enregistrat.

Malgrat la seva joventut han aconseguit un estil propi, fàcilment identificable per la veu de David Lago, clara, ben modulada i amb un característic trèmolo al final de cada frase; i per les guitarres d’Eloi Gallés i Àlex Mas, aquest darrer també a l’harmònica. El seu directe és contundent i els agraden els canvis de ritme, ben marcats i accentuats per un bateria que beu de les essències del rock, per uns acords de guitarra oportuns o per la intervenció pausada d’un celo elèctric.

Les seves cançons parlen de somnis, de projectes i d’amor, però també de la injustícia i la pobresa social. En la interpretació d’ El viuré, Estrella o Escrit a les parets van tenir els moments més reeixits de la seva actuació.

Per la seva banda, Pau Alabajos, cap de cartell, ens presentava el seu darrer treball Una amable, una trista, una petita pàtria. La seva presència solitària dalt l’escenari, acompanyat exclusivament de la guitarra i un faristol, va resultar tot un contrapunt no només pel públic present a la sala, sinó pel mateix Pau, que pocs dies abans havia actuat al Palau de la Música de València acompanyat de l’orquestra simfònica Coral Romput, formada per més de seixanta músics.

Ni el canvi de format ni l’absència de Laura Navarro, que acostuma acompanyar-lo al violí, no va semblar amoïnar gaire Pau Alabajos, que va presentar cadascun dels temes amb la serenor i confiança del qui se sap autor d’una obra ben valorada per afició i crítica. Cançons protesta, com Zapping,  Nit de boira o Contra el ciment, tema amb el que va obrir el concert, es van alternar amb cançons d’amor com Inventari  o Una nit a Berlin.

Vicent Andrés Estellés va ser un dels protagonistes destacats de la nit. Enguany es commemora el vintè aniversari de la seva desaparició i Pau li rendeix homenatge per partida doble,  anomenant el seu disc amb el primer vers de Coral Romput  –“Una amable, una trista, una petita pàtria”–i amb la cançó Síl·labes de vidre que pren el títol d’un dels versos del poema He aixecat, mentre escrivia, el cap.

Altres personatges i esdeveniments van merèixer, també, el seu espai particular encara que no precisament en forma d’homenatge: Canal9, presentat com el gabinet de premsa del PP,el  president Fabra o l’accident a la Linia1 del metro de València i el menys teniment  dels polítics vers les víctimes i familiars, van gaudir, entre d’altres, del seu “moment de glòria”.

Si Caliu recordava Ovidi Montllor amb una bona versió de Perquè vull, Pau Alabajosho féu interpretant Ais!  “a capela” i tot convidant el públic a participar al final de cada estrofa, amb l’exclamació que dóna títol a la cançó i fent petar els dits, com a únic acompanyament.

El cantant va dedicar  Utòpics, idealistes, ingenus al casal popular l’Esquerda. Va lamentar que el Cicle Cants i Autors arribi a la seva fi i va desitjar-los sort en els nous projectes, agraint-los la feina feta durant aquests cinc anys.

Al vent, clàssic entre clàssics de la cançó protesta, va ser la cançó triada per anar acabant el concert  (abans d’encarar una tanda de bisos que un servidor no va poder presenciar…). Cal una certa valentia, i molta qualitat, per atrevir-se a cantar aquest tema que tots associem amb la força i potència de veu amb què l’interpreta Raimon. Pau Alabajos se’n va sortir a bastament.