Marc Cerdó. Les veus al ras

L’escriptor Sebastià Perelló, autor de En mi no hi ha res, el darrer ebook publicat a Núvol, (descarregeu-vos-el aquí), ha presentat la novel·la de Marc Cerdó, Cor mentider (Club Editor) a Pollença. Us oferim aquí la lectura que Perelló ha fet de l’obra de Cerdó. 

Les voix sont une réalité qu’on
ne peut laisser au dehors.
Henri Michaux

Flaubert afirmava que l’anatomia del cor humà està per fer, i tots ens hem agafat els dits en la paradoxa d’aquell que diu mentides. I si per una banda tenim la víscera, la sinceritat, centre de la força de l’ànima, allò que en dir ver posam damunt la mà, la passió, la perplexitat, per l’altre costat sempre hem cregut que la mentida és cosa mentale, i per això un enganyador, un impostor ha de tenir bon cap. I tanmateix cal recordar que en l’antropologia bíblica el cor designa més aviat la nostra intel·ligència, i no tant l’afectivitat. I escrutar els secrets d’aquests abismes era cosa divina. Però amb els peus a terra, La Bruyère ja avisava: L’homme est né menteur. Diu que la veritat és simple i ingènua, i l’home només es decanta per la seva pròpia obra, la ficció i la faula. Tot sura en el simulacre, entre la víscera i l’engany. Perquè aquí el que menteix és el centre dels afectes i les passions, on deu ser difícil fer segons quines distincions. I fins i tot els falsaris s’enreden en les seves pròpies històries. O som tots que hi arribam a caure de quatre potes?

El cor mentider batega. Són les darreres paraules d’aquesta novel·la de Marc Cerdó. I el novel·lista, diuen, és l’únic mentider que no ho calla. Deu ser cert allò que amb un ham de mentida pescam una carpa de veritat. I és a través de les estratègies persuasives del mentider  i de la ficció que podem saber alguna cosa d’allò que en un ésser humà és més íntim i profund. Sense oblidar, però, que fins i tot en aquestes profunditats també som carn de representació. Del cor fals dels trobadors al cor simple de Flaubert o al cor confús de Ferrater, sempre fent gran espectacle. Per això mateix haurem d’anar vius a l’hora de llegir aquest text, splendide mendax, dignament deslleial, perquè ara semblarà ballable, o prendrà forma d’opera buffa rocambolesca, o tendreu la sensació que al llarg de la lectura ens acompanya Momo, el déu del sarcasme i de les burles, aquell que se’n fotia d’Hefest perquè havia fabricat els homes sense portes al pit i això impedia poder veure els seus pensaments. I aquí també cal entrar-hi deixondit, perquè cerca lectors espavilats que facin comparèixer allò que està latent i no es deixi ensopir per les pràctiques hipòcrites dels fariseus o les bogeries furioses. Llegir aquí ja és posar a part, lluny del rigor i les pràctiques narratives de gala i protocol, no hi ha reverència ni formalitats, i l’enginy provarà de cercar-nos les puces.

Algú d’amagat s’emporta un botí, aquest és l’inici furtiu del Cor mentider. Cautela i rampellada obren la història. La fuga, la desbandada, en les novel·les de Cerdó és la gran argúcia, i així ja va quedar ben clar quan llegíem Males companyies. Aixecar el vol és la gran astúcia. I aquí l’estirabot, i l’evasiva solcaran el text i determinaran la vida dels personatges escàpols, que sempre tenen l’ombra proscrita i fan pinya amb els bandejats. El rampell defineix el text,  i no cal oblidar que el mot prové de rampa. Perquè aquest cor mentider batega entre el desig sobtat i la paràlisi dolorosa. Som al territori del disgust, una de les afeccions més violentes de la nostra percepció, perquè entram a la novel·la d’aquesta manera immediata i des de la separació, la bretxa, vides que l’atzar ha posat a part. En definitiva ens mou la repulsió i la fascinació alhora, aquest és el lloc que crea el narrador per al lector, llosa i incitació: el cor mentider. I ja és massa tard per desfer camí. Aquí nedarem tots.

Un paisatge de vacances, una barraca de platja, xafogor i calitja i un arrosset d’albufera. Pinassa i quitrà. Un dinar familiar recremat, dessecat i una cabra salvatge i solitària que fa el pirata. El paisatge inaugural de la novel·la no és la pressió immobiliària, és l’assumpció d’aquest panorama desfet des de la paella i el plat net com una patena. Ja ens hem cruspit l’illa, només som aquest lloc soluble de consum i de residència ocasional. I el souvenir de na Garrovina és la nostra essència. Tipicitat i hedonisme de paella, cristal·lització de la imatge insular de la balearització com a espai ordinari i banal.

Però en l’escenografia sincopada del Cor mentider, la fuga és un retorn a l’illa, una mena d’Ítaca malmesa, des del termiter desangelat del Putxet, en l’estela d’Ulisses, una sàtira de viatge sentimental per tal de fugir de la pròpia angoixa. I el protagonista descobreix l’altre a casa i és capaç de mirar-se així les pròpies entranyes, quan tot sembla trastocat i remogut. Un professor de secundària torna a fer una cura a Mallorca, talment Chopin, i sembla que totes li ponen, la feina, una crisi matrimonial, i una inquietud que no el deixa alenar. I tot just arribar, immers en allò que ell considera perills i un excés d’informació no troba la pau que ha vengut a cercar. El panorama insular és un camuflatge, un espectacle, un decorat estrident i acolorit per al turisme que amaga el betlemet folklòric i el residu d’una pagesia terminal enmig de l’illa ressort. I el color al llarg de la novel·la serà la manera que té el narrador de fer present aquest devessall llampant i cridaner d’estampes extravagants que es tatuen sobre una realitat neutra i fantasmàtica que ja només deixa traces i es presenta en forma de restes i engrunes. Som una estació turística, heterogènia i amorfa, un succedani de paradís permeable i entrecavalcat sobre el lloc de l’ànima, en el present més global. I sense nostàlgies, perquè Marc Cerdó, no cerca essències perdurables, sinó que prova de dir l’atapiment i l’agitació contemporanis, des de la complexitat tragicòmica, sense caure en correccions multiculturals. Aquí no s’impugna des de cap peanya el parc temàtic saturat perquè ens l’hem forjat nosaltres mateixos. I ja som part de la trama, fins i tot el protagonista hi torna a través del lloguer vacacional. I la casa conserva traces d’avantpassats llogats als externs. El lloc de l’ànima arrendat.

Des d’un bon començament el text privilegia l’escolta i espiar és la manera de trescar en aquesta realitat enrevessada. L’atenció recau sobre les veus i el text pren la forma d’una execució musical des d’un bon principi. En aquest text haurem d’anar amb compte i haurem d’espiar-lo, parar esment en allò que el conforma, perquè podem perdre els papers. Un lector ja és un que mira sense ser vist, o això és el que arriba a creure, però aquí enmig de mentides, infidelitats, traïcions, hipocresies, urpes de llop i altres judes, cal vigilar i no deixar-se ensabonar ni per la música de les paraules. Sobretot per aquesta pintura vocal, aquesta fetitxització de la veu que fa servir el text i que és essencial en l’estructura de la novel·la i en la construcció dels personatges. Perquè llegim una prosa que s’embosca en les veus i el perill més imminent és llegir-hi sa llengo i altres herbes orals  i convertir Cor mentider en un text costumista, la novel·la que ara es parla. I l’estridència és una eina fenomenal, crits i renous, per tal de dir allò que hi ha de més espectral en aquest panorama. Per això s’articula en diàlegs, fluxos complexos d’energia verbal, enmig de l’illot balneari, que fan teixit de vida mitjançant una escriptura orgànica, sensorial, plàstica. Perquè per ventura aquesta novel·la és un text sobre la indefensió i la vulnerabilitat i per això tot grinyola i en algun punt la metàfora que la diu de bon de veres és la del gos atropellat: illa, personatges, fins i tot la carcassa del text i les veus tenen aquest aire de bèstia apallissada. I alhora, i per això mateix, tot sembla respirar, fins i tot animalitzar-se, tot sembla que batega i té el color del neguit. Però sense mortificacions, ni expiacions, ni claus al cor, per aquest motiu s’invoca la comèdia rocambolesca que de la devastació, en fa una farsa carnavalesca on tots ballam en la corda fluixa.

Enmig dels artificis més insulsos, que en la superfície són cridaners, la novel·la tresca en l’anomalia, en allò que és rar i pertorba, en la incomoditat que viuen aquells que no troben el seu lloc i sobreviuen en la pell gratellosa dels despropòsits. I el text s’escriu en aquest to d’exasperació i singularitat, sempre lluny de l’ànsia de tipificar-los. Si fa servir aquesta mirada estroboscòpica que dispara flaixos intermitents i anima les estampes i el guirigall de veus és per tal de fer present  la realitat calidoscòpica i frenètica, els colors vius, les tintures i les transferències d’aquestes vides mòdiques, animetes de càntir,  i presentar-les com a carn de reserva i alteritat refulgent. Per això sembla una novel·la estampada, com si s’escrivís en franges, per juxtaposició. com si el text fos una estampació rara com les Indianes de França. I en aquest espireig el protagonista aconsegueix retrobar-se, i no hi fa res si s’ha de mentir en ficcions, ja sabem amb Gracián, que todo pasa en representación, que tot és una farsa, tramoies i aparença del gran teatre del món. I en Damià es recobra enmig dels externs. En aquest sentit Marc Cerdó fa literatura migrant, sense consciència d’usurpació, ni li han pres el lloc, ni l’ha llevat a ningú i només queden aquestes veus a lloure en l’estranyesa que mai no és patrimonial, quan l’alteritat ens conforma a tots en la vulnerabilitat. Per això tot sembla festiu i alhora traumàtic i ben endins tots sentim la nafra d’una separació i el viatge és alhora el dolor i la joia d’una dissidència, de la dissensió i hem de viure permanentment en aquest entreforc, lluny de mites inclusius i convivències pacífiques de la multiculturalitat mítica que només edulcorarien els personatges venguts de tot arreu i que sobreviuen al paradís de panfontenta. Això és can Bum! Per aquest motiu en el text, s’hi sent una veu sorda, o la música fa servir la sordina d’una extrema solitud. I aquesta radicalitat no s’adiu amb els costumismes del melting pot, sinó que neda en la fluïdesa espessa i extrema de la subalternitat, invisibles tots en un ball inacabable d’identitats arriscades que no cerquen en l’altre la mera confirmació de si mateixos. Fins i tot eclipsa els fonaments lluny de falses unitats on trobar-se segurs i per això fa trama i ordit amb el dolor dels que no són a casa, fins i tot amb aquells que retornen però tampoc no troben el seu lloc. Nostàlgies. Sí, però de bolero. Tothom sembla esser en un lloc que no acaba de ser el seu i sempre són una mica externs entre gent diversa.

Aquest refús d’estabilització que no cerca allò que és igual és el que genera el moviment, el ball, la variació musical, l’alteració i en aquesta dansa els personatges ja no saben ben bé on són, i en aquest destret proven de surar. Un espai d’encontre on tot queda enlaire i sempre s’ha de redefinir. Per això la novel·la se centra en un punt d’inici de canvi, de vita nova. I ningú té la paella pel mànec, en una mena de criollització permanent, en una fusió rítmica insistent fins i tot de llenguatges desacomplexats. I aquí és cert que es poden viure moltes vides en una vida, sense decantar la convivència lesiva dels humans, mentre s’ansia l’exterioritat de l’altre, estar a la seva mercè. L’enemic a la novel·la serà aquesta alteritat que volem desfer, que s’erosiona fins que convertim en una cosa igual, com en el matrimoni, que en el text és un mal tràngol i el detonant de la desfeta perquè no permet la diferència, ni arrenca el protagonista de la seva pròpia conformitat, pastat en la monotonia. Finalment aquesta mateixa pressió l’allibera i provoca la distància que l’acosta paradoxalment a tot quant és dissemblant. Només cercava acontentar tothom, sempre ser la mateixa cosa davant qui fos, com un mirall, però tancat, sense obertures i això l’abocava a la decepció i a un estat depressiu. I d’aquest mar de confusions que el fan insignificant, d’aquest estat claustrofòbic només en surt amb una nova manera de mirar el món des de la diferència que li obre una nova experiència sensorial. En aquest punt els colors són essencials i fan una prosa sinestèsica on el cromatisme és indissociable de la mateixa textura de l’escrit. Aquesta saturació, que en el llibre sembla retornar a una alegria avantguardista que pinta els sons, els sorolls i les olors és un dels mecanismes d’aquesta renovació vital on l’emoció estètica i la impressió visual i sonora són llampants i es carnavalitzen. Una relació afectiva amb la paleta que fa sentit i participa en l’exaltació sensual del text i que reclama també la celebració eròtica i alimentària en una xarxa multisensorial que provoca la sensació exaltada i vertiginosa del propi cos. Les desfiguracions i les reconfiguracions que provoquen alhora la mateixa estructura de la novel·la, la textura de la seva prosa, les percepcions, distorsions i deformacions que s’encaminen a dir de bell nou el món, cap al descobriment, com si calgués dissoldre’l per tal de desencofrar la realitat descolorida que els empresona a tots plegats són la veritable trama del text.

L’encontre entre Damià, el protagonista, i la resta de personatges provocarà canvis irreversibles, en una mena de col·lisió que ho trasbalsa tot. I ja ve ben tocat des què s’ha separat de la pubilla de Blanes. Ja ho diu el mestre: en cada separació, hi cova un germen de follia. També l’escriptura, on els mots ja són imatges i patiran aquest capgirell, fins i tot tornen, tal com ja s’ha dit, al grafisme avantguardista o a l’onomatopeia en la seva forma més primitiva, sempre cap a allò que els escriptors de la creolité en diuen oraliture. I l’illa ja sembla un mite tropical. Marc Cerdó meridionalitza la literatura catalana, diu des de totes les ambiguïtats la tropicalització mediterrània, en una escriptura exuberant del rescalfament global. I Damià ja és una mena d’ulisses crioll. Sempre lluny de falses universalitats, en un atac frontal als essencialismes i a la puresa, cap a la multiplicitat des de la literatura més diaspòrica que batalla contra les deportacions de nosaltres mateixos, lluny d’un paradís primigeni que és una gàbia, reduït a un simple reclam, que només és una llosa, una trampa, un cor mentider. I no confia ni fa propostes de fusió permanent ni d’agregats polítics edulcorats pel multiculturalisme, no fixa res de res, no milita en cap mena de criollisme estable, només envesteix l’aventura de la deriva del present. Per això és perillosa la lectura exotitzant des de sa llengo, des d’un folklorisme alienant. Perquè ja deia aquell que la meva llengua pròpia es la llengua de l’altre: Je n’ai qu’une langue et ce n’est pas la mienne.

Una literatura de l’emancipació, del despreniment, on la infidelitat és el senyal d’extrema fidelitat, precisament. És quan som infidel que som més fidel, diu el poeta. Lletra per als renegats sempre en recomposició, com els estornells. I el lector enmig d’aquesta piuladissa, d’aquesta coreografia, ha de trobar el seu lloc, ha de decidir el seu gest i la seva posició quan escriure és  el que diu Quignard: avançar amb un stylus, cercar o bé allò que s’ignora, o bé el que hem perdut amb allò que marca o que fingeix substituir el que manca. I amb aquestes eines donar veu a tot quant en nosaltres no pot parlar, amb la lleugeresa d’un que balla, a la recerca de la suspensió, el vol, i fingir si cal que un text no és aquesta immobilitat de l’escrit que tenim en les mans i davant els ulls, perquè l’escriptura és vocal, conversada, sense laques, per tal de satisfer necessitats distintives. I ens donen les claus literàries: entre la sàtira de Mrozec i la prosa excelsa de Ruyra. I jo afegiria el Nabokov obsedit per la qüestió de l’altre, perquè aquí també corre alguna nimfa acorralada entre baladres.

Però també s’ha de dir la violència, la violació que volen callar, i no hi fa res si la brutalitat no fa mai sentit i no tenim paraules, fins i tot aquí s’ha de deixar lloc a les veus pelades, sense discursos d’expiació ni d’exculpació, s’ha de deixar la nafra de la humiliació ben a la vista, el buit que fa quan s’ha malmenat fins a l’extrem una resistència. Sense cap mena de sublimació, perquè el buit que deixa l’escriptura ja no permet cap mena de restitució d’equilibris. La nafra que raja. El retorn a la humanitat és fora del text. L’escriptura només revela, fa de testimoni. La resta és cosa nostra. Aquí i ara. Permanentment. Perquè el text també posa mà al trau d’una realitat brutal que es vol camuflar, el racisme, la xenofòbia, lo nostro,que semblen innocus, com si no hi fossin, però que actuen sobre la figura més vulnerable del text, na Catalineta, aquella que no hi és tota, la idiota faulkneriana, que ens permet des de l’extrema innocència veure el desgavell d’un panorama que s’esfondra, i en el vertigen de la descomposició observar la desfeta de la ficció insular més institucional. I és Catalineta qui diu sense mirament, tal com pertoca, sense filtres ni mentides, des la impertinència més absoluta aquesta fallida, i és en la seva veu, paradoxalment,  que compareix la manca absoluta de sentit del mite insular, perquè és des de la seva estranyesa que compareix el món deplorable que li caurà damunt. És Catalineta la veu que desestabilitza l’entramat ferotge de la mentida insular i en serà la víctima, i des de la seva llengua elemental mina la temptativa d’oferir una imatge coherent d’una illa païda per l’estultícia i la infàmia. I la vida torna a ser una història contada per un idiota plena de brogit i de fúria i que no significa res.

D’aquí la seva radicalitat incòmoda i marginal contra les mistificacions, una veu que no és corruptible i per això mateix es convertirà en la víctima de la bèstia. Des de la dislocació, des de la seva identitat de cigne negre, als antípodes de la normalitat tòxica, des de la seva silueta mal·leable, informe i díscola és capaç de desfer l’articulació corrupte que camufla el paradís més sòrdid, que mostra aquesta cara bruta de vida pastoral xarolada i degradada. La paella en terra ja és un mandala descompost, i l’illa ja és laboratori i metàfora del món contemporani i dels dies que corren. I és en aquest context que Damià, el protagonista, troba la resistència que li permet saltar cap a la seva pròpia terra incognita, troba la inquietud que el conforma en l’altre, i és qui li desvela allò que ell mateix no ha reconegut. Per aquest motiu és un text que s’escriu en la imminència permanent.

I tot plegat conflueix en un text que embasta personatges en una trama de converses que fan comunitat, en un canyís precari, complex, dinàmic, adaptatiu, i finalment respirable, mentre el cor mentider segueix bategant. En un text que treballa la dissensió des de l’extrema particularitat, des de la literatura menor a partir de dispositius i  temptatives que desfan els fums de discurs dominant i d’alta volada de les novel·les novel·les, però tampoc no s’adiu amb l’esbargiment que cerquen els llibres de gandula, precisament perquè la novel·la esfereeix i atabala el geosímbol de sol i platja. Des de la incomoditat de no voler agafar lloc en els posicionaments i les convencions que corren. Tant des de la perspectiva dels engranatges de la màquina de representació, com des de la llengua. El perill és convertir-lo en etnologia insular. Però Cerdó polvoritza aquesta possibilitat i curtcircuita la recerca de víscera autòctona amb un text estrafet, de fulgor rutilant, una tromperie tourbillonnante. Benjamin definia l’obra de Kafka com a catàleg de gestos, i aquí també la gestualitat del text genera l’alteració pop i carnavalesca que permet dir encertadament la contemporaneïtat. I sap dir en aquell punt en què és impossible narrar mentre la novel·la exigeix narració, tal com deia Adorno. Des de les veus, des del pillatge lingüístic, des de la prosa que rondina.