Jordi Coca. El diable i l’home just

Galaxia Gutenberg ha publicat la darrera obra de Jordi Coca, El diable i l’home just, una novel·la epistolar que narra les vicissituds i patiments del psiquiatre Víctor Marçal-Büngeler, una figura de dimensions gairebé bíbliques que recorda el vell Job. Jordi Malé, professor de la Universitat de Lleida, en fa la seva lectura particular mitjançant aquesta carta adreçada a l’autor.

Benvolgut Jordi,

He llegit la teva novel·la epistolar El diable i l’home just amb gran interès. La seva lectura m’ha plantejat tot d’interrogants, sobre els quals encara dono voltes. Valgui això com a elogi de l’obra.

Vet aquí una de les primeres preguntes que m’he formulat: per què fer un personatge tan repulsiu com el protagonista, el doctor Víctor Marçal-Büngeler? Recordo el dia que ens vam veure al teu despatx a l’Institut de Teatre, quan encara estaves escrivint la novel·la, i vam parlar de Job, el qual em deies que prenies com a referència. Ho reiteraves a l’entrevista que et van fer al Punt Avui i, a més, has encapçalat l’obra amb un epígraf del llibre homònim de l’Antic Testament. Però, què té de Job el teu metge? Certament, ambdues figures són equiparables en l’actitud davant la dissort, perquè el personatge bíblic tampoc no és un pobre home que s’estigui capcot enmig de la cendra mentre es grata les llagues tot resignat a la seva desgràcia, ans algú que s’exclama a crits davant de Déu i li retreu la seva sort, que declara que la vida li fa fàstic i fins que voldria morir (Jb 3,11-16). Però tot el que Job planteja sobre el destí i l’existència, no parteix de la consciència de ser del tot innocent? Al marge que en algun instant, exasperat per no comprendre el perquè del terrible infortuni que l’aclapara, pugui arribar a dubtar de la seva innocència (9,21), a l’últim la proclama obertament (27, 5-6). I és aquesta innocència el que dóna valor a les seves raons. I per això ens impressiona tant que ell, un home de fe, pugui arribar fins a la desesperança (10,20-22) —justament, aquesta idea de perdre l’esperança, la confiança en Déu, que reapareix als Salms (39,14), va impressionar profundament Carles Riba i va determinar la seva interpretació de la tragèdia de Sòfocles Les dones de Traquis; però això és una altra història.

En comparació amb Job, el teu personatge no té res d’innocent. Quasi no mostra cap remordiment pels seus comportaments del tot censurables, la seva indiferència envers els altres, les seves perverses intencions. Com a lectors, doncs, no podem sentir cap empatia per ell. Ni tan sols ens podem agafar a un cert esperit combatiu que de tant en tant, enmig del sofriment, aflora en ell, com quan reivindica “el dret i el deure de lluitar per la meva vida” (180). No ens desperta aquella barreja d’aversió i admiració que suscita Macbeth, en concret aquell Macbeth que al final de l’obra, acarat al seu ineluctable destí, opta amb coratge per combatre fins al final.

En contrast, el doctor Marçal-Büngeler, que constantment es plany del que li esdevé, a l’últim sembla que es rabegi en els seus baixos instints, com il·lustra el fet que la novel·la acabi amb el psiquiatre de nou recordant l’abús d’una menor a la seva consulta; una acció que, a més, propicia la fi de la Sra. Rosa, la seva secretària, que tant es preocupava per ell. Una innocent, aquesta bona dona, com també ho és en Daniel. L’atracció que el doctor sent per aquest noi podria deure’s justament al fet de ser, ell sí, una mena de Job, en el sentit estricte d’algú que ha patit un mal —la seva discapacitat intel·lectual— sense cap mena de culpa. Però també la Sra. Rosa és innocent i el doctor la detestava. I és que l’afecció del psiquiatre per en Daniel potser cal relacionar-la amb la fascinació que aquest noi sent per les il·lustracions dels llibres d’arquitectura i per la música, una fascinació, evidentment, del tot ingènua atesa la seva incapacitat. I com que el doctor no deixa de ser un home de cultura (com aquells nazis que escoltaven música clàssica al matí i cometien les pitjors atrocitats a la tarda, com recordava perplex George Steiner), per això se’l sent proper.

No sembla que hi hagi cap escletxa en la misèria moral del teu doctor, i això fa d’ell un personatge del tot insòlit, allunyat del Job bíblic. Ben mirat, el seu referent no seria més aviat l’advocat Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de La Chute d’Albert Camus (traduïda al català el 1964 per Bonaventura Vallespinosa i publicada a “Llibres a mà” el 1986)? Si Clamence és un personatge que es confessa conversant amb un desconegut en un bar d’Amsterdam, Marçal-Büngeler ho fa mitjançant unes cartes adreçades a gent que li és propera, però que a vegades semblen la transcripció dels seus monòlegs interiors, perquè, com diu ell mateix, escriure “és una manera de parlar” (89). Ambdós viuen en sengles llocs més aviat inhòspits: l’un, als anys de la postguerra, als canals de l’esmentada i boirosa ciutat holandesa, que “s’assemblen als cercles de l’infern” (16); l’altre, en l’actualitat, reclòs en una casa aïllada i “sense ànima” amb parets de vidre (106). Tots dos són personatges que han “caigut” dels respectius pedestals: el conspicu advocat i l’il·lustre psiquiatre —dues professions destinades a tenir cura dels altres— duien sengles vides exitoses, fins que tot dos perceben una mena de senyal, que va reapareixent tot esberlant el que ells creien una feliç i tranquil·la existència: el francès sent a l’esquena una rialla, el català creu veure la figura del diable. En tots dos casos, finalment, una mort desencadena l’inici de la seva “davallada”: la d’una dona que es llança al canal vora on passejava l’advocat i la d’una pacient del psiquiatre, la Sra. Fuster. Dues morts de les quals no són directament responsables, però que haurien pogut si més no intentar d’evitar.

A partir d’aquí, es produeix una progressiva presa de consciència de les respectives realitats, ben diferents de la imatge que ells se n’havien fet, alhora que les seves vides es comencen a esfondrar. Però la degradació interior de l’advocat ja no és comparable a l’acumulació de calamitats que va patint el doctor —la pèrdua de reputació professional i de béns, la malaltia, l’abandonament per part de la muller, l’aïllament i, sobretot, la mort dels seus dos fills, el noi per suïcidi i la noia per accident.

El que interessa, però, són les respectives reaccions davant l’infortuni. I, concretament, fins a quin punt se’n senten culpables. L’advocat de Camus s’adona de les seves febleses —la vanitat, la hipocresia—, però segueix un procés que el durà a girar-se contra els altres, perquè el que compta, sobretot, és “d’evitar el judici”: cal no donar “cap pretext perquè ens jutgin, per poc que sigui! O, si no, ens faran bocinets” (67). Dit altrament: cal evitar la rialla —aquella “rialla”— dels altres. Abans de ser jutjat per ells, doncs, millor jutjar-los. Per això es fa jutge-penitent tot proclamant la seva adhesió a “totes les teories que rebutgen la innocència de l’home i per totes les pràctiques que el tractin com a culpable” (111). Perquè les vivències pròpies que explica al desconegut del bar són, de fet, “el retrat de tothom i de ningú” (117). A banda que el fet de confessar-se’n li permet de cridar ben fort “la pròpia indignitat” i alhora, paradoxalment, experimentar “el gaudi d’un agradable penediment” (118-119). Però sols per poder, tot seguit, tornar a lliurar-se “a tot: les dones, l’orgull, l’enuig, el ressentiment, i la febre i tot” (119).

El teu psiquiatre, en canvi, no troba cap sortida a la seva problemàtica —com tampoc no n’hi trobava Job. A través de les diverses cartes que escriu, el personatge va desgranant les peripècies que li han esdevingut (no ordenadament sinó en forma de mosaic que cal reconstruir), alhora que va donant voltes sobre els conceptes de la innocència i la culpabilitat, la justícia i el càstig, el bé i el mal, Déu i el diable. Duu a terme, així, una mena d’“indagació sobre la veritat” (217), a través de la qual se’ns va dibuixant la seva fesomia moral, plena de clarobscurs.

És cert que, a l’igual de l’advocat francès, el psiquiatre no deixa de reconèixer les seves febleses, sobretot la seva manca de sentiments envers els altres i el seu egoisme. Però, tot i sentir “la vergonya d’haver comès mil errors que ja no tenen remei” (96), en el fons refusa d’admetre’n la responsabilitat. Més d’una vegada, amb un esperit de revolta —com apuntava abans—, arriba a afirmar que “si sóc responsable de res, això mateix em dota del dret a rectificar i a seguir lluitant” (159); però sempre se serveix del condicional, com si no anés més enllà d’un pur plantejament teòric. Les seves constants referències al diable o a Leviatan, d’altra banda, de fet són una construcció intel·lectual amb què intenta trobar, defugint la pròpia responsabilitat, una explicació al que considera “un càstig injustificat, cruel i gratuït” (99). I sols li queda, aleshores, la mateixa reacció que a l’advocat de La caiguda: girar-se contra els altres. Especialment, contra la Paula, la seva muller, a qui culpa de la seva “contaminació” (104) i de la qual fins s’inventa històries per denigrar-la (144).

Però no sols contra ella: el personatge no dubta a manifestar els seus mals desigs, quasi criminals, envers els propis malalts (44) o certs músics contemporanis (59). O la seva animadversió envers l’esmentada i bondadosa Sra. Rosa, justament per la seva bondat desinteressada. O els perversos pensaments que l’envaeixen, en anar a recollir el cadàver del seu fill, davant la xicota japonesa d’aquest, la menuda i fràgil Yoko: sentia que “la podia destruir sense miraments i fins i tot ultratjar-la”, i, tot seguit, “la vaig desitjar amb […] desfici” (119).

És un personatge, en definitiva, diametralment oposat a d’altres que havies creat: concretament, a tots aquells infants ingenus i innocents, sovint víctimes d’una injustícia incomprensible, que protagonitzen novel·les com La japonesa, Sota la pols, Els Lluïsos o L’Emperador.

Tots ells, incloent-hi en Daniel d’El diable i l’home just, són realment innocents. En canvi, i torno a l’inici de la meva carta, ningú no qualificaria així el doctor Marçal-Büngeler veient tota la seva misèria moral. Cal considerar-lo, doncs, culpable, com ell mateix no para de preguntar-se? O no és aquesta la pregunta a fer-se, sinó aquesta altra: és just, malgrat tot, que se’l castigui tan cruament, especialment amb la mort dels fills?

Ja veig, però, que jo també he caigut en la dialèctica que planteja el teu personatge. Perquè, és que realment està patint un càstig? No hi ha respostes per a aquestes inquietants preguntes. Tan inquietants com la teva novel·la.

Una abraçada.

Jordi