Traduir un clàssic recuperat: ‘Stoner’ de John Williams

Si, amb pocs dies de diferència, el flamant Núvol i la llibreria de referència de la ciutat on vius et proposen que els facis cinc cèntims d’una novel·la que has traduït —fet insòlit!— i que, com aquell qui diu, tot just acaba de sortir del forn, deu ser perquè la novel·la en qüestió s’ho val.

De fet, jo estic convençut des de fa uns quants mesos, fins i tot abans d’enllestir la feina, que Stoner, de John Williams (1922-1994), no és tan sols una de les millors novel·les que he tingut la sort de traduir —a l’altura, sens dubte, del podi que fins ara ocupaven McEwan, Eugenides i Seth—, sinó que fins i tot dubto que d’ara endavant me’n puguin oferir gaires que li facin ombra. Si penseu que escombro cap a casa, oblideu-vos-en: només cal que volteu una mica per Amazon o que llegiu les ressenyes que n’han publicat els diaris més importants del món: us costarà trobar-ne una de  negativa.

Stoner és el que molts crítics anomenen un clàssic oblidat; de fet, una de les expressions recurrents a l’hora de definir-la és «obra mestra infravalorada». L’actor Tom Hanks la resumeix amb un parell de frases tan encertades com dignes de Forrest Gump: «Es tracta simplement d’una novel·la sobre un paio que va a la universitat i es converteix en professor. Però és una de les coses més fascinants que he llegit mai».
S’hi narra la vida de William Stoner, un fill de grangers d’un poble perdut de Missouri que va a la universitat a estudiar agricultura i que, en descobrir el món de les lletres, canvia de carrera i, un cop llicenciat, exerceix de professor a la mateixa facultat on va estudiar fins que es jubila. Durant aquests anys, que abracen bona part de la primera meitat del segle XX, el protagonista imparteix les classes que li assignen, es casa amb una dona inestable, té cura de la filla, s’enamora i intenta trampejar les vicissituds de la vida, tant en l’àmbit familiar com en el docent, així com la convulsió que afecta el món i, de retruc, a ell.
Williams, amb una prosa entenedora, precisa i desproveïda d’artificis, aconsegueix que la vida grisa d’un acadèmic desperti constantment l’interès del lector. La clau de l’èxit resideix en l’honestedat i la noblesa amb què escriu, lluny de la pretensió i del virtuosisme. És una literatura que neix del pur plaer d’escriure, que atrapa amb aquella màgia que t’empeny a continuar llegint, i que, sense entretenir-se en descripcions enfarfegoses, ofereix escenes commovedores i apassionants, amb un rerefons de solitud i de conflicte intern perpetu.
La subtilesa de la prosa de Williams és tan excepcional que el protagonista tant pot ser considerat un heroi com un perdedor, un lluitador perseverant com un resignat abúlic. El cas és que l’autor se les enginya per endinsar-se amb una seguretat sorprenent en les misèries i els misteris més insondables de l’ànima humana, i se’n surt amb un mestratge que a estones recorda els Dublinesos de Joyce i que, en algunes escenes i reflexions, et transporta irremissiblement a A la platja de Chesil de McEwan.