Irène, de l’aclamat escriptor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que inicia la sèrie policíaca protagonitzada pel carismàtic comandant de la Brigada Policial de París Camille Verhoeven. L’obra, que data del 2006, ens arriba ara, en una magnífica traducció al català, de la mà d’Edicions Bromera. Un títol indispensable que ens col·loca damunt la pista del millor polar francès actual.
Pierre Lemaitre és un autor amb una producció àmplia, que abraça altres àmbits més enllà del gènere criminal. No debades l’any 2013 va obtenir l’important premi Goncourt amb la novel·la Au revoir là-haut, amb la qual s’endinsa en la sordidesa de la Primera Guerra Mundial en un drama a mig camí entre la literatura culta i la literatura popular. La novel·la ha estat un veritable fenomen a França, on en poc temps ha venut més de mig milió d’exemplars. A Irène, on Lemaitre ja demostra la seva capacitat per fer conviure els registres, hom detecta amb claredat la versatilitat d’un autor que té moltes coses a dir.
El títol original d’Irène és Travail soigné. Em sembla molt encertat, perquè ens remet directament a les principals característiques de la novel·la. D’una banda, al metòdic i endreçat procediment policial (estem parlant d’un “procedural” canònic) i, d’una altra, a les terrorífiques accions, també perfectament planificades i executades, d’un despietat assassí en sèrie.
Que ningú no s’imagini que Irène és un típic producte d’aquests que tant abunden darrerament, amb un serial killer de manual a l’estil de las novel·les i de les sèries de televisió americanes. No, res d’això. Res de gratuïtes –i a voltes matusseres– carnisseries. Lemaitre és soigné, ordenat, i posa al servei de la ficció tot el seu bagatge de coneixements i lectures negres. El resultat és un excel·lent exercici metaliterari, de gran volada, que Lemaitre maneja magistralment i que aconsegueix sorprendre, d’una manera gens convencional, el lector més perspicaç. No es tracta només de fer-nos dubtar de la identitat de l’assassí o de l`èxit del seu pla macabre, sinó de convertir tota la novel·la en un enorme homenatge als autors del gènere criminal, homenatge que inclou un desenllaç imaginatiu i molt poc habitual (i fins aquí puc comentar).
Com a estudiosa del noir, no sabeu com agraeixo la tria d’escriptors que, per a la seva particular lloança negra, ha fet Lemaitre: la preponderància dels europeus per damunt dels americans i l’omissió gairebé absoluta dels sempiterns Hammett, Chandler i etcètera. Hi apareix James Ellroy i algun altre, encara vius, i poca cosa més. No sé si aquest fet té a veure amb un rampell de xovinisme, però a mi, personalment, m’ha semblat un alenada d’aire fresc.
La novel·la és la primera de la sèrie i, per tant, l’autor ens presenta els personatges. Un conjunt de policies molt diferents entre ells, una mica a l’estil, malgrat les diferències geogràfiques, dels protagonistes de Sjöwall i Walöö. Com Martin Beck i el seu equip, també Verhoeven i el seu s’allunyaran de perfeccions i bondats inversemblants. Tindran els seus defectes i virtuts, les seves flaqueses i manies, fins i tot ens podran resultar antipàtics. Però seran creïbles i atorgaran a la ficció una coherent aparença de realitat.
D’altra banda, la trama d’Irène compleix totes les expectatives de la variada gamma d’afeccionats al gènere: hi ha acció, intriga, misteri, girs sorprenents, persecucions, suspens i sang i fetge. Com veieu, la novel·la té de tot.
He de confessar que la lectura de Lemaitre era per a mi una assignatura pendent. M’he estrenat amb Irène. I m’han dit que les que vénen al darrere encara són millors. Us asseguro que jo ja friso per continuar. No us la perdeu.